Jeff Beck (1944-2023)

JEFF BECK

(1944-2023)

Puc haver-la vist mil vegades, però encara em fa vibrar com el primer dia una determinada escena de "Blow-Up" (1966), aquell dinàmic thriller d'autor amb què Michelangelo Antonioni va retratar  –mai més ben dit- l'estètica de la Swinging London. El moment en què apareixen de cop i volta els Yardbirds interpretant "Stroll On" amb Jeff Beck i Jimmy Page formant un binomi de guitarristes tan electrificant com a priori impossible. De fet, va ser l'alta tensió entre tots dos la que va motivar la sortida de Beck d'un combo que amb ell havia deixat enrere el blues hereu de Chicago per situar-se a l'avantguarda de l'aleshores efervescent rock psicodèlic.

Revisin vostès mateixos l'escena en qüestió, deixin-se portar per l'atac frontal d'una banda amb la qual mai s'ha fet prou justícia, i gaudeixin de l'espectacle visual que ofereix Beck tot proclamant que ja a aquelles alçades ningú li feia ombra a l'escenari. Era tot just l'inici d'una carrera que ha abraçat múltiples registres, en molts casos arribant-los a definir –llenguatges com els del blues rock o el hard rock no s'entendrien sense ell-, i que ha deixat pel camí un bon nombre d'obres mestres des de coordenades tan distants com complementàries. El fil conductor, tot un geni de les sis cordes, un clàssic de clàssics que encara en ple segle XXI ha seguit explorant camins que pocs s'havien atrevit a transitar –molt recomanable el seu darrer llançament, "18", publicat l'any passat i signat a mitges amb Johnny Depp, amb qui reinventa partitures de Lou Reed i Brian Wilson, entre d'altres-.

Podríem parlar dels dos primers i fundacionals àlbums del Jeff Beck Group –"Truth" (1968) i "Beck-Ola" (1969)-, on va comandar uns indomables Rod Stewart i Ronnie Wood abans que tots dos fessin el salt cap als Faces. També podríem parlar d'obres de l'alçada de "Blow by Blow" (1975) –facturat després de descartar-se la seva incorporació a uns Rolling Stones on no encaixava ni amb calçador- o "Jeff Beck's Guitar Shop" (1989) –definitiva síntesi de jazz rock marcià i hard rock gens ortodox, i una de les millors caràtules discogràfiques que mai s'han arribat a imprimir-. O de la seva apoteòsica –i excessivament breu- unió amb Tim Bogert i Carmine Appice. O de l'empenta que ha donat a trajectòries com la d'Imelda May. I podríem seguir, i no acabaríem mai.

Només vaig arribar a veure Jeff Beck en directe en una ocasió, però va ser inoblidable. Va ser fa relativament pocs anys, el 29 de juny de 2018 al Festival Jardins de Pedralbes. Portava una banda d'excepció –hi destacava la presència de Rhonda Smith (Prince) i Jimmy Hall (Wet Willie)-, però amb cada moviment i amb cada nota quedava clar que encara no hi havia ningú capaç de fer-li ombra a l'escenari. En qüestió de vint minuts es va haver ventilat estils com el blues, el jazz, el soul o el hard rock. I la resta del concert va anar encara més enllà. Una cortina de pluja va acabar de fer la vetllada més especial, però per al record va quedar la lliçó magistral d'un dels guitarristes més grans de tots els temps, que ha traspassat aquesta setmana a l'edat de 78 anys. El buit que deixa és tan immens com el seu llegat.

Tracy Hitchings (1962-2022)

TRACY HITCHINGS
(1962-2022)

Poques coses podien ser més revolucionàries a principis de la dècada dels 90 que posar en marxa un grup de rock progressiu. Els britànics Landmarq van ser una d'aquelles bandes que, en plena eclosió de l'era alternativa, van venir a refermar la vigència d'un gènere musical encara capaç d'apuntar en múltiples direccions. Tracy Hitchings en va ser la cantant entre 1996 i 2017. Prèviament havia format part de diversos projectes dels quals cal destacar el seu pas pels també progressius Quasar durant la segona meitat dels 80. També va treballar amb figures com Rick Wakeman, Steve Hackett o Pallas. Ha mort a l'edat de 60 anys.

50 anys de "Who Do We Think We Are"

Amb prou feines havia passat un mes des de la publicació del monumental "Made in Japan" (1972), quan Deep Purple van lliurar "Who Do We Think We Are" tal dia com avui de 1973, ara fa 50 anys. Era el seu setè àlbum d'estudi, i l'últim que gravaria el totèmic Mark II de la banda britànica fins a la reunió de 1984 –amb el notable "Perfect Strangers"-. Un disc menor però en tot cas reivindicable, poc inspirat en termes de composició però encara pletòric en termes d'execució –si bé és cert que les seves cançons no aguantaven en conjunt la comparació amb les d'obres anteriors, també ho és que la formació més ben engreixada de la història del grup seguia funcionant a ple rendiment a nivell instrumental-.

El fet de sortir quan el públic encara no havia tingut temps de digerir el directe de directes no devia jugar a favor seu –tot i que es va vendre molt bé-, però sigui com sigui el plàstic es deixa escoltar i conté reclams de tant pes com "Woman from Tokyo" –un clàssic de ple dret-, "Rat Bat Blue" –amb un dels grans riffs de la factoria Blackmore- o el blues pesant de "Place in Line". Durant la gira de presentació les tensions internes es van fer insostenibles, sobretot entre Ritchie Blackmore i Ian Gillan. Aquest últim va sortir del grup per iniciativa pròpia. Roger Glover, qui tampoc es portava bé amb el guitarrista, en va ser expulsat. A partir d'aquí, Deep Purple experimentarien una de les mutacions més sorprenents de la història del rock, però aquesta és una altra història.

Yitzhak Klepter (1950-2022)

YITZHAK KLEPTER
(1950-2022)

El rock israelià també existeix, tot i que se'n parli poc. The Churchills en van ser un dels primers exponents, i malgrat el gran ressò obtingut al seu país amb prou feines se'ls va reconèixer fora de les seves fronteres. Una banda de Tel-Aviv que va debutar el 1968 amb "Cherchilim", un tractat de psicodèlia gran reserva a mig camí del rock robust d'uns Blue Cheer i les excursions lisèrgiques d'uns 13th Floor Elevators. I un bon motiu per parlar de la música del combo en lloc de centrar-se en el fet exòtic de la seva procedència. Ha mort Yitzhak Klepter, guitarrista del grup en aquell primer àlbum. Posteriorment va militar als progressius Kaveret.

Pepe Barranco (1939-2022)

PEPE BARRANCO
(1939-2022)

Crida l'atenció, i certament fa mal, el poc ressò que va tenir la mort de Pepe Barranco el mes passat. Un símptoma més d'aquesta manca de memòria que ja ha esdevingut estructural a l'Estat espanyol quan es tracta de repassar la crònica pop autòctona. Barranco va ser un dels pioners del rock'n'roll en aquest costat dels Pirineus, i ho va ser com a cantant i guitarrisa de Los Estudiantes, fundacional combo format a Madrid l'any 1957. El seu ep de debut, "El rock and roll de Los Estudiantes", publicat el 1959, sol considerar-se com el primer disc del gènere mai editat a Espanya –aquell mateix any van sortir també els debuts de Los Pájaros Locos i el Dúo Dinámico, tots dos de Barcelona-.

Parlem d'un plàstic compost per quatre versions entre les quals destaquen "La Bamba" –peça tradicional mexicana que els madrilenys van gravar a partir de la canònica lectura de Ritchie Valens- i "Ready Teddy" (Little Richard), però on crida l'atenció sobretot la inclusió d'una perla més aviat obscura com "Woo-Hoo", l'original dels Rock-A-Teens que Quentin Tarantino popularitzaria gairebé mig segle més tard quan va incloure la versió de les 5.6.7.8's a la banda sonora de "Kill Bill: Volume 1" (2003). Tota una descoberta, en uns temps en què la informació no viatjava a la velocitat amb què ho fa ara –el fet d'haver tocat regularment a la base aèria de Torrejón de Ardoz els va permetre tenir contacte amb soldats nord-americans i amb els discos que aquests portaven del seu país-.

Los Estudiantes es van separar el 1964, però arran de la seva desfeta van esdevenir una mena de pedra de Rosetta del rock madrileny de la dècada dels 60. Dos dels seus components, Fernando Árbex i Manolo González, van formar Los Brincos, i Barranco va militar temporalment a Los Pekenikes abans de fundar Los Flecos –grans competidors dels mateixos Brincos a l'avantguarda del beat peninsular-. Després de la dissolució d'aquesta darrera banda, Barranco va deixar el negoci musical per dedicar-se a explotar una plantació de plàtans a les Canàries. Va seguir tocant de forma esporàdica amb projectes diversos, inclosa una nova formació de Los Estudiantes ja en ple segle XXI, però amb escàs ressò. El rock estatal segueix tenint un deute enorme amb ell.

Alfons Sureda (1936-2023)

ALFONS SUREDA

(1936-2023)

La figura del botiguer amic, i el concepte de botiga com a espai de comerç però també com a punt de trobada de tota una comunitat. En aquest cas, la que formen aquells melòmans que durant més de tres dècades s'han nodrit de música a Discos Revolver i s'han deixat guiar –cuidar- pel personal que hi treballa. Parlo òbviament dels dos locals del cèntric carrer Tallers de Barcelona, autèntics temples on s'han arribat a viure històries increïbles –inclòs un concert de Wilco el juny de 2012, l'endemà d'actuar al Primavera Sound i a pocs mesos de debutar al Liceu- des que el primer va obrir portes el 1991.

Però també parlo de Revolver Sons, la seva enyorada ambaixada a Granollers, a l'igualment cèntric carrer Santa Apol·lònia, on molts melòmans del Vallès Oriental vam arribar a viure històries també increïbles –va ser en aquella botiga, avui reconvertida en centre d'estètica i aleshores punt de referència juntament amb la també desapareguda Disc K7, on em vaig comprar els meus primers vinils d'Steppenwolf i Buddy Holly, per exemple-. Ha mort Alfons Sureda, fundador de Discos Revolver juntament amb Jesús Moreno i autèntic referent d'un negoci que a casa nostra ja no es pot entendre sense la seva petjada.

D.E.P.

Set anys sense Bowie

David Bowie (1947-2016).

Venim de commemorar, durant tot el 2022, el cinquantenari d'un any que va ser tan prolífic com meteòric i tan revolucionari com decisiu per a David Bowie. Un exercici, el 1972, en què el de Brixton va situar-se a l'avantguarda del glam i va marcar un abans i un després a la història del rock amb la publicació del canònic "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" –també amb la seva icònica aparició televisiva interpretant "Starman" al Top of the Pops de la BBC-.

Però és que a sobre va donar l'empenta definitiva a les trajectòries de Mott The Hoople i Lou Reed amb les seves aportacions a "All the Young Dudes" i "Transformer", que de seguida s'ha dit. Aquest 2023 commemorarem un altre cinquantenari de pes, el de dues obres igualment notables com són "Aladdin Sane" i el disc de versions "Pin Ups" –i el de "Raw Power" d'Iggy Pop amb els Stooges, on també va deixar empremta-. Mentrestant, avui toca recordar-lo en el setè aniversari del seu traspàs. David Robert Jones va morir el 10 de gener de 2016. Però David Bowie, la seva creació, segueix ben viva.