John Hammond Jr. (1942-2026)

Ens ha deixat John P. Hammond, també conegut com a John Hammond Jr., figura important del revival blues de la dècada dels 60. Fill del llegendari caçatalents John H. Hammond –l'home que va 'descobrir' Billie Holiday, Bob Dylan i Bruce Springsteen–, va dedicar bona part de la seva vida a preservar i difondre tradicions com les de Chicago o el Delta de Mississippi –també va consagrar un disc sencer al cançoner de Tom Waits-.

Al seu àlbum de 1965 "So Many Roads" el van acompanyar Robbie Robertson, Garth Hudson i Levon Helm –també Mike Bloomfield–, que acabaven de deixar a Ronnie Hawkins i anaven camí d'esdevenir The Band. Quan es va assabentar que Bob Dylan buscava una banda de suport per fer la seva primera gira amb format elèctric, ell mateix li va recomanar els serveis de Robertson i companyia, i la resta és història.

Sembla ser que, en algun moment de 1967, Hammond va arribar a fer un concert al Gaslight Cafe novaiorquès amb Eric Clapton i Jimi Hendrix cobrint-li les espatlles –l'única ocasió en què el londinenc i el de Seattle haurien arribat a coincidir en un escenari–. Ell mateix ho va explicar en una entrevista publicada el 2004, si bé no hi ha documents que acreditin la data ni el repertori executat. Les llegendes del blues, amb tot el seu misteri.

Sis dècades de "The Freewheelin' Bob Dylan"

Em vaig comprar la meva còpia de "The Freewheelin' Bob Dylan" en una disqueria del Soho novaiorquès que avui ja no deu existir. Era a poques cantonades de la cruïlla de Jones Street i el carrer 4, on Bob Dylan havia estat fotografiat moltes dècades abans amb qui aleshores era la seva parella, Suze Rotolo, caminant sota el fred hivern de la Big Apple. Una de les postals més genuïnes d'una Nova York que es va esvair ja fa molt de temps, també una de les caràtules més icòniques de la història de la música enregistrada. La del segon àlbum de Dylan, publicat tal dia com avui de 1963, fa justament 60 anys.

Obra capital amb totes les lletres, parlem del disc on Dylan va acabar de trobar la seva veu –és una forma de parlar, tenint en compte els cops de timó que faria en anys posteriors i fins a data d'avui a nivell discursiu- després d'aquella carta de presentació que havia estat "Bob Dylan" (1962). El plàstic amb què es va situar a l'avantguarda de l'òrbita folk, alhora que va començar a marcar distàncies amb una escena a la qual li devia pràcticament tot però se li començava a fer cada cop més petita –d'aquí a la injecció elèctrica que canviaria per sempre més la història de la música tan sols hi van dos anys-.

"The Freewheelin' Bob Dylan" és el disc de "Blowin' in the Wind", un dels pilars de l'era daurada de la cançó protesta però sobretot un dels himnes més universals que mai s'han arribat a cantar. Una peça espiritual, com el seu autor la va definir anys més tard, que justament partia de la melodia de "No More Auction Block", una vella cançó afroamericana que el mateix Dylan solia tocar als cafès de Greenwich Village –de quan això que avui anomenem plagiar era una pràctica habitual en l'art de fer música, sobretot si parlem de música popular... i de cançons de tres o quatre acords-. Una sèrie de preguntes retòriques, tan vigents avui com aleshores. I una resposta que, com l'etern misteri de Dylan, mai s'acaba de revelar. Molt probablement, la cançó més important del segle XX –amb permís de "Like a Rolling Stone"... que venia de "La Bamba"-.

Però el segon àlbum de Dylan també és el disc de la preciosa "Girl from the North Country", de la majestuosa "Don't Think Twice, It's All Right", de l'eterna "I Shall Be Free" i de tres cants pacifistes de la mida de "Masters of War", "A Hard Rain's A-Gonna Fall" i "Talkin' World War III Blues" –que, com "Talkin' New York", inclosa a "Bob Dylan", bevia dels talkin' blues de Woody Guthrie-. I de la tradicional "Corrina, Corrina", l'única peça del disc que no portava la signatura del de Duluth i la primera sessió que va fer acompanyat per una banda –res a veure, encara, amb l'esclat elèctric que donaria peu a registres com el folk rock-. Produïa novament John Hammond, amb assistència d'un Tom Wilson amb qui Dylan començaria molt aviat a créixer fins a límits insospitats a l'estudi.

Sis dècades de "Bob Dylan"

En un principi semblava un deixeble més o menys avantatjat de Woody Guthrie al Greenwich Village de principis dels 60, però contra tot pronòstic va acabar esdevenint per mèrits propis la veu de tota una generació –condició de la qual ell mateix va abominar- i un dels artistes més influents del segle XX. Es commemoren avui sis dècades de la publicació de l'àlbum de debut homònim de Bob Dylan. Un notable exercici de folk i blues primitiu en sintonia amb el seu temps, sens dubte fascinant tot i que encara lluny de les fites que assoliria el seu autor en anys immediatament posteriors.

Quan Dylan va entrar a gravar el disc als estudis de Columbia a Nova York el 20 de novembre de 1961, venia de treballar com a harmonicista de sessió amb Carolyn Hester i Harry Belafonte aquella mateixa tardor –el "Midnight Special" de Belafonte, editat a principis de 1962, conté la primera gavació mai publicada del de Minnesota-. Havia estat durant les seves sessions amb Hester quan havia conegut John Hammond, productor, crític i caçatalents que de seguida va quedar captivat per aquell jove del Midwest. El contracte discogràfic i la gravació d'un disc a títol propi eren tan sols qüestió de temps.

Amb el mateix Hammond a les tasques de producció, Dylan va necessitar tan sols dos dies per completar la gravació d'un treball on s'acompanyava únicament de la seva guitarra i la seva harmònica, que sintonitzava plenament amb el folk de l'època i on bona part del repertori eren versions de peces tradicionals i de clàssics del blues que el de Duluth pràcticament revitalitzava sense perdre mai de vista les essències –atenció al lament espiritual d'"In My Time of Dyin'" i a la força amb què esbudella "Fixin' to Die" -. Tan sols dues pistes de l'àlbum eren composicions pròpies, "Song to Woody", homenatge al mateix Guthrie, i "Talkin' New York", que bevia directament del repertori del d'Oklahoma –amb cites gens subtils a "Pretty Boy Floyd" o "Talking Dust Bowl Blues"-.

"Bob Dylan" (1962), l'àlbum, era a priori un producte més del boom del folk que es va registrar al Greenwich Village entre finals dels 50 i principis dels 60. A la pràctica, però, va esdevenir el punt de partida d'una trajectòria essencial com poques. Un àlbum que va tenir poc ressò al seu dia i que no sol citar-se entre les obres més imprescindibles del seu autor –cosa comprensible quan un ha arribat a signar "Highway 61 Revisited" (1965), "Blonde on Blonde" (1966), "Blood on the Tracks" (1975) o "Modern Times" (2006)-, però que ja posava les bases de tota la resta. Les sis dècades que el separen de "Rough and Rowdy Ways" (2020), pràcticament expliquen la història de la música del nostre temps.