Un mag de les sis cordes

Jeff Beck, en una actuació recent.

JEFF BECK

Festival Jardins de Pedralbes, Barcelona

28 de juny de 2018

Salvant les distàncies que calgui i obviant variables com els gustos personals de cadascú, es podrien traçar certs paral·lelismes entre el concert que Jeff Beck va oferir la nit passada al Festival Jardins de Pedrables i el que Ringo Starr havia ofert tan sols dos dies abans al Palau Sant Jordi. Tots dos intèrprets s'envolten de músics amb contrastadíssimes trajectòries que malgrat tot són incapaços de fer-los ombra, en el cas de Beck tota una Rhonda Smith (baix), reconeguda per la seva tasca al costat de Prince, o el mateix Jimmy Hall, vocalista dels clàssics del southern rock Wet Willie. I tant Beck com Starr han editat darrerament discos d'estudi perfectament reivindicables, però quan s'enfilen a l'escenari els obvien en favor de títols pretèrits i fins i tot versions d'altres artistes.

Sense anar més lluny, Beck tan sols va interpretar ahir una peça de l'encara flamant "Loud Hailer" (2016). La inicial "Pull It", preludi d'un bateria d'instrumentals que van servir al britànic per a escalfar motors i posar sobre la taula ja de bon principi la seva versatilitat a les sis cordes. En qüestió de vint minuts es va haver ventilat llenguatges com el blues, el jazz, el rock progressiu o els ressons àcids de "You Know You Know", un original de la Mahavishnu Orchestra. Era tan sols el principi d'una hora i mitja llarga durant la qual el format instrumental s'aniria alternant amb aparicions esporàdiques (però en cap cas anecdòtiques) de Hall, veu privilegiada que es va fer seus originals de Bonnie Dobson ("Morning Dew") o Otis Rush ("I Have to Laugh").

Menys afortunada va resultar la seva gimnàstica lectura d'"A Change Is Gonna Come" (Sam Cooke), que malgrat tot va sonar vigorosa i dinàmica gràcies a la guitarra de Beck, que li va aplicar un tractament similar a l'emprat al seu dia per a elevar "Shapes of Things" (original dels Yardbirds regravat pel Jeff Beck Group) a pedra angular del rock dur. El moment climàtic el va desencadenar una salvatge revisió d'"I Want to Take You Higher" (Sly & The Family Stone) a la qual va seguir una lectura instrumental d'"A Day in the Life" (The Beatles), amb el guitarrista brillant a més no poder i la pluja que queia amb força aportant la dosi complementària de màgia. Ja en tanda de bisos, el binomi Beck-Hall es va manifestar més sòlid que mai tot encadenant el blues primitiu de "You Shook Me" (Willie Dixon) amb el rock pantanós de "Going Down" (The Alabama State Troopers). I invocant les essències del primer Jeff Beck Group, que de seguida s'ha dit.