50 anys de "Crazy Eyes"

Havia plogut molt des dels dies en què Richie Furay i Gram Parsons solien alternar al Greenwich Village novaiorquès. Des d'aleshores el primer havia esdevingut una figura capdavantera del folk rock com a component de Buffalo Springfield, i posteriorment del country rock com a fundador de Poco. Mentrestant, el segon havia estat pràcticament l'inventor d'aquest darrer estil però no havia obtingut el reconeixement popular que es mereixia –la crítica sí que havia estat al cas- malgrat la seva militància als Byrds i als Flying Burrito Brothers.

Sigui com sigui, Furay seguia tenint molt present a Parsons al moment de gravar "Crazy Eyes", el cinquè àlbum de Poco, publicat el 15 de setembre de 1973, avui fa 50 anys. Fins al punt que la peça titular, una pista de 9 minuts composta i cantada pel mateix Furay on el country rock i el folk rock es fonien amb el pop barroc i fins i tot flirtejaven amb les estructures progressives, s'inspirava en l'autor de "Hickory Wind". I això no és tot. També va ser decisió de Furay gravar una composició aleshores inèdita de Parsons, "Brass Buttons", que aquest li havia ensenyat durant els dies del Village.

La lectura de Poco va ser la primera que es va editar d'una peça que el mateix Parsons tot just acabava d'enregistrar a l'estudi –la seva versió veuria la llum ja de forma pòstuma a "Grievous Angel" (1974)-. Irònicament, l'autor va morir tan sols quatre dies després que els californians publiquessin la seva cançó. A "Crazy Eyes", l'últim àlbum de Poco on va participar Furay fins a la reunió de la formació original el 1989, també hi destacaven el genuí country rock de "Blue Water", l'embranzida bluegrass de "Fools Gold" o la revisió de "Magnolia", original de J.J. Cale.

Allwoods tornen a fer diana a la festa de Xafa'l

ALLWOODS

Festa Major de Cardedeu

Pista coberta Pompeu Fabra

12 d'agost de 2023

Ja fa més de dues dècades que l'associació Xafa'l programa una ballada de country durant la festa major de Cardedeu –a més de fer programació regular al llarg de l'any-. És una de les entitats més veteranes del seu àmbit tant a les comarques vallesanes com al conjunt de Catalunya, i a més sol tenir el detall –que no tothom té- d'amenitzar les seves sessions amb música en directe. Que els seus integrants tinguin bon gust –i bon ull- a l'hora de seleccionar els grups i solistes que passen pel seu escenari, fa que fins i tot aquells que solem tenir al·lèrgia a certes dinàmiques pròpies de les festes majors, ens acabem acostant cada any a la pista coberta del parc Pompeu Fabra i en marxem amb un somriure d'orella a orella.

La nit passada va ser el torn dels també vallesans Allwoods. Era la seva tercera actuació en una festa de Xafa'l –l'últim cop havia estat ara fa dos anys- i, malgrat venir amb formació reduïda –Genís Sobrado (veu i guitarra), Pepo Figueras (guitarra), Roc Alemany (fiddle) i Marc Corominas (bateria); van faltar el baix de Dave Zeiler i el piano de Jan Escudé-, van tornar a fer diana amb un repertori que s'emmiralla en els grans tòtems del country de la dècada dels 90 i del que portem de segle XXI. Cançons que conjuguen la tradició amb una vocació certament massiva, però sense inventar-se la sopa d'all ni caure en el tot s'hi val. Parlem de títols tan rodons com "Road Trip", "No True Love", "Gold Rush", "Talk to You" o aquest himne en potència que és "Flying High" –tots ells del segon àlbum del grup, "Stories of a Lonely Tree" (2020)-.

Al capítol de versions es van despenjar amb simpàtiques lectures en clau neotradicional de dos èxits radiofònics de la mida de "Summer of '69" (Bryan Adams) i "Footloose" (Kenny Loggins). En tanda de bisos van fer passar el "Legs" de ZZ Top per un refrescant filtre bluegrass, i es van acomiadar amb un robust medley que va citar a Creedence Clearwater Revival –"Proud Mary", a la manera d'Ike & Tina Turner-, Elvis Presley –"Burning Love", originalment gravada per Arthur Alexander-, J.J. Cale –"Call Me the Breeze"- i Bobby Troup –l'estàndard "(Get Your Kicks on) Route 66"-. A la pista, barrets i botes de cowboy dibuixant coreografies de line dance amb la precisió d'un rellotge suís. A l'escenari, una banda en plenitud de facultats. No es pot demanar més.

Hargus "Pig" Robbins (1938-2022)

HARGUS "PIG" ROBBINS
(1938-2022)

Sis dècades i mitja exercint com a músic de sessió i treballant al costat d'alguns dels més grans referents del country i del rock, a més de gravar també els seus propis discos. Una trajectòria que pràcticament va començar de la mà de George Jones, amb qui el teclista Hargus Melvin Robbins, més conegut com a Hargus "Pig" Robbins, va enregistrar l'atòmic solo de piano de "White Lightnin'" –adaptació d'un original del Big Bopper popularitzat pel mateix Jones el 1959-, i que ha arribat ben bé fins als nostres dies. Una de les últimes gravacions on va participar va ser la de "The Cry of the Heart", el darrer àlbum de Connie Smith, publicat l'any passat.

Durant tot aquest temps, Robbins havia esdevingut una figura de ple dret als estudis de Nashville, membre de l'il·lustre col·lectiu de músics conegut com The Nashville A-Team. Se'l pot escoltar en obres tan essencials com "Blonde on Blonde" (1966), de Bob Dylan, "Just Because I'm a Woman" (1968) i "Jolene" (1974), de Dolly Parton, "The Gambler" (1978), de Kenny Rogers, o "Shadowland" (1985), de k.d. lang. També va treballar amb gent com Merle Haggard, J.J. Cale, Tanya Tucker, Leon Russell, Mark Knopfler o, més recentment, Miranda Lambert. Pel seu compte va gravar diversos àlbums i singles com "Save It" (1959), posteriorment versionat pels Cramps. Ens ha deixat a l'edat de 84 anys.