50 anys de "Bloodshot"

Venien del blues elèctric i anaven cap a les més altes esferes del rock –amb aturada inclosa al cim de la New Wave-. L'àlbum que ens ocupa va ser el que els va situar a la majoria de radars i va obrir la porta al seu meteòric ascens, presentant una formació sòlida com ella sola i un repertori fresc com ell mateix, també escalant per primer cop posicions en llistes d'èxits com la de Billboard. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "Bloodshot" (1973), el tercer àlbum de la J. Geils Band.

Un plàstic que s'obria amb una estratosfèrica lectura d'"Ain't Nothing but a House Party", un dels grans himnes del Northern Soul, gravat originalment pels Showstoppers. Una obra que seguia mirant al blues rock dels inicis del combo de Massachusetts, però no tenia por de jugar amb el hard rock més dinàmic ("Back to Get Ya") i fins i tot presentava a J. Geils, Peter Wolf i companyia com a fidels portadors de la més genuïna flama soul amb originals com "Make Up Your Mind". Ho van petar amb la irresistible cadència jamaicana de "Give It to Me".

Peggy Scott-Adams (1948-2023)

PEGGY SCOTT-ADAMS
(1948-2023)

Se la solia anomenar The Lady with the Big Voice, i efectivament el seu timbre vocal era tan imponent com captivador. Nascuda el 1948 a Pensacola, Florida, Peggy Scott-Adams –coneguda al principi de la seva trajectòria professional com a Peggy Scott- va començar la seva carrera girant amb Ben E. King i durant la segona meitat dels 60 va destacar a l'òrbita soul amb una sèrie de senzills gravats i signats a duet amb Jo Jo Benson. Durant els 70 es va retirar del negoci discogràfic i es va dedicar a cantar en bars i restaurants, i ja durant els 90 va tornar a l'estudi i va començar a gravar àlbums pel seu compte, acostant-se també a registres com el gòspel. Ha mort a l'edat de 74 anys.

Van Morrison - "Moving On Skiffle" (2023)

No devia resultar fàcil ser Van Morrison durant els dos anys que va durar aquella pandèmia que havia de canviar-ho tot però de la qual tothom es va oblidar un cop reoberta la gàbia. El Lleó de Belfast va ser un dels pocs músics de primer nivell que van denunciar sense embuts les retallades de drets i llibertats practicades per governs d'arreu del món amb el pretext sanitari. Es podia estar d'acord o no amb els seus plantejaments, com amb els de qualsevol altre mortal. Però que dues obres tan notables com "Latest Recorded Project, Volume 1" (2021) i "What's It Gonna Take?" (2022) rebessin comentaris ferotges per part d'una crítica especialitzada que carregava contra les idees de Morrison sense arribar a analitzar la seva obra, referma quin era l'estat de les coses en temps de clima d'opinió.

Amb la tempesta ja superada, i veient com el coronavirus no tan sols no ens ha fet millors sinó que les velles dinàmiques de tota la vida han ressorgit amb més força que mai, el nord-irlandès abandona ara el comentari social dels seus dos llançaments previs i es capbussa de ple en les seves arrels més essencials –qui sap si justament per escapar-se d'un món que ja havia deixat de tenir sentit molt abans de fer-se realitat les pitjors profecies d'Orwell i Huxley-. "Moving On Skiffle" (2023), el seu nou treball, és com indica el títol un homenatge a la música skiffle que l'havia començat a alimentar de ben jove a la seva Belfast natal i a la qual ja havia dedicat dècades enrere l'àlbum en directe "The Skiffle Sessions" (2000). Una generosa selecció de peces tradicionals i estàndards del folk, del country i del blues, executats amb la passió del devot i l'ofici del mestre.

Aquí tenim el rhythm & blues entremaliat de "Freight Train" (Elisabeth Cotten), el plàcid batec anyenc de "Careless Love" i la disbauxa d'un "Streamline Train" (Red Nelson) que sembla fer via cap al juke joint més proper. També "Take This Hammer" i "No Other Baby" (Dickie Bishop), gravades prèviament per The Spencer Davis Group i Paul McCartney, respectivament. I la joia espiritual d'una apoteòsica "This Little Light of Mine". I els aires hillbilly de "Travelin' Blues" (Jimmie Rodgers) i "Streamlined Cannonball" (Roy Acuff). I les múltiples cites a Hank Williams –a destacar un "Cold Cold Heart" amb accent jazzístic-, l'èxtasi de "Worried Man Blues" i el majestuós final amb un "Green Rocky Road" que podria haver-se emmarcat en qualsevol de les obres més canòniques de Morrison. Segueix essent un dels més grans, li pesi a qui li pesi.

Luca Bergia (1968-2023)

LUCA BERGIA
(1968-2023)

Exponents de l'ona expansiva del rock alternatiu a escala global durant la dècada dels 90, els italians Marlene Kuntz porten més de 30 anys explorant registres que van del noise al grunge més primitiu i estrident –solen citar Sonic Youth com a principal referent-. Formats el 1990 a Cuneo, el 1994 van publicar l'essencial "Catartica" –des d'aleshores han lliurat més d'una vintena de referències-. Ha mort el seu bateria i membre fundador, Luca Bergia, a l'edat de 54 anys.

"Chocolate Jesus"

Tom Waits en una imatge de 1999, l'any de "Mule Variations" - Foto Getty Images.

La confessió d'un home que viu el fet religiós al seu aire i que, en lloc d'anar cada diumenge a escoltar algun sermó a l'església de torn, prefereix anar-se'n fins a una botiga de dolços a comprar peces de xocolata amb la forma de Jesús. Ell se sent més realitzat d'aquesta manera, i sap que Jesús l'estima igualment. Ho cantava Tom Waits a "Chocolate Jesus", una de les peces incloses al monumental "Mule Variations" (1999).

Una cançó on el californià convidava a reflexionar i a qüestionar-se certs absoluts, però sobretot dibuixava algunes de les grans escenes del seu cançoner –que no és poc-. També un tema ideal per recuperar en un dia com avui, dilluns de Pasqua. El moment més dolç de la Setmana Santa, l'hora de menjar la mona –amb figures de xocolata que bé podrien tenir la forma de Jesús-. Molt recomanable també la versió que Namina en va fer l'any passat a "Un udol" (2022).

L'eternitat d'un mite

Mac Rebennack aka Dr. John (1941-2019).

Explicava dies enrere que la litúrgia de la Setmana Santa em convida a submergir-me en el misteri ancestral del Sud dels Estats Units, i a fer-ho a través de la seva música. També durant el diumenge de Pasqua o diumenge de Resurrecció, una data que tant des d'un punt de vista religiós com profà obre la porta a reflexionar sobre conceptes com l'eternitat o la vida després de la mort. És etern, sens dubte, el gran Dr. John, exponent de la música del Sud –i més concretament de Nova Orleans- que traspassava ara fa gairebé quatre anys, deixant un d'aquells llegats que perduraran sempre.

La tardor passada va veure la llum el seu primer àlbum pòstum, un "Things Happen that Way" (2022) que recull les que suposadament van ser les seves últimes sessions de gravació. Retorn d'entre els morts amb una obra que és tota una prova de vida. Deu pistes que revisen clàssics d'autoria pròpia com "I Walk on Guilded Splinters" però entre les quals també destaquen sorprenents lectures de títols aliens com "End of the Line" (Traveling Wilburys) o la tradicional "Gimme that Old Time Religion" –molt oportuna en un dia com avui, val a dir-, amb participació puntual de vells coneguts com Willie Nelson, Lukas Nelson, Promise Of The Real o Aaron Neville. L'eternitat d'un mite.

Una festa a la memòria d'Elvis

THE ELVIS CONCERT
Luz de Gas, Barcelona

8 d'abril de 2023

No m'interessen ni m'han interessat mai gaire els grups i els espectacles de tribut, però la nit passada vaig entrar a la sala Luz de Gas amb grans expectatives i en vaig sortir tan convençut com satisfet. De la mà de la gent de Club Elvis i sota el títol genèric de The Elvis Concert, feia escala a Barcelona una gira d'homenatge al Rei del rock'n'roll encapçalada pel nord-americà Dwight Icenhower –coronat en cinc ocasions com el millor artista internacional de tribut a Elvis Presley-, amb el suport de músics de primera línia com Eddie Graham –percussionista de Sa Majestat entre 1969 i 1972-, Pete Pritchard –baixista i contrabaixista d'Scotty Moore, Chris Isaak i els Blue Caps, entre d'altres-, el guitarrista tot terreny Carl Bradychok o els locals Velvet Candles fent la funció de coristes.

A tot plegat calia sumar-hi la possibilitat d'escoltar de primera mà les històries i anècdotes personals de Dave Hebler, guardaespatlles del de Tupelo durant els 70. Va ser aquest últim l'encarregat de trencar el gel tot recordant les seves vivències al costat del mite, però sobretot posant sobre la taula el vessant més humà del cantant. Entranyable i reveladora, la narració del dia en què Hebler li va preguntar a Elvis per què li agradava regalar cotxes als seus coneguts. La resposta de Presley va ser lliurar-li un xec bancari per valor de 100.000 dòlars –així, sense més-. Davant la sorpresa del guardaespatlles, el vocalista es va limitar a dir que li agradava fer feliç a la gent. Que en prenguin bona nota totes aquelles estrelles de posar i treure que solen presumir darrerament d'uns egos de la mida de trending topics.

Un cop acabat el parlament de Hebler va ser el torn de la música. Una festa amb totes les lletres per celebrar un dels llegats més monumentals de la cultura dels últims cent anys. Icenhower no tan sols és la viva imatge d'Elvis Presley quan s'enfila a l'escenari. També clava el seu timbre de veu en qualsevol registre i gesticula tal com solia fer-ho el Rei –sí, també s'acosta a petonejar les mans de les incondicionals de les primeres files-. El repertori va ser generós en èxits capitals –d'"All Shook Up" a "Suspicious Minds", de "Way Down" a "Don't Be Cruel", d'"Always on My Mind" a "Can't Help Falling in Love", i d'"It's Now or Never" a "Blue Suede Shoes"-, però també va reservar espai per a perles menys evidents com ara "No More".

Menció a part va valer una intensa revisió de "That's All Right" amb Icenhower improvisant la lletra al tram final de la cançó, en una mena de salt de protocol que no tan sols no va desvirtuar l'homenatge a Presley sinó que va fer encara més present el seu esperit. A l'altre extrem, una crepuscular i emotiva lectura d'"Unchained Melody" va recordar els últims dies del Rei. En moments puntuals, el vocalista va cedir el protagonisme a la resta de músics. D'aquesta manera, per exemple, Bradychok va cantar una frenètica "Hound Dog". I a la meitat de "Jailhouse Rock", Graham es va passejar per l'escenari picant amb les baquetes tot allò que trobava al seu pas –inclòs el contrabaix de Pritchard-. Estratosfèric solo d'un home que va arribar a fer més de 200 concerts amb Elvis Presley i es manté encara tan fresc i vital com el primer dia. Un luxe, haver-ho pogut comprovar de tan a prop.

Dave Hebler, al centre, durant el seu parlament.

Icenhower amb els Velvet Candles.

Eddie Graham, percussionista reial.

Icenhower saludant les primeres files a l'estil de Graceland.

Graham transforma el contrabaix de Pritchard en instrument de percussió.