Un pot estar d'acord o no amb el posicionament de Van Morrison sobre la gestió que bona part dels governs d'aquest món nostre han fet de la crisi sanitària –i més concretament sobre la forma com una vegada més s'han retallat drets i llibertats amb el pretext de la seguretat-. Però és admirable la determinació amb què el nord-irlandès ha expressat allò que pensa amb la veu ben alta i sense pèls a la llengua, desafiant gairebé en solitari tot el clima d'opinió que s'ha anat generant i consolidant durant el darrer any i mig. I és simptomàtic dels temps que ens han tocat viure, que hagi hagut de ser un venerable veterà de 75 anys qui sortís a qüestionar el discurs dels que manen. Se'n recorden vostès de quan el rock i la cultura pop eren crítics amb l'establishment? El Lleó de Belfast sí, que se'n recorda, i no sembla disposat a quedar-se amb el record.
Aquest discurs al voltant dels temps que corren és un dels eixos del seu darrer disc d'estudi, un "Latest Record Project, Volume 1" (2021) de més de dues hores de durada –doble volum en format físic- que un sector de la crítica especialitzada ja s'ha afanyat a destrossar i, fins i tot, a equiparar amb discursos de dubtosa procedència que res tenen a veure amb el que aquí ens ocupa. Ja se sap, un cop generat el clima d'opinió qualsevol acte de discrepància serà posat sota sospita. Qui en canvi s'hagi fixat en la música, un ventall de soul, blues i folk amb accent jazzístic marca de la casa, o qui simplement hagi entès que Morrison és tan lliure de cantar el que li roti com ho hauria de ser qualsevol artista en un context democràtic, probablement tindrà una visió molt més positiva d'un àlbum a l'alçada del seu autor. Atenció a la lletra de "Where Have All the Rebels Gone?", que diu allò que ha de dir dels nostres dies –amb pandèmia o sense-.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada