50 anys d'"Stranded"

Aquest mes de novembre –la data exacta no està del tot clara- es commemoren 50 anys de la publicació d'"Stranded". El tercer àlbum de Roxy Music, i el segon que va lliurar la banda britànica durant l'any 1973 –va sortir set mesos després del seu predecessor, "Music for Pleasure"-. També el primer treball del combo amb el teclista Eddie Jobson i el baixista John Gustafson, que venien a substituir a Brian Eno i John Porter respectivament –seguien completant la formació Bryan Ferry (veu, teclats), Andy Mackay (vents), Phil Manzanera (guitarra) i Paul Thompson (bateria); la producció tornava a anar a càrrec de Chris Thomas-.

El disc seguia bevent de corrents com el glam o el rock progressiu, per donar peu a un discurs propi que admetia poques comparacions al seu dia i que encara avui es pot contemplar com a únic en la seva espècie –més enllà d'haver estat precursor de registres com els del post-punk o la New Wave-. L'àlbum de la vitalista "Street Life", un cant a les bondats de la vida a la gran ciutat –de quan allò que avui anomenaríem progrés semblava augurar un futur que finalment no es va materialitzar mai-, també de la sofisticada balada "Just Like You" i del rhythm & blues terminal d'un "Amazona" on ja ressonaven les essències dels futurs Television. A la caràtula hi surt la Playmate Marilyn Cole fotografiada per Karl Stoecker.

50 anys de "For Your Pleasure"

El mateix dia que King Crimson trencaven barreres i obrien nous camins amb "Larks' Tongues in Aspic" (1973), una altra banda britànica que tot just acabava d'iniciar el seu ascens dibuixava també algunes de les coordenades per les quals transitarien el rock i el pop en anys (i dècades) posteriors. Es commemora avui mig segle de la publicació de "For Your Pleasure" (1973), el segon àlbum de Roxy Music i l'últim que van gravar amb Brian Eno –qui s'encarregava dels sintetitzadors; la formació la completaven Bryan Ferry (veu, teclats), Andy Mackay (vents), Phil Manzanera (guitarra), Paul Thompson (bateria) i John Porter (baix)-.

Un plàstic que, com el seu predecessor –"Roxy Music" (1972)-, s'emmirallava en les avantguardes progressives –"Do the Strand", els nou hipnòtics minuts d'un "The Bogus Man" que semblava predir la mètrica del "No One Knows" de Queens Of The Stone Age- i en la més alta sofisticació glam –"Editions of You", "Grey Lagoons"- per apuntalar una mica més les bases d'allò que en qüestió d'anys s'anomenaria (post-)punk. Producció de Chris Thomas, i un repertori que segueix sonant avui tan fresc com cinc dècades enrere. A l'altre costat de l'Atlàntic, els futurs components de bandes com Devo o Talking Heads devien parar bé l'orella.

Mig segle de "Roxy Music"

El post-punk, gairebé cinc anys abans de l'esclat del punk. El mateix dia que David Bowie posava els fonaments del pop i el rock de les dècades posteriors amb la publicació de "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972), arribava a la galàxia glam una nova revelació que ben aviat –i com el mateix Bowie- faria petita tota etiqueta possible i esdevindria per mèrits propis un altre nom essencial de la música del segle XX –i més enllà-. Sí, també es commemoren avui 50 anys de l'edició de l'àlbum de debut homònim dels igualment britànics Roxy Music.

Elegància, sensualitat i sofisticació. Un repertori que es feia seu el present per avançar-se al futur –aquí hi tenim "Re-Make/Re-Model", frenètic exercici (post-)punk que anticipava discursos com el de Talking Heads, o els aires (post-)progressius de "Ladytron"; a l'edició nord-americana de l'àlbum es va incloure la celebrada i velvetiana "Virginia Plain", que al Regne Unit va sortir com a single el mes d'agost d'aquell mateix 1972-. Producció de Peter Sinfield (King Crimson) i una formació literalment irrepetible: Bryan Ferry (veu, teclats), Brian Eno (sintetitzadors), Andy Mackay (vents), Phil Manzanera (guitarra), Paul Thompson (bateria) i Graham Simpson (baix).

De genis i dives

Phil Manzanera.

Atenció al que explica Phil Manzanera a l'edició d'abril d'Uncut. "Trobo que és difícil produir discos per a dives. Recordo quan vaig treballar amb Mónica Naranjo, era al número 1 de les llistes d'Espanya i de Sud-Amèrica. Se suposava que li havia de produir tres cançons. Aleshores, el meu estudi es trobava en obres, per la qual cosa vaig habilitar una cabina per a gravar veus al pis inferior, des d'on es podien sentir els trens que circulaven a fora. Ella, que venia de vendre milions de discos, va arribar a Kilburn Lane i tot allò li va semblar força lleig. Jo li vaig dir que no es preocupés, que simplement hi anés de cara i tot sortiria bé. Al cap d'unes hores havíem fet un tema i sonava fantàstic. Jo vaig dir 'Ja ho tenim!'. I ella va dir que no podia ser, que havíem anat massa de pressa. Aleshores va llogar aquell gran estudi al llac de Lugano. Hi vam anar amb el seu marit, una mena de coproductor a qui no acabava de fer molta gràcia que la feina la fes jo i no ell. Cada dia, ella tornava a cantar aquelles mateixes pistes vocals. Ens allotjàvem en hotels separats, a la vora del llac, i jo m'avorria profundament. Un dia em va trucar el marit i em va dir que ella no tenia ganes d'anar a l'estudi. Jo li vaig respondre 'Saps què? A mi no em ve de gust fer el vostre àlbum, demanaré que un taxi em porti a l'aeroport. Feu-vos-ho vosaltres mateixos, bona sort, adéu'. I me'n vaig anar, va ser un moment alliberador. Durant mesos van provar de fer el disc pel seu compte, però finalment van acabar editant la versió que havíem fet a casa meva. Va ser tot un èxit". Més enllà d'explicar per què el negoci discogràfic és com és en aquesta banda dels Pirineus, les paraules de Manzanera il·lustren un fet que no hauríem de perdre mai de vista. Que certes coses no es poden barrejar. I no parlo necessàriament de genis i dives. Parlo, simplement, de l'ofici i del posat. De qui és artista i de qui simplement despatxa milions de discos.