50 anys d'"All the Young Dudes"

Un dels himnes més paradigmàtics de l'era glam el va facturar una banda que a priori no tenia res a veure amb aquest corrent. "All the Young Dudes", la composició amb què David Bowie literalment va salvar la carrera de Mott The Hoople. També la cançó que va catapultar els de Herefordshire, fins aleshores un grup de hard rock de províncies que en un principi es trobava als antípodes de la revolució del maquillatge i els lluentons, fins al capdavant d'aquella mateixa revolució. Ian Hunter i companyia no eren ni van arribar a ser mai una banda glam en el sentit més estricte del terme. Però la història del glam rock, que ningú en tingui cap dubte, no es pot explicar sense la seva empremta.

A principis de 1972, Mott The Hoople eren a punt de separar-se després d'haver publicat quatre àlbums que havien passat sense pena ni glòria. Va ser aleshores quan Bowie, admirador declarat de la banda, va entrar en acció. Primer els va oferir "Suffragette City", però ells la van rebutjar. Després d'incloure la peça en qüestió al canònic "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972), va tornar-ho a provar amb "All the Young Dudes", un cant a la rebel·lia juvenil i a l'esperit del rock'n'roll que acabaria esdevenint la mare de totes les balades d'estadi de les dècades posteriors. La van gravar amb el maeix Duc Blanc a la producció i va ser un èxit. Bowie havia salvat la carrera del grup i havia fet dels seus components aquelles estrelles del rock que pocs mesos abans semblaven simplement impossibles.

"All the Young Dudes", el single, va sortir a la venda el mes de juliol de 1972 –un mes després que Ziggy Stardust consolidés Bowie a l'avantguarda del glam-. El 8 de setembre d'aquell mateix any, avui fa exactament mig segle, es va publicar l'àlbum homònim –també produït per Bowie-. Nou pistes que s'obrien amb una dinàmica lectura del "Sweet Jane" de la Velvet Underground –sí, novament la petjada de Bowie- i on destacaven, a més de la peça titular, píndoles de rock'n'roll tan fresques i rodones com "One of the Boys" o "Momma's Little Jewel". Un dels àlbums definitius dels 70, deutor del hard rock més estripat i visceral però clarament instal·lat a l'avantsala del punk. I una banda –Hunter a la veu, Mick Ralphs a la guitarra, Pete Overend Watts al baix, Dale "Buffin" Griffin a la bateria i Verden Allen a l'orgue- sòlida com ella sola. El disc inclou una primerenca versió de "Ready for Love", l'himne que Ralphs regravaria posteriorment amb caràcter definitiu amb Bad Company.