El que pot arribar a fer una bona caràtula. D'entrada, cridar l'atenció del no iniciat i despertar l'aprovació de l'expert. Donar a entendre allò que s'hi amaga al darrere sense necessitat d'oferir més explicacions. I també presentar el seu contingut com una declaració d'intencions. En aquest sentit, la caràtula d'
"Outskirts of Love" (2015), darrer llançament de
Shemekia Copeland, deixa les coses clares i no admet cap mena de dubte. Podria haver optat la nord-americana per un vanitós primer pla del seu rostre, de les seves vestidures o d'algun instrument musical dels que llueixen més a les fotografies que amplificats, tal i com fan tantes institucions amb vocació de peces de museu. Però no, la filla de
Johnny Copeland està ben viva i ho demostra amb dotze talls -versió de
ZZ Top inclosa- que no s'inventen res però tampoc es dediquen a embrutar perquè sí. Dotze pistes que destil·len suor, fum, benzina, licors d'alta graduació i tant perill com aquesta caràtula que no hauria de deixar ningú indiferent. Un motel de mala mort amb un rètol lluminós a les últimes, on no s'hi accepten menors d'edat i on es poden llogar habitacions per hores -vaja, que no s'hi va tan sols a dormir-. Situat al marge d'alguna carretera secundària o d'alguna artèria perduda en la jungla urbana. Sota una bona capa de pluja i de nit, mentre les
gents de bé descansen i els
guitar heroes d'aquest món es prenen una infusió abans de posar-se el pijama. El blues és això, ni més ni menys. La resta és
black music for white people.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada