50 anys d'"Stranded"

Aquest mes de novembre –la data exacta no està del tot clara- es commemoren 50 anys de la publicació d'"Stranded". El tercer àlbum de Roxy Music, i el segon que va lliurar la banda britànica durant l'any 1973 –va sortir set mesos després del seu predecessor, "Music for Pleasure"-. També el primer treball del combo amb el teclista Eddie Jobson i el baixista John Gustafson, que venien a substituir a Brian Eno i John Porter respectivament –seguien completant la formació Bryan Ferry (veu, teclats), Andy Mackay (vents), Phil Manzanera (guitarra) i Paul Thompson (bateria); la producció tornava a anar a càrrec de Chris Thomas-.

El disc seguia bevent de corrents com el glam o el rock progressiu, per donar peu a un discurs propi que admetia poques comparacions al seu dia i que encara avui es pot contemplar com a únic en la seva espècie –més enllà d'haver estat precursor de registres com els del post-punk o la New Wave-. L'àlbum de la vitalista "Street Life", un cant a les bondats de la vida a la gran ciutat –de quan allò que avui anomenaríem progrés semblava augurar un futur que finalment no es va materialitzar mai-, també de la sofisticada balada "Just Like You" i del rhythm & blues terminal d'un "Amazona" on ja ressonaven les essències dels futurs Television. A la caràtula hi surt la Playmate Marilyn Cole fotografiada per Karl Stoecker.

Més discos publicats el 5 d'octubre de 1973

Elton John.

El mateix dia que Lou Reed lliurava el monumental "Berlin", el 5 d'octubre de 1973, avui fa 50 anys, es publicaven tres àlbums més sense els quals la història de la música no seria tal com l'hem conegut. Començant per l'igualment canònic "Goodbye Yellow Brick Road". El setè disc d'un Elton John que es refermava com una de les grans veus de la seva generació alhora que conqueria tots dos costats de l'Atlàntic amb arguments tan sòlids com "Bennie and the Jets", "Saturday Night's Alright for Fighting" o l'eterna peça titular, també la fràgil "Candle in the Wind". La culminació d'un any meteòric que havia començat amb la publicació del notable "Don't Shoot Me I'm Only the Piano Player".

Encara aquell mateix dia va veure la llum el debut en solitari d'un Bryan Ferry que potser no acabava de marcar distàncies amb Roxy Music però sí que es perfilava com aquell crooner que esdevindria a títol personal. Un "These Foolish Things" compost de versions tan ben triades com reinventades. D'"A Hard Rain's A-Gonna Fall" de Bob Dylan a l'estàndard que el titula, passant pel "Don't Worry Baby" dels Beach Boys o una sorprenent lectura funk del "Sympathy for the Devil" dels Rolling Stones. I encara cal celebrar el cinquantenari de "For Girls Who Grow Plump in the Night", el cinquè àlbum d'uns Caravan en ple procés de reforma interna però encara a l'avantguarda de la música progressiva amb accent de Canterbury.

50 anys de "For Your Pleasure"

El mateix dia que King Crimson trencaven barreres i obrien nous camins amb "Larks' Tongues in Aspic" (1973), una altra banda britànica que tot just acabava d'iniciar el seu ascens dibuixava també algunes de les coordenades per les quals transitarien el rock i el pop en anys (i dècades) posteriors. Es commemora avui mig segle de la publicació de "For Your Pleasure" (1973), el segon àlbum de Roxy Music i l'últim que van gravar amb Brian Eno –qui s'encarregava dels sintetitzadors; la formació la completaven Bryan Ferry (veu, teclats), Andy Mackay (vents), Phil Manzanera (guitarra), Paul Thompson (bateria) i John Porter (baix)-.

Un plàstic que, com el seu predecessor –"Roxy Music" (1972)-, s'emmirallava en les avantguardes progressives –"Do the Strand", els nou hipnòtics minuts d'un "The Bogus Man" que semblava predir la mètrica del "No One Knows" de Queens Of The Stone Age- i en la més alta sofisticació glam –"Editions of You", "Grey Lagoons"- per apuntalar una mica més les bases d'allò que en qüestió d'anys s'anomenaria (post-)punk. Producció de Chris Thomas, i un repertori que segueix sonant avui tan fresc com cinc dècades enrere. A l'altre costat de l'Atlàntic, els futurs components de bandes com Devo o Talking Heads devien parar bé l'orella.

Mig segle de "Roxy Music"

El post-punk, gairebé cinc anys abans de l'esclat del punk. El mateix dia que David Bowie posava els fonaments del pop i el rock de les dècades posteriors amb la publicació de "The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars" (1972), arribava a la galàxia glam una nova revelació que ben aviat –i com el mateix Bowie- faria petita tota etiqueta possible i esdevindria per mèrits propis un altre nom essencial de la música del segle XX –i més enllà-. Sí, també es commemoren avui 50 anys de l'edició de l'àlbum de debut homònim dels igualment britànics Roxy Music.

Elegància, sensualitat i sofisticació. Un repertori que es feia seu el present per avançar-se al futur –aquí hi tenim "Re-Make/Re-Model", frenètic exercici (post-)punk que anticipava discursos com el de Talking Heads, o els aires (post-)progressius de "Ladytron"; a l'edició nord-americana de l'àlbum es va incloure la celebrada i velvetiana "Virginia Plain", que al Regne Unit va sortir com a single el mes d'agost d'aquell mateix 1972-. Producció de Peter Sinfield (King Crimson) i una formació literalment irrepetible: Bryan Ferry (veu, teclats), Brian Eno (sintetitzadors), Andy Mackay (vents), Phil Manzanera (guitarra), Paul Thompson (bateria) i Graham Simpson (baix).