Clara Peya, a El 9 Nou

Aquest cap de setmana hem assistit al concert de Clara Peya al Teatre Auditori de Granollers. Presentació de "Perifèria" (2021), un disc que ha vingut a fer visibles totes aquelles persones i col·lectius que solen quedar al marge d'allò que anomenem el sistema, a donar-los veu, i a desfer estigmes i tabús. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

Centre o perifèria?

Fernández, Peya, Verdaguer i Moliner, la nit passada a Granollers.

CLARA PEYA
Teatre Auditori de Granollers

20 de novembre de 2021

La perifèria, entesa com tot aquell conjunt de persones, col·lectius i manifestacions que es troben més enllà de la norma, que habiten als marges i solen ser invisibilitzats per allò que anomenem el sistema. Clara Peya ha volgut contrarestar aquesta invisibilització dedicant tot un disc, "Perifèria" (2021), a donar veu a qui no la té però també a posar sobre la taula una sèrie de qüestions que encara avui són tabú en aquesta societat nostra que només presumeix de responsable quan el llop li ensenya les dents. Ahir el va presentar a Granollers amb el recolzament d'Enric Verdaguer (veu i electrònica), Vic Moliner (baix i electrònica) i Didak Fernández (bateria i percussions).

Les cançons de la pianista empordanesa són de les que conviden a replantejar-ho tot i a qüestionar absoluts. Per tant són necessàries sempre, però més encara en uns temps tan foscos com els que ens ha tocat viure. "Les perifèries no tenen veu, ni llum. Tenen nom però no el sabem, també tenen rostre però el desconeixem", va apuntar abans d'interpel·lar el respectable amb una pregunta incòmoda: "Havent pogut assistir a un concert, creieu que sou centre o perifèria?" –molt oportuna, quan s'exigeix un certificat sanitari per poder accedir a les sales de concerts i tot apunta que aviat passarà el mateix en teatres i auditoris-. La resposta va quedar a l'aire, pendent que cadascú faci el seu propi procés de reflexió i es qüestioni privilegis.

Va començar amb l'interrogant sempre pertinent –més encara en aquests temps en què la discrepància és un estigma- de "¿Quién se atreve a hablar?". Va posar sobre la taula el tabú de la salut mental amb la tendra però punyent "Ha mort l'amor" –"La salut mental és una pandèmia paral·lela que tot just ara comencem a veure", va afirmar-, va alternar pop d'avantguarda amb desenvolupaments instrumentals propis del jazz més lliure a "Ni el mar", i va dedicar "Mujer frontera" –amb participació vocal de Yolanda Sikara- a totes aquelles dones treballadores a qui la roda capitalista sol invisibilitzar. Una vegada més, les perifèries. Així, en plural.

Aquells a qui el sistema deixa fora

Clara Peya - Foto Sílvia Poch.

S'han trobat a faltar durant l'últim any més reflexions al voltant de la coronacrisi com la que fa Clara Peya en una entrevista publicada per Enderrock aquest mes de març: "La pandèmia ens ha separat molt, ja no només físicament, sinó que també la meva manera de pensar ha allunyat certa gent de mi, i al contrari també. Ens falta més empatia col·lectiva. Hem arribat a tocar el que més ens afecta, que és la supervivència de les persones que estimem. Això ha provocat que ens preocupem només dels nostres interessos i no veiem els dels altres. Tothom parla de la salut, però ningú parla de la salut mental, de com aquesta pandèmia afecta els col·lectius que no estan alineats amb el sistema".

La pianista empordanesa reflexiona sobre aquest distanciament a "Ha mort l'amor", l'última peça del seu darrer disc, "Perifèria" (2021, Vida Records). Un àlbum que gira justament al voltant de totes aquelles persones i col·lectius que, com bé apunta ella mateixa a l'entrevista, solen veure com això que anomenem el sistema els deixa de banda. Aquells a qui aquesta societat nostra, que es presumeix perfecta però no ho és en absolut, força a viure als marges però al mateix temps exigeix responsabilitat quan van mal dades. És aquest disc la resposta de Peya a una pandèmia que no és sinó l'enèsim símptoma d'una crisi sistèmica. Una obra fruit dels nostres dies, on la veu serena d'Enric Verdaguer dialoga amb les atmosferes clarobscures del piano de l'artista titular.

Pluja a El 9 Nou

El 9 Nou (edició Vallès Oriental) publicava el passat dilluns 21 de novembre la crítica signada per un servidor de l'espectacle Pluja, de Guillem Albà i Clara Peya. Als quioscos fins demà.

Pluja

De vegades la música no és tan sols allò que s'escolta sinó també allò que es veu. Una mirada a l'infinit, una expressió facial o fins i tot la postura que adopti l'intèrpret poden reforçar i en ocasions alterar allò que diuen les notes que surten del seu instrument. Són detalls que importen (i molt), però que només poden apreciar-se de prop. I en aquest sentit, veure i escoltar de prop com Clara Peya toca el piano és molt més que un espectacle. És tota una experiència que aquests dies s'amplia en el marc de Pluja, un espectacle multidisciplinari de la pròpia Peya i el polifacètic i sempre sorprenent Guillem Albà. Un muntatge escènic auster que reivindica el poder de la proximitat i de les petites coses. I tota una reflexió al voltant de la fragilitat de l'ésser, la seva vulnerabilitat i el fet de ser o de sentir-se petit. Aforament reduït -un servidor va assistir a una de les dues representacions dutes a terme ahir a la tarda a la Sala Oberta del Teatre Auditori de Granollers-, contacte directe amb el respectable i tota una muntanya russa emocional on van de la mà disciplines com la música, la poesia, el teatre visual o les titelles. "Si podeu escoltar la meva veu, si ens podem mirar als ulls, vol dir que som a prop i que estem vius", conclou Albà a la recta final d'un espectacle tan emotiu com emocionant.