El primer que crida l'atenció de l'onzè disc d'estudi de Drive-By Truckers és la caràtula. La banda d'Athens, Georgia, ha prescindit per primer cop de les il·lustracions de Wes Freed i la seva estètica Southern Gothic. Al seu lloc hi trobem la fotografia d'una bandera nord-americana onejant a mitja asta. La primera declaració d'intencions d'un plàstic on els relats i les llegendes d'obres anteriors han deixat pas al comentari polític i social. La bandera, han afirmat els propis components del grup a les entrevistes promocionals, oneja a mitja asta perquè així és com es troba el seu país en l'actualitat. Socialment fracturat, crispat pel racisme estructural, afectat per la pèrdua de vides innocents en tirotejos sense cap mena de sentit i, per si encara no n'hi hagués prou, tacat per la demagògia i el populisme de Donald Trump. De tot això tracten peces amb títols tan inequívocs com "Darkened Flags on the Cusp of Dawn", "Surrender Under Protest", "Sun Don't Shine" o "Ramon Casiano" -aquest últim fa referència a l'assassinat d'un adolescent mexicà a mans de Harlon Carter, un militant de l'extrema dreta que no tan sols va esquivar tota condemna possible sinó que dècades més tard va esdevenir un dels peixos grossos de la National Rifle Association-. Tampoc s'han estalviat Drive-By Truckers les referències al seu Sud natal i a les ferides que romanen obertes de la Guerra de Secessió, en un repertori que assoleix cotes d'urgència i musculatura elèctrica pròpies de Neil Young, Steve Earle o Bruce Springsteen. La manera com adrecen l'estat de la nació, de fet, no dista en excés de com ho van fer el Boss a "Born in the USA" (1984) i "Wrecking Ball" (2012), Young a "Freedom" (1989) i "Living with War" (2006), o Earle a "Jerusalem" (2002).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada