Sis dècades de "Bob Dylan"

En un principi semblava un deixeble més o menys avantatjat de Woody Guthrie al Greenwich Village de principis dels 60, però contra tot pronòstic va acabar esdevenint per mèrits propis la veu de tota una generació –condició de la qual ell mateix va abominar- i un dels artistes més influents del segle XX. Es commemoren avui sis dècades de la publicació de l'àlbum de debut homònim de Bob Dylan. Un notable exercici de folk i blues primitiu en sintonia amb el seu temps, sens dubte fascinant tot i que encara lluny de les fites que assoliria el seu autor en anys immediatament posteriors.

Quan Dylan va entrar a gravar el disc als estudis de Columbia a Nova York el 20 de novembre de 1961, venia de treballar com a harmonicista de sessió amb Carolyn Hester i Harry Belafonte aquella mateixa tardor –el "Midnight Special" de Belafonte, editat a principis de 1962, conté la primera gavació mai publicada del de Minnesota-. Havia estat durant les seves sessions amb Hester quan havia conegut John Hammond, productor, crític i caçatalents que de seguida va quedar captivat per aquell jove del Midwest. El contracte discogràfic i la gravació d'un disc a títol propi eren tan sols qüestió de temps.

Amb el mateix Hammond a les tasques de producció, Dylan va necessitar tan sols dos dies per completar la gravació d'un treball on s'acompanyava únicament de la seva guitarra i la seva harmònica, que sintonitzava plenament amb el folk de l'època i on bona part del repertori eren versions de peces tradicionals i de clàssics del blues que el de Duluth pràcticament revitalitzava sense perdre mai de vista les essències –atenció al lament espiritual d'"In My Time of Dyin'" i a la força amb què esbudella "Fixin' to Die" -. Tan sols dues pistes de l'àlbum eren composicions pròpies, "Song to Woody", homenatge al mateix Guthrie, i "Talkin' New York", que bevia directament del repertori del d'Oklahoma –amb cites gens subtils a "Pretty Boy Floyd" o "Talking Dust Bowl Blues"-.

"Bob Dylan" (1962), l'àlbum, era a priori un producte més del boom del folk que es va registrar al Greenwich Village entre finals dels 50 i principis dels 60. A la pràctica, però, va esdevenir el punt de partida d'una trajectòria essencial com poques. Un àlbum que va tenir poc ressò al seu dia i que no sol citar-se entre les obres més imprescindibles del seu autor –cosa comprensible quan un ha arribat a signar "Highway 61 Revisited" (1965), "Blonde on Blonde" (1966), "Blood on the Tracks" (1975) o "Modern Times" (2006)-, però que ja posava les bases de tota la resta. Les sis dècades que el separen de "Rough and Rowdy Ways" (2020), pràcticament expliquen la història de la música del nostre temps.