Molly Tuttle

Obrint noves vies expressives.

Si ahir parlàvem d'aquest nou referent del bluegrass que ha resultat ser Billy Strings, avui toca referir-nos a una bona amiga seva com és Molly Tuttle. El de Michigan i la californiana no tan sols són contemporanis –ell va néixer el 1992, ella al cap d'un any-, sinó que entre tots dos representen dues formes diferents però sobretot complementàries d'entendre la música d'arrel nord-americana. Si ell presumeix de veu pròpia sense necessitat d'allunyar-se d'un cànon del qual encara es pot treure molt de suc, ella opta per obrir noves vies expressives a partir d'aquest mateix cànon.

Les cançons de Tuttle poden recordar en ocasions a les d'Alison Krauss, en d'altres a les de Pistol Annies o fins i tot a les de Dixie Chicks abans que renunciessin a la primera part del seu nom. Country amb ànima pop i esperit inquiet, que fa servir la tradició com a punt de partida cap a nous horitzons. El seu tercer àlbum en solitari –abans d'anar pel seu compte havia militat en formacions com The Goodbye Girls-, "Crooked Tree", va sortir el mes passat i compta amb col·laboracions de pes com les d'Old Crow Medicine Show, Dan Tyminski –dels Union Station d'Alison Krauss-, Margo Price, Gillian Welch o el mateix Strings.

Pistol Annies - "Interstate Gospel" (2018)

A aquestes alçades pocs s'esperaven que Pistol Annies tornessin a l'estudi. Els cinc anys que separen el seu segon disc -"Annie Up" (2013)- d'aquest flamant "Interstate Gospel" (2018), han servit perquè Miranda Lambert, Ashley Monroe i Angaleena Presley es consolidessin, cada una pel seu compte, entre els noms capdavanters de l'onada de músics que ha rentat la cara al so de Nashville. La qual cosa atorga a aquest inesperat retorn una mena d'aurèola de supergrup i a la vegada multiplica la transcendència del que podria ser perfectament el disc més rodó de tots els que ha lliurat a data d'avui el trio nord-americà. D'entrada sorprenen els acabats orgànics que guanyen terreny en aquest nou repertori, un detall que suposa en certa manera un cop de timó i que sobre el terreny es tradueix en un discurs més atemporal que el dels seus predecessors. La resta la fan peces com "Got My Name Changed Back", la tendra "Best Years of My Life" o la pròpia "Interstate Gospel", raons de pes per tornar a contemplar Pistol Annies com un projecte de futur.