Bob Weir (1947-2026)

Diu la llegenda que Bob Weir va conèixer Jerry Garcia tot perseguint el so d'un banjo. Va escoltar-ne les notes quan caminava pel carrer, va entrar al local d'on venia la música, i qui tocava era Garcia. Va ser la llavor de Grateful Dead, la banda més paradigmàtica de l'escena de San Francisco durant la dècada dels 60, un dels pilars del California Sound. La seva trajectòria assenyala l'ascens i la caiguda de la psicodèlia durant l'era d'Aquari, també les rutes orgàniques que el rock va adoptar un cop superada aquella etapa tot redescobrint registres com els del folk, el blues, el country o el jazz en les seves diverses manifestacions. Ha mort Bob Weir, guitarrista, cantant i membre fundador dels Dead, i com a tal un dels pilars de la música nord-americana de l'última meitat de segle. Durant les últimes dècades havia alternat una fructífera trajectòria a títol personal, amb la preservació del llegat i l'esperit d'una banda simplement irrepetible. Ens deixava un 10 de gener. Com Howlin' Wolf mig segle enrere. Com David Bowie ara fa una dècada. Com Jeff Beck ara fa tres anys.

Like Dylan in the movies?

Dylan, Donovan i Mary Travers a Newport 65 - Foto David Gahr.

Anunciava recentment James Mangold els seus plans de començar a rodar l'estiu vinent el que serà el primer biopic de Bob Dylan. De moment té el títol provisional d'"A Complete Unknown", i segons avançava el realitzador estarà centrat en la reconversió elèctrica del de Minnesota durant la seva actuació al festival de Newport l'any 1965.

Un episodi que els llibres d'història ja s'han encarregat de desmitificar –no pas de restar-li transcendència, que en va tenir i molta-, però que no deixa de ser una bona mina per a una indústria com la del setè art, darrerament tan àvida de generar nous continguts com poc predisposada a plantejar-se en quin punt es troba i cap a on vol anar –coses de tenir massa plataformes per omplir i massa poc temps per parar-se a reflexionar-. En aquest context, el més sorprenent és que la cosa no s'hagués fet abans.

Mentre em pregunto qui serà el pobre diable a qui li tocarà fer la caricatura de Pete Seeger corrent amb la destral a la mà –a Dylan, sembla ser, l'interpretarà Timothée Chalamet-, provo també d'imaginar-me què en deu pensar el mateix protagonista. I si bé és cert que amb aquest home mai es pot saber res del cert, molt em temo que tot plegat no podria importar-li menys a Sa Dylaníssima Majestat, que ara mateix té altres ocupacions entre mans.

Pràcticament al mateix temps que s'anunciava el rodatge del biopic de torn, l'autor de "Blowin' in the Wind" i "Like a Rolling Stone" segellava el tram japonès d'una gira, el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, on prescindeix de tot el seu passat més il·lustre –és a dir, de tot allò que Mangold té previst explotar a la pantalla- per centrar-se en la seva obra més recent. Un "Rough and Rowdy Ways" (2020) que no tan sols referma la seva vigència en ple segle XXI sinó que ofereix refugi a totes aquelles ànimes que encara valoren la profunditat i la perdurabilitat per sobre de la immediatesa i del tot s'hi val.

I no només això. Per sorpresa del respectable que va assistir a uns recitals que part de la seva parròquia ha qualificat d'apoteòsics, el nord-americà va alterar lleugerament el guió seguit durant els darrers trams de la gira per despenjar-se amb el que s'intueix com un hipotètic homenatge a Grateful Dead. En diferents concerts va arribar a interpretar dos temes de la banda –"Truckin'" i "Brokedown Palace"–, un de Buddy Holly prèviament versionat pels californians –"Not Fade Away"- i, el més sorprenent, "Only a River", una peça signada per Bob Weir i Josh Ritter que l'exguitarrista dels Dead havia gravat al seu àlbum en solitari "Blue Mountain" (2016).

Què li hagi pogut agafar a Dylan amb l'univers Deadhead en plena presentació mundial d'una de les seves obres més capitals, és un misteri. Com també ho és què passarà durant el segon tram europeu de la mateixa gira, previst per als propers mesos de juny i juliol. El que torna a quedar clar és que el de Duluth, amb gairebé 82 primaveres a l'esquena, segueix essent el més gran mestre de la sorpresa i del desconcert. I que fins l'últim dia continuarà fent el que li doni la gana, només faltaria.

Todd Haynes ho va explicar molt bé a "I'm Not There" (2007) –una cinta que es capbussava en l'essència dylaniana alhora que defugia el format biopic-. Caldrà veure com se'n surt Mangold, qui per bé i per malament ja va posar bona part de les bases del biopic musical contemporani amb un "Walk the Line" (2005) on brillava més la interpretació d'un superlatiu Joaquin Phoenix a la pell de Johnny Cash, que no pas un guió farcit de tòpics. Per tota la resta, les dues actuacions que Dylan té programades els dies 23 i 24 de juny al Gran Teatre del Liceu.

Robin Sylvester (1950-2022)

ROBIN SYLVESTER
(1950-2022)

Amb 18 anys acabats de fer, Robin Sylvester treballava com a assistent als estudis Abbey Road de Londres. Corria l'any 1968 i els Beatles hi estaven gravant el White Album, publicat durant la tardor d'aquell mateix exercici. Influït per Paul McCartney, Sylvester es va comprar un baix i amb aquest instrument va descobrir la seva vocació musical. Va formar part de Byzantium, banda de culte de l'òrbita psicodèlica amb la qual va publicar tres àlbums durant la primera meitat dels 70. Quan el grup es va desfer, es va traslladar als Estats Units i va començar a treballar com a músic de sessió i de gira. La llista de figures de primer ordre amb què va arribar a tocar és inabastable, i inclou noms com els dels Beach Boys, Ry Cooder, les Shirelles, els Coasters, Mary Wells, Del Shannon, Freddy Fender, Bo Diddley o Chuck Berry. Des de 2003 havia estat el baixista dels Ratdog de Bob Weir (Grateful Dead). Ha mort a l'edat de 72 anys.

La segona joventut d'Ace Of Cups

Ace Of Cups, amb més present que passat en ple segle XXI.

El d'Ace Of Cups és un d'aquells relats que haurien de seduir a qualsevol seguidor de nissagues com la de Sixto Rodriguez –ja saben, la història amb final feliç de l'artista maleït que un bon dia acaba obtenint tot aquell reconeixement que al seu moment se li havia negat-, amb la diferència que en aquest cas no hi ha cap documental àmpliament guardonat sinó una sèrie de discos que simplement han vingut a donar testimoni d'allò que durant tant de temps s'havia passat per alt. També hauria d'entusiasmar, és clar, a totes aquestes veus que –amb tota la raó del món- reclamen més presència femenina en un món tan masculinitzat com ha estat històricament el de la música pop, i que faran bé de preguntar-se si el ressò d'aquesta banda no hagués estat més ampli d'haver estat homes els seus components.

Ace Of Cups era una banda de noies formada a la calidoscòpica San Francisco de la dècada dels 60, contemporània de tòtems del rock àcid com Jefferson Airplane o Grateful Dead però sense el seu grau d'acceptació entre el gran públic. Durant dècades, l'única manera d'accedir a la seva música va ser a través de les comptadíssimes gravacions emmarcades en antologies psicodèliques, també d'un únic volum –"It's Bad for You But Buy It!" (2003)- que posava per primer cop sobre la taula la totalitat de la seva producció –bàsicament, demos i fragments de concerts-. Ara fa dos anys van materialitzar un disc de retorn que suposava a la pràctica el seu àlbum de debut, amb títol homònim i compost de material escrit durant la seva primera encarnació.

Ara presenten la seva primera col·lecció de cançons noves de trinca a "Sing Your Dreams" (2020), un segon disc llarg que potser tampoc les ajudarà a acabar de recuperar tot el temps perdut però les certifica per primer cop en mig segle com una banda amb més present que passat. El conjunt del repertori és irregular, però val la pena parar-se a escoltar talls com "Dressed in Black" o aquest cant feminista que és "Put a Woman in Charge". Hi col·laboren vells coneguts com Jackson Browne, Bob Weir (Grateful Dead) o Wavy Gravy. La qual cosa potser podrà servir per vendre millor el producte però en cap cas n'altera l'essència. Si una cosa posa de manifest aquesta segona joventut, és que Ace Of Cups saben defensar-se soles.

Honreu allò que us estimeu, diu Bob Weir

És de sobra coneguda l'estreta relació que The Grateful Dead van mantenir amb els seus seguidors al llarg de tota la seva trajectòria, fins al punt que els animaven constantment a enregistrar els concerts de la banda i a intercanviar-se les gravacions entre ells. La qual cosa va donar peu a un dels primers casos -si no el primer- en què un grup musical tolerava i fomentava obertament la proliferació de bootlegs amb el seu material, així com a un ampli circuit d'intercanvi de les cintes en qüestió a escala global -tot plegat desembocaria dècades més tard en un lucratiu mercat de col·leccionisme i moltes d'aquelles gravacions acabarien veient la llum de forma oficial tan bon punt la banda deixés d'actuar en directe i els seus components requeríssin per tant noves vies de finançament, però això és una altra història-.

Un dels guitarristes i membres fundadors dels Dead, Bob Weir, en parla en una entrevista signada per Andy Gill a l'edició de novembre d'Uncut. "En aquells temps, quan la gent enregistrava tots els nostres concerts, primer en feien una còpia, després algú feia una còpia d'aquella còpia, i algú altre feia una còpia de la còpia d'aquella còpia, i la qualitat del so s'anava degenerant de tal manera que no era possible piratejar les gravacions i posar-les al mercat. L'altra cara de la moneda és que un músic ha de ser capaç de vendre la seva obra per tal de poder viure -en cas contrari ha de tornar-se'n a estudiar Dret, o a fer de captaire o el sigui, i per tant no té temps per a dedicar-lo al seu art. La resposta a tot plegat és que cal honrar allò que un s'estima. Insisteixo: honreu allò que us estimeu. Doneu suport als artistes que us fan companyia".

Reveladores paraules, les de qui reivindica el dret de l'artista a viure del seu art. Cada vegada escolto amb més freqüència com músics de procedència diversa conviden aquells sectors de públic que no vulguin comprar els seus discos a escoltar-los en plataformes d'streaming -d'aquestes escoltes, com és sabut, l'artista amb prou feina en veu ni cinc-. D'altres fins i tot presumeixen de penjar les seves obres a la xarxa amb possibilitat de descarregar-les gratuïtament. I tenint en compte que en aquests temps que corren fins i tot els directes han deixat de ser una font d'ingressos assegurada per als artistes petits o emergents, un no pot evitar preguntar-se de què viu qui regala tan alegrement els fruits del seu art. La resposta l'ha donat el propi Weir: qui disposa a final de mes d'un sou assegurat per qualsevol altra ocupació, es pot permetre el luxe de dedicar-se a la música -mai més ben dit- per amor a l'art. La qual cosa és totalment lícita però a la llarga acaba perjudicant a qui sí que necessita els ingressos derivats de la seva activitat artística per tal de menjar i pagar factures.

Bob Weir amb The National

Bob Weir.

Promet bones sensacions el primer disc en solitari que l'exguitarrista de The Grateful Dead, Bob Weir, té previst publicar al seu nom en més d'una dècada. Es titularà "Blue Mountain", veurà la llum el mes que ve i de moment n'hem pogut escoltar un avançament que adopta les formes crepusculars del so Americana. Una peça, "Only a River", on col·laboren Aaron Dessner i Scott Devendorf de The National, banda que es va instal·lar recentment en l'imaginari de tots els Deadheads tot coordinant un dels homenatge definitius a Weir, Jerry Garcia, Phil Lesh i companyia, "Day of the Dead" (2016). La peça l'ha estrenat en exclusiva NPR.