dilluns, 2 de maig de 2022

Billy Strings

Explicant el bluegrass a tota una generació.
Cada generació necessita que algú li expliqui gèneres musicals com el jazz, el blues, el country o el mateix rock'n'roll. Per això cada generació té els seus propis referents de tots aquests estils. En el cas del bluegrass, són incomptables les veus que han transmès la tradició al llarg de les passades vuit dècades, adaptant-la a cada moment i circumstància sense necessitat de reinventar-la ni perdre'n de vista l'essència. Si durant la recta final del segle XX van ser discursos com el d'Alison Krauss and Union Station els que van mantenir viva la flama de la música dels Apalatxes, dues dècades i mitja després ha arribat el torn d'un jove guitarrista de Michigan que és tot un prodigi.

Reconec que vaig arribar tard –fa relativament poc- a la música de Billy Strings, i que quan m'hi vaig aproximar ho vaig fer amb un cert grau d'escepticisme. Després d'haver llegit tota una sèrie d'articles de premsa que parlaven d'ell en termes superlatius –a tot plegat cal sumar-hi una presència mediàtica poc comuna en músics de la seva categoria-, no sabia si em trobava davant d'un hype o d'un artista amb vocació perdurable. Ara ja sé que es troba dins de la segona categoria. M'ho han deixat clar àlbums com "Home" (2017) o l'encara flamant "Renewal" (2021) –la seva obra més recent, també la més rodona a hores d'ara-. I els diversos videos seus que circulen per la xarxa, on se'l pot observar fent meravelles a l'escenari amb el suport d'una banda de les de tota la vida –banjo, mandolina, contrabaix i ell mateix a la guitarra i a la veu solista-.

Strings va descobrir el bluegrass i altres registres perifèrics com el folk i el hillbilly de la mà del seu pare, amb qui solia tocar de petit a la llar familiar. Quan tenia deu anys, el seu progenitor es va haver de vendre la guitarra per pagar factures, un entrebanc que va deixar una forta cicatriu al petit Billy –de nom real William Apostol-. Anys més tard la va localitzar en un portal de subhastes a un preu prohibitiu. Va convèncer el propietari perquè s'esperés a vendre-la, i va treballar en feines de tota mena fins que va reunir els 2.500 dòlars que en demanava. Un cop recuperada la guitarra, es va prometre a ell mateix que la seguiria tocant un cop el seu pare ja no hi fos. I així ho segueix fent a data d'avui. No és la típica història de l'enèsim fenomen de temporada, sinó la d'un músic que té clar d'on ve i sap perfectament cap a on vol anar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada