L'ajornament de l'execució de Keith LaMar, a El 9 Nou

L'estat d'Ohio ha ajornat fins al 13 de gener de 2027 l'execució de Keith LaMar, qui es troba al corredor de la mort des de fa gairebé tres dècades, prevista inicialment pel 16 de novembre d'enguany. És una bona notícia per a la defensa del poeta afroamericà, que ara disposa de tres anys per revisar el seu cas i demostrar-ne la innocència. Entre els rostres més visibles de la campanya Justice for Keith LaMar hi ha el del pianista vallesà Albert Marquès, amb qui el mateix LaMar va arribar a gravar un àlbum, "Freedom First" (2022) –el primer disc de la història enregistrat parcialment des d'un corredor de la mort-. El poeta també sol recitar als concerts de Marquès per via telefònica des de la presó.

Avui parlem amb Marquès a les pàgines d'El 9 Nou del Vallès Oriental, i ens diu això: "No és possible saber qui ha fet què per ajornar l'execució. Però puc dir que 'Freedom First', el projecte musical, ha donat a la campanya un ressò que no tenia. Per exemple, el nou equip d'advocats –de la defensa de LaMar- es va crear després que un dels seus membres assistís a un concert que vam fer a Nova York. La música ha estat el catalitzador perquè tot avancés cap a aquesta situació molt més favorable".

Aquesta última frase em sembla molt important. La música com a catalitzadora d'un canvi, en aquest cas l'ajornament de l'execució d'una condemna a mort, i a partir d'aquí la possibilitat de revisar un judici que, tot apunta, va estar ple d'irregularitats –"No hi ha milionaris al corredor de la mort", com deia Sean Penn a la pel·lícula "Dead Man Walking", de Tim Robbins (1995)-. L'art com a eina i motor per fer un món millor. No és cap tòpic, són fets.

Sovint sentim a dir que la música i les arts en general no són importants. Que són prescindibles, simple entreteniment. En temps de crisi –econòmica, social, sanitària-, la cultura sol ser la primera a patir les retallades –o els tancaments sectorials- decretades per les autoritats de torn. Doncs bé, Albert Marquès ens acaba de recordar per què la música i les arts són importants i en absolut prescindibles. També la diferència entre la cultura i l'entreteniment.

"Dead Man Walking" (1995)

Susan Sarandon i Sean Penn a "Dead Man Walking".

Vaig revisar fa un parell de dies "Dead Man Walking" (1995), el drama penitenciari realitzat per Tim Robbins al voltant de la pena capital. Sean Penn i Susan Sarandon encarnant respectivament un condemnat a mort per assassinat i la monja que li ofereix suport espiritual mentre espera la seva hora. I una banda sonora que referma tant el pes dramàtic del film com el seu caràcter reflexiu amb veus com les de Nusrat Fateh Ali Khan, Eddie Vedder o Bruce Springsteen. Va ser aquest últim qui en va signar el tema central, un blues absolutament noir que podria haver passat per un outtake de "The Ghost of Tom Joad" (1995), i que es pot considerar com un dels títols més destacables que el de New Jersey va lliurar al llarg dels 90 -la seva dècada menys prolífica i inspirada, tot sigui dit-.

Escoltava a Springsteen cantant en primera persona les últimes impressions d'un pres que es troba al corredor de la mort -líricament la cançó s'acosta més a "Nebraska" (1982) que no pas a "The Ghost..."-, el to confessional de la seva veu murmurant sobre una guitarra gairebé inaudible, i ho contrastava amb la força i la magnitud de gires com la que el va portar a Barcelona ara fa poc més d'un any. Concerts que en ocasions arriben a superar les quatre hores de durada i durant els quals el Boss i la seva E Street Band imparteixen lliçons magistrals de rock'n'roll amb tant nervi com ofici. Autèntiques cerimònies on l'autor de "The River" (1980) no dubta mai en acceptar peticions del públic i satisfer-les amb la màxima solvència, encara que es tracti de cares b enregistrades tres dècades enrere i rarament interpretades en directe.

Em vaig preguntar aleshores si Springsteen ha rebut mai del públic una petició com "Dead Man Walking". I en cas afirmatiu, com deu haver reaccionat. Havent-lo vist alterar set lists amb tota la naturalitat del món per a encabir-hi peticions, diguem-ne, poc habituals, no tenia cap dubte que seria capaç de tocar-la com si encara l'assagés a diari. Tampoc tenia cap dubte que la banda que l'acompanya, músics de primera que acumulen més de quatre dècades plegats a la carretera, estaria a l'alçada de les circumstàncies malgrat tractar-se d'una peça que amb prou feina compta amb acompanyament instrumental a la versió d'estudi. El que em costava més d'imaginar era com encaixaria una cançó tan fràgil, íntima i confessional en un entorn massiu on bona part del públic té set de decibels i emocions fortes. I arribat aquest punt vaig recordar com, durant un concert a Barcelona l'octubre de 2002, amb la invasió de l'Iraq a l'horitzó i els atemptats de l'11-S ben presents en la memòria col·lectiva, Springsteen va fer emmudir el Palau Sant Jordi sencer abans de cantar una emotiva i emocionant "Empty Sky". El meu dubte s'havia resolt. Per alguna cosa li diuen el Boss.