Namina - "Un udol" (2022)

Diu Namina que el seu tercer àlbum és un disc de renaixement. De renaixement després de dos anys en què la música –la cultura en general- ha estat una de les grans castigades per la gestió de la pandèmia. Però també de renaixement en el sentit més personal del terme. L'artista barcelonina –establerta al Moianès- estrena en aquest treball una banda d'acompanyament amb la qual ha donat una nova volta al seu ric ventall discursiu, potenciant-ne les pinzellades més jazzístiques a través d'un cançoner que també es pot contemplar com un dels més rodons que ha lliurat a data d'avui.

"Un udol" (2022) és la continuació de l'ep "Ens endurem el vent" (2019), també una reivindicació d'aquella essència animal que l'ésser humà va perdre pel camí mentre es situava ell mateix en un hipotètic centre del món –l'udol del títol vindria a ser això-. Cuit a foc lent amb el suport de tres músics de trajectòria contrastada com són Pep Gol (La Vella Dixieland) a la trompeta i la melòdica, Pep Rius (un altre veterà de l'òrbita jazzística) al contrabaix i Xevi Matamala (un vell conegut de l'univers namínic) a la bateria i els teclats, el conjunt del plàstic es perfila com el salt endavant més pronunciat que ha fet a hores d'ara l'alter ego de Natàlia Miró.

Com a mostra el jazz nocturn i estripat de la peça titular, presentada ara fa dos anys en ple confinament, també l'arrel de tota la resta. O el desolador blues en clau gairebé terminal d'"El teu John Wayne" i els versos devastadors de la minimalista "Damunt del genoll", dues peces que d'alguna manera es complementen l'una a l'altra. La primera passa revista a la toxicitat de les masculinitats, diguem-ne, normatives. La segona explica sense embuts tot el dolor que pot arribar a generar un gest aparentment innocent –una agressió sexual, ni més ni menys-.

Són tres pistes destacades d'un àlbum on també abunden les versions, sempre ben triades. Tot un encert, per exemple, obrir amb l'irreverent "Chocolate Jesus" de Tom Waits, un dels referents declarats de Miró. Més sorprenent resulta la lectura d'"I'm Your Man", el clàssic de Leonard Cohen, que la barcelonina es fa seu sense canviar-ne ni una coma, però atorgant-li una nova dimensió i fent del títol una declaració de principis en ell mateix. Reivindicació del no-binarisme, i del dret de cadascú a ser allò que li doni la gana sense haver-se de parar a pensar en què dirà la resta. Namina no tan sols exerceix aquest dret, sinó que convida l'oient a atrevir-se a fer el mateix. Una veu valenta i inspiradora, la seva.

Disponible a Bandcamp.