John Till (1945-2022)

JOHN TILL
(1945-2022)

Ha mort John Till, qui va ser el guitarrista de la Full Tilt Boogie Band de Janis Joplin –de fet, va ser ell qui la va batejar: originalment es deia Full Tillt Boogie Band, Tillt amb ll, fent un joc de paraules amb el seu cognom-, també un dels múltiples components dels Hawks del recentment traspassat Ronnie Hawkins. Originari d'Ontario, va debutar als escenaris el 1957 a les files de The Revols, un grup de rock'n'roll on tocava el piano un jove Richard Manuel, qui es va incorporar a la banda de Hawkins a principis dels 60. Quan els membres dels Hawks –inclòs Manuel- van abandonar Hawkins el 1965 per acompanyar Bob Dylan –i posteriorment esdevenir The Band-, Till va ingressar al grup com a substitut de Robbie Robertson a les sis cordes.

La seva estada als Hawks va durar poc. Després d'establir-se a Nova York per treballar com a músic de sessió, va fer una gira com a guitarrista de la Kozmic Blues Band de Janis Joplin el 1969. Pas previ a la formació de la Full Tilt Boogie Band, que acabaria esdevenint el grup de suport de Joplin durant el seu últim any de vida –també va ser, diuen, la formació amb la qual aquesta es va arribar a sentir més a gust de totes les que va encapçalar-. El grup va acompanyar la vocalista texana durant la gira Festival Express que va recórrer el Canadà en tren el 1970 –i on també van actuar The Band i Grateful Dead, entre d'altres-, i finalment va gravar amb ella el seu últim àlbum d'estudi, el definitiu "Pearl" (1971). Després de la mort de Joplin, Till va tocar amb figures com Bobby Charles abans de retirar-se del negoci musical.

Mark Shreeve (1957-2022)

MARK SHREEVE
(1957-2022)

Alguns es pensaran que és una broma, però no ho és. A la trajectòria de Mark Shreeve hi conflueixen dos noms a priori tan distants com són els de Christophe Frank i Samantha Fox. Amb el bateria i teclista de Tangerine Dream va gravar el 1985 l'àlbum "Legion". Per a l'estrella pop va compondre al cap d'un any l'èxit internacional "Touch Me (I Want Your Body)". Nascut el 1957 a Great Yarmouth, Anglaterra, Shreeve va destacar com a compositor de música electrònica durant les dècades dels 80 i els 90, arribant a compondre nombroses bandes sonores que han esdevingut prototípiques de l'època, també música de biblioteca. El 1996 va fundar el grup Redshift, fortament influït per bandes com els mateixos Tangerine Dream. Ha mort a l'edat de 65 anys.

D.E.P. Miquel Farrero

Miquel Farrero, en una imatge promocional d'Esqueixada Sniff.

Més que una banda, Esqueixada Sniff va ser pràcticament un col·lectiu on van militar alguns dels noms essencials del rock progressiu català de la dècada dels 70. De Josep Maria París (Màquina!) a Josep Maria Merchán, passant pels recentments despareguts Riqui i Jordi Sabatés –aquest últim s'hi va sumar per tocar al Canet Rock de 1976-, el teclista Toni Saigi –que dècades més tard participaria d'una reunió dels mateixos Màquina!- o el bateria argentí Javier Martínez, provinent de Manal. Formats el 1975, van arribar a telonejar a Brian Auger i van deixar com a testimoni dos àlbums, "En directe" i "Ocells", tots dos de 1979, on les formes progressives s'impregnaven d'essències mediterrànies i que es poden considerar paradigmàtics d'allò que es va anomenar rock laietà. Ens ha deixat qui va ser-ne guitarrista i membre fundador, Miquel Farrero.

Wes Freed (1964-2022)

WES FREED

(1964-2022)

De quan la caràtula d'un disc pot ser tan definitòria no tan sols de l'obra en qüestió, sinó fins i tot de la pròpia essència del(s) seu(s) autor(s). Salvant comptadíssimes excepcions, la discografia de Drive-By Truckers no es pot entendre de cap manera sense les portades de Wes Freed. Il·lustracions d'estil Southern Gothic amb un segell reconeixible a primera vista, que són part essencial de l'estètica i el discurs de la banda de Georgia però també de l'imaginari del rock d'arrel nord-americana de les passades dues dècades.

Freed va començar a treballar amb els Truckers a l'àlbum que els va posar al mapa, "Southern Rock Opera" (2001), i des d'aleshores havia fet les caràtules de tots els discos del grup exceptuant "American Band" (2016) i "The Unraveling" (2019) –va tornar a "The New OK" (2020) i també va fer l'encara flamant "Welcome 2 Club XIII" (2022)-. Originari de Virginia, havia tocat en grups de country i rock alternatiu com Dirt Ball, Mudd Helmet o The Mutant Drones abans de dedicar-se a la il·lustració –va entrar en contacte amb Drive-By Truckers quan hi va compartir escenari en el marc d'un festival-. Ha mort a l'edat de 58 anys.

Joan Sobrevals, a El 9 Nou

Havíem escoltat a Joan Sobrevals com a teclista i organista de bandes com Los Ganglios o Corcs Drum&Organ. Menys coneguda és la seva faceta d'afinador de pianos. Avui ens la revela ell mateix a les pàgines d'El 9 Nou del Vallès Oriental.

Elisabet II i el final d'una era pop

Elizabeth II segons Jamie Reid.

Ha mort Elisabet II, la reina del primer estat europeu que va saber situar la monarquia al lloc que li pertoca –per sota del Parlament, ni més ni menys-, si és que realment n'hi pertoca cap –Visca la República!-. El seu regnat ha durat set dècades, de 1952 a 2022, de seguida s'ha dit. Durant tot aquest temps el món –i la traspassada monarca britànica- ha vist com canviaven règims, es feien i desfeien estats i fins i tot es desintegraven blocs geopolítics sencers. Com es conquerien drets a cop de suor i fins i tot de sang –i, darrerament, com alguns dels drets conquerits són posats en qüestió-. Com la lògica de blocs del tauler bipolar de la Guerra Freda deixava pas al final de la Història, i com aquest desembocava en l'inici d'una nova Història –la que tot just ara es comença a escriure- on es reediten molts dels tics de la vella.

En termes melòmans i de cultura pop, que és el que aquí ens ocupa, ha passat de tot i més. Quan Elisabet II va accedir al tron encara faltaven dos anys per l'esclat del rock'n'roll com a fenomen sociocultural, Elvis Presley tot just començava a enregistrar discos domèstics per regalar a la seva mare i, en un Regne Unit en blanc i negre, el concepte teenager amb prou feina germinava de la mà dels teddy boys, la primera subcultura juvenil de postguerra. Quan Isabel II va ser nomenada cap d'Estat, encara faltaven més de deu anys perquè la Beatlemania i la Swinging London provoquessin un cisma social i cultural que va capgirar Occident per sempre més. De Lennon tornant la seva medalla MBE a McCartney donant públicament el seu condol per la mort de la monarca hi van més de 50 anys, que encara no abasten el regnat sencer de qui alguns veien com la personificació de tot allò que pogués quedar de l'Imperi Britànic.

En el món de la música pop, la reina Elisabet ha generat tanta admiració com rebuig. Que entre els seus partidaris s'hi hagin trobat algunes de les figures més rellevants de la història del rock, il·lustra perfectament l'abast i la dimensió de qui va assumir el seu rol sense ultrapassar mai les seves funcions –impensable al Regne Unit un posicionament com el que va adoptar el rei d'Espanya arran dels fets de l'1 d'octubre de 2017-. És clar que tampoc ens podem oblidar dels seus detractors, sempre tan oportunts com ben afinats, començant per un Morrissey que no ha parat de fer punteria des dels dies dels Smiths –aquí tenim l'encara definitiu "The Queen Is Dead" (1986)-, o pels Sex Pistols i un "God Save the Queen" (1977) –amb icònica caràtula pop art de Jamie Reid- que els va comportar la prohibició de tocar en terra britànic durant el jubileu d'Elisabet II –amb unes conseqüències prou conegudes a hores d'ara-. Se n'ha anat la cap d'Estat que més cançons ha arribat a inspirar en vida –tant a favor com en contra-. I amb la seva mort també assistim al final d'una era pop.

Inez Foxx (1942-2022)

INEZ FOXX
(1942-2022)

El gran públic es va pensar que estaven casats. El cert és que eren germans. Inez and Charlie Foxx va ser un duet de soul i rhythm & blues de Carolina del Nord que durant la dècada dels 60 va fer ballar bona part del jovent nord-americà amb senzills tan irresistibles com "Mockingbird" (1963) o "Hurt By Love" (1964). Inez Foxx destacava al capdavant amb una veu tan passional com poderosa. Charlie Foxx cantava cors i tocava la guitarra. Un cop dissolta la banda, durant la dècada dels 60, ella va gravar alguns discos en solitari i ell es va dedicar a produir i a compondre per a tercers. Charlie Foxx va morir el 1998. La seva germana ens deixava el mes passat a l'edat de 79 anys.