Sam Gooden (1934-2022)

SAM GOODEN
(1934-2022)

Ens ha deixat Sam Gooden, un dels fundadors dels Impressions, la llegendària banda de soul que durant la dècada dels 60 va facturar himnes com "People Get Ready" i a través de la qual es van donar a conèixer Jerry Butler i Curtis Mayfield. Va fer de cantant solista en peces com "Aware of Love", i va protagonitzar tot un duet vocal amb Mayfield a "It's All Right". Nascut a Chattanooga, Tennessee, on es va fundar el grup abans de traslladar-se a Chicago, Gooden havia mantingut la formació activa fins al moment de la seva mort. Tenia 87 anys.

Lamont Dozier (1941-2022)

LAMONT DOZIER

(1941-2022)

Qualificar Holland-Dozier-Holland com un dels equips de compositors (i productors) més prolífics i influents de la història de la música pop –o del soul, si així ho prefereixen els puristes- no tan sols no és exagerat, sinó que en certa manera equival a fer curt. El trio format per Lamont Dozier i els germans Brian i Eddie Holland és responsable directe d'algunes de les cançons més reconegudes i recordades de la dècada dels 60 –i part de la dels 70- i, com a tal, arquitecte de ple dret del so Motown amb permís dels Funk Brothers.

Impossible triar una sola de les seves composicions –igualment absurd seria haver-ne de triar una quinzena-, tampoc tindria cap sentit posar-se a fer una llista de totes les peces amb què van segellar alguns dels seus grans èxits veus com les de les Supremes, els Four Tops, les Marvelettes, Martha and The Vandellas, Marvin Gaye, els Temptations o Mary Wells. Ha mort un dels seus tres pilars, Lamont Dozier, que abans de dedicar-se a la composició havia gravat ell mateix diversos singles tant en solitari com amb diferents projectes –durant la dècada dels 70, un cop fora de Motown i dissolta l'associació amb els Holland, va tornar a gravar discos-.

Fusiònica 23.0: Deathchant + The Black Wizards

DEATHCHANT + THE BLACK WIZARDS
Fusiònica 23.0

Dràstik, Granollers

9 d'agost de 2022

Dues dècades i mitja de trajectòria no són una fita fàcil d'assolir, menys encara quan un es dedica a programar música independent i a divulgar la cultura underground en un país com aquest nostre –com acostumo a dir en aquests casos, que cadascú li posi el nom que més li convingui-. El festival Fusiònica, la iniciativa més veterana de l'associació vallesana Arcada Koncerts, no tan sols se n'ha sortit sinó que està celebrant la seva 25a edició tot promovent un total de 25 esdeveniments al llarg d'aquest 2022. La nit passada va ser el torn dels californians Deathchant i els portuguesos Black Wizards. Doble cartell d'autèntic impacte a la seu de Dràstik i Arcada Koncerts, a Granollers.

Totes dues bandes aterraven a la capital del Vallès Oriental en la que va esdevenir l'única aturada a Catalunya de les seves respectives gires europees –aquesta nit reeditaran el cartell conjunt al Wurlitzer Ballroom de Madrid, i demà passat actuaran al festival portuguès SonicBlast-. La intimitat del format sala, el valor afegit de la curta distància, dos directes absolutament aclaparadors, i litres i més litres de suor tant a la pista com a l'escenari –sumin a l'equació la manca d'aire acondicionat al local, i recordaran vostès com solien ser els concerts de rock abans d'imposar-se la comoditat de les zones VIP i els abonaments premium-.

Van trencar el gel els Black Wizards amb un repertori que va navegar per les coordenades més àrides i monolítiques del rock psicodèlic –aproximant-se per moments a cotes pròpies del so stoner-. Un power trio d'alt voltatge, tan compacte com ben engreixat, i encapçalat per la veu hipnòtica d'una Joana Brito que també es va confirmar sobre el terreny com una guitarrista fora de sèrie. Van venir a presentar el seu tercer àlbum, "Reflections" (2019), i fins i tot es van marcar una versió del "21st Century Schizoid Man" de King Crimson, a pocs metres del pavelló on la banda britànica havia fet el seu històric debut peninsular ara fa gairebé 50 anys.

I de les manifestacions més lisèrgiques del rock, a tota una descàrrega d'electricitat i contundència metàl·lica, la que van oferir Deathchant. Els de Los Angeles beuen a parts iguals de la NWOBHM i del primeríssim thrash metal. Guitarres bessones al més pur estil d'uns Thin Lizzy o uns Iron Maiden. Bases rítmiques trepidants, combinades amb altes dosis d'agressió sònica. I una veu que bé podria ser la de Lemmy si aquest hagués caigut en una marmita plena de substàncies químiques de les que fan obrir la ment. Venien a presentar el seu segon disc, "Waste" (2021), que van defensar amb un directe tan incontestable com l'actitud del quartet dins i fora de l'escenari.

The Black Wizards.

Deathchant.

Olivia Newton-John (1948-2022)

OLIVIA NEWTON-JOHN
(1948-2022)

La gran majoria recordarà Olivia Newton-John com a Sandy Olsson, la icònica protagonista de "Grease" (1978) juntament amb l'etern Danny Zuko que interpretava John Travolta. No n'hi ha per menys, parlem d'una de les pel·lícules més taquilleres de tots els temps, amb una de les bandes sonores més reconeixibles –i venudes- de la història de la música enregistrada. Té els seus detractors, com tot allò que hagi assolit la categoria de massiu, però la seva condició de clàssic és tan indiscutible com el tàndem interpretatiu que van formar els dos protagonistes.

"Grease" va consolidar la trajectòria de Newton-John tant en l'àmbit de la música com en el del setè art. En termes melòmans, a partir d'aleshores va signar obres com "Physical" (1981) –la peça que el titula, amb el seu corresponent videoclip, gairebé serveix tota sola per explicar la música mainstream de la dècada en què els sintetitzadors van irrompre als gimnassos de mig món-. Molt menys recordats –i igualment reivindicables- són els seus primers discos. Àlbums com "If Not for You" (1971) o "Let Me Be There" (1973), joies country pop gravades a Abbey Road amb el suport de pesos pesants com Alan Hawkshaw o Bruce Welch (sí, el dels Shadows).

Plàstics on la vocalista interpretava amb tota l'elegància del món un seguit de clàssics que anaven de "Me and Bobby McGee" i "Help Me Make It Through the Night" (totes dues de Kris Kristofferson) a "Angel of the Morning" (Evie Sands), passant per "If You Could Read My Mind" (Gordon Lightfoot), "If Not for You" (Bob Dylan), "Take Me Home, Country Roads" (John Denver) la tradicional "Banks of the Ohio" o un "Let Me Be There" que John Rostill pràcticament li havia fet a mida. Newton-John ens ha deixat a l'edat de 73 anys, víctima d'un càncer. Se n'ha anat una llegenda, però la seva estrella brillarà per sempre més.

Miqui Puig - "Miqui Puig Canta vol. 7" (2022)

Es va commemorar la setmana passada el vintè aniversari del comunicat amb què Miqui Puig anunciava la dissolució de Los Sencillos. Dues dècades durant les quals ha consolidat el vallesà una trajectòria solista que ja ha durat més que la pròpia banda mare, i que si bé no ha acabat de rebre mai l'atenció que hauria d'haver rebut, sí que l'ha portat fins a una maduresa tan fructífera com envejable en termes artístics. El mes passat va lliurar-ne el setè capítol, titulat simple i explícitament "Miqui Puig Canta vol. 7" (2022, Primavera Labels) per marcar un punt i part amb la seva faceta de disc jockey.

Tot i això, ens trobem davant d'un àlbum clarament orientat a la pista de ball. Una de les obres més deliciosament ballables que mai ha concebut Puig –i això és dir molt-, amb uns acabats electrònics on ressonen a la seva manera referents com Pet Shop Boys, Carlos Berlanga o, salvant dues dècades i mitja de distància, el salt endavant dels mateixos Sencillos a "Bultacos y Montesas" (1997). La inicial "Pors Puig", amb aquella barreja de malenconia i hedonisme marca de la casa –i Queralt Lahoz com a vocalista convidada-, és una de les peces més rodones que ha lliurat darrerament el de l'Ametlla del Vallès.

Tres quarts del mateix es pot dir d'aquesta perla synth pop crepuscular que és "Cadera de Mimbre, la Leyenda" –en aquest cas a duet amb Irantzu Valencia (La Buena Vida)-. I de "Yo no quería estar allí", on Puig juga al seu aire amb els ritmes llatins –tal com ja havia fet en dècades pretèrites, sense anar més lluny amb "Bonito es", molt abans que aquesta mena d'experiments esdevinguessin moda i norma-. I després hi ha aquesta animalada en el millor sentit que és "Propaganda" –amb revitalitzadora introducció del toaster Harny Roots-. Atenció també als ressons madchesterians d'"Adiós Samurai" –en aquest cas, amb participació de Ferran Palau i El Petit de Cal Eril-.

Larry Welborn (1939-2022)

LARRY WELBORN
(1939-2022)

Ha mort Larry Welborn, un dels pioners del rock'n'roll a l'estat de Texas i un dels principals aliats de Buddy Holly durant els inicis de la seva carrera –els anys anteriors a la formació dels Crickets-. Va ser un dels components del trio Buddy, Bob and Larry –que va arribar a telonejar a figures com Elvis Presley-, i posteriorment va arribar a gravar la primera versió de "That'll Be the Day" –la que es va gravar el 1956, atribuïda encara a Buddy Holly and The Three Tunes, que va romandre inèdita fins després de publicar-se la versió definitiva dels Crickets al cap d'un any-. També va donar classes de guitarra a futures estrelles com Waylon Jennings.

Cultura, oci, música, entreteniment

"Confundís todo el rato cultura con ocio y música con entretenimiento". Ho deixaven anar així, sense embuts, Los Hermanos Cubero en aquest tweet despatxat ahir al matí. Ho deien en segona persona, però potser seria just que la sentència la féssim tots plegats en primera persona tenint en compte que la problemàtica a la qual es referien és un dels grans mals d'una societat, la nostra, que mai abans havia estat tan desorientada.

No sé què pensaran els Cubero al respecte, però personalment no tinc res en contra de l'oci i de l'entreteniment, de fet crec que tant l'un com l'altre van molt lligats a la cultura i l'art. Però també crec que la cultura i l'art en les seves diferents manifestacions –entre elles, la música- van molt més enllà d'aquests dos conceptes –o hi haurien d'anar-.

Soc conscient, és clar, que vivim en un món on ni la cultra ni l'art –ni l'oci ni l'entreteniment- s'escapen de les dinàmiques del gran engranatge capitalista que tot ho mercantilitza. I que tot plegat ha arribat a extrems tan delirants com la producció per part de Disney d'una sèrie sobre els Sex Pistols sense cap altra ambició que tenir la parròquia entretinguda –com tants altres productes culturals, i aquí és important el concepte producte-. Res a veure, tot plegat, amb l'esperit trencador d'una banda que al seu dia va donar l'impuls definitiu, ara sí, a tot un moviment social i cultural, el punk.

Està bé que l'art ens entretingui, però també cal que ens remogui, que ens incomodi, que ens faci pensar i que fomenti l'esperit crític. Encara que a la gran roda capitalista no li convingui. Encara que als que manen –als governs, a les indústries culturals- no els interessi. Encara que de vegades fins i tot pugui fer mandra.