Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dixie Chicks. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Dixie Chicks. Mostrar tots els missatges

dissabte, 30 de desembre del 2023

Mike Henderson (1953-2023)

MIKE HENDERSON

(1953-2023)

Les seves cançons les havien gravat gegants com els Fabulous Thunderbirds o les Dixie Chicks. Va treballar com a músic de sessió per a figures com John Hiatt o Emmylou Harris. Però cal destacar sobretot la discografia que Mike Henderson va signar pel seu compte –ja fos amb el seu nom, com a Mike Henderson & The Bluebloods o com a Mike Henderson Band-. Cinc àlbums on conflueixen llenguatges com el country, el rock'n'roll o el blues en les seves formes més genuïnes, començant pel fundacional "Country Music Made Me Do It" (1994) i passant per capítols com "First Blood" (1996). Originari de Missouri tot i que establert a Nashville, el 2005 va ser un dels fundadors del combo de bluegrass The SteelDrivers juntament amb un aleshores emergent Chris Stapleton. Ha mort a l'edat de 70 anys.

dimecres, 15 de març del 2023

Michael Rhodes (1953-2023)

MICHAEL RHODES
(1953-2023)

Reclamat músic de sessió, baixista de llarg recorregut tant a l'estudi com en directe, la carrera de Michael Rhodes connecta noms com els d'Steve Winwood, Reba McEntire, Hank Williams Jr., Tanya Tucker, les Dixie Chicks, Dolly Parton, Vince GillJoe Bonamassa o Rodney Crowell. Amb aquest últim va formar els mai prou reivindicats Cicadas –banda de country d'existència efímera que va publicar un disc homònim molt recomanable el 1997-. Ha mort a l'edat de 69 anys.

dimecres, 4 de maig del 2022

Naomi Judd (1946-2022)

NAOMI JUDD

(1946-2022)

No tinc cap dubte que les futures components de les Dixie Chicks devien parar molta atenció durant les seves infanteses i adolescències a la meteòrica trajectòria que van dibuixar The Judds durant la dècada dels 80. En menys de deu anys, el duet format per Naomi i Wynonna Judd, mare i filla respectivament –també mare i germana de l'actriu Ashley Judd- va conquerir el firmament de la música country amb pistes tan incontestables com "Why Not Me", "Love Can Build a Bridge", "Mama He's Crazy", "Love Is Alive", "Rockin' with the Rhythm of the Rain" o "Grandpa (Tell Me 'Bout the Good Old Days)".

The Judds venien de Kentucky i van arribar a Nashville a principis dels 80 després d'una breu estada a Los Angeles. Van debutar el 1983 amb "Wynonna & Naomi", un ep que sintonitzava plenament amb els cànons de l'època però alhora era coherent amb la tradició a la qual es devia –com les Chicks al cap d'uns anys-. El van seguir sis àlbums i incomptables singles que les van mantenir a primera línia fins que ho van haver de deixar el 1991 per problemes de salut de Naomi –Wynonna va seguir a partir d'aleshores en solitari, reunint-se esporàdicament amb la seva mare per fer aparicions molt puntuals com a The Judds-.

S'ha parlat molt de l'hepatitis C que se li va diagnosticar en aquell moment, motiu pel qual va abandonar els escenaris. No s'ha parlat tant en canvi dels problemes de salut mental que li va generar la frenètica roda del show business –la salut mental, un dels grans tabús d'aquesta societat nostra que presumeix de perfecta però no ho és ni de bon tros-. Durant la seva última gira va desenvolupar trastorns d'ansietat i depressió, va patir atacs de pànic i va tenir pensaments suïcides. Quan va morir el passat 30 d'abril a l'edat de 76 anys, les seves filles van dir textualment a les xarxes socials: "Hem perdut la nostra preciosa mare a causa de la malaltia mental". En pau descansi.

dimarts, 3 de maig del 2022

Molly Tuttle

Obrint noves vies expressives.
Si ahir parlàvem d'aquest nou referent del bluegrass que ha resultat ser Billy Strings, avui toca referir-nos a una bona amiga seva com és Molly Tuttle. El de Michigan i la californiana no tan sols són contemporanis –ell va néixer el 1992, ella al cap d'un any-, sinó que entre tots dos representen dues formes diferents però sobretot complementàries d'entendre la música d'arrel nord-americana. Si ell presumeix de veu pròpia sense necessitat d'allunyar-se d'un cànon del qual encara es pot treure molt de suc, ella opta per obrir noves vies expressives a partir d'aquest mateix cànon.

Les cançons de Tuttle poden recordar en ocasions a les d'Alison Krauss, en d'altres a les de Pistol Annies o fins i tot a les de Dixie Chicks abans que renunciessin a la primera part del seu nom. Country amb ànima pop i esperit inquiet, que fa servir la tradició com a punt de partida cap a nous horitzons. El seu tercer àlbum en solitari –abans d'anar pel seu compte havia militat en formacions com The Goodbye Girls-, "Crooked Tree", va sortir el mes passat i compta amb col·laboracions de pes com les d'Old Crow Medicine Show, Dan Tyminski –dels Union Station d'Alison Krauss-, Margo PriceGillian Welch o el mateix Strings.

dimarts, 22 de setembre del 2020

The Chicks (sense Dixie)

The (Dixie) Chicks.

Ja no es diuen Dixie Chicks. Ara es diuen simplement The Chicks. Han renunciat a la denominació amb què havien esdevingut un dels exponents més frescos i singulars del country del canvi de mil·lenni, asseguren elles mateixes, perquè el terme Dixie remet al racisme practicat durant dècades (segles) al Sud dels Estats Units, i més concretament a l'esclavisme que hi va imperar fins ben acabada la Guerra de Secessió (1861-1865). Com si l'esclavisme i el racisme haguessin estat patrimonis exclusius del Sud o fins i tot de l'actual territori dels Estats Units. Com si alguns dels casos més flagrants d'agressions racistes que han tingut lloc durant els últims mesos al país de les barres i les estrelles no s'haguessin produït per damunt de la línia Mason-Dixon. Com si el mateix Donald Trump no fos tan novaiorquès com Spiderman, Ramones i Sugarhill Gang. Un moviment, el de les texanes, propi d'aquests temps de lògiques binàries, de bons i dolents, de pretendre arreglar els grans problemes estructurals a cop de maquillatges estètics i embolica que fa fort.

Sigui com sigui, el cas és que la banda encapçalada per Natalie Maines acaba de lliurar el seu primer disc en 14 anys. I que el producte en qüestió, "Gaslighter" (2020, Columbia), no resulta sobre el terreny tan decebedor com semblava apuntar mesos enrere la primera pista que se'n va avançar, una peça titular que fins i tot llueix millor en el context de l'obra sencera que no pas pel seu propi compte. A nivell líric, l'àlbum gira al voltant del llarg i tortuós procés de divorci de què acaba de sortir la mateixa Maines. A nivell musical, títols com "Sleep at Night", "Texas Man", "March March" o la pròpia "Gaslighter" s'emmarquen en aquelles coordenades que al seu dia van fer del trio texà una mena de tercera via a mig camí del country mainstream i de les seves alternatives més subterrànies. Ganxo comercial, respecte per la tradició i aquelles harmonies vocals que encara brillen com el primer dia. La cosa funciona, però probablement hagués funcionat bastant millor si haguessin tornat a trucar a Rick Rubin abans d'entrar a l'estudi.

dijous, 5 de març del 2020

El retorn de Dixie Chicks

Dixie Chicks, en un fotograma del videoclip de 'Gaslighter'.
Gairebé una dècada i mitja ha calgut esperar perquè Dixie Chicks tornessin a l'estudi i facturessin la continuació d'aquell "Taking the Long Way" (2006) que al seu moment semblava perfilar nous horitzons per al trio texà. Hi va tenir a veure, en aquell salt endavant, la producció d'un Rick Rubin que va obrar la seva màgia habitual des dels controls. Una màgia que francament es troba a faltar a "Gaslighter", la pista que titularà un imminent nou treball del qual fins ara tan sols s'han hem pogut conèixer alguns detalls amb comptagotes.

La peça en qüestió s'inspira en el divorci de Natalie Maines –qui a nivell líric s'adreça sense pèls a la llengua al seu exmarit, l'actor Adrian Pasdar-, i musicalment suposa un pas enrere en una trajectòria que al seu dia es va definir com una de les més singulars del country mainstream. Un exercici de country pop per a tos els gustos que per moments apunta més a Shania Twain que no pas a les seves pròpies autores –amb tot el que això implica-. Òbviament, caldrà escoltar el conjunt de l'àlbum abans de treure cap més conclusió. Mentre l'esperem, podem visionar a Youtube el videoclip de "Gaslighter".

divendres, 10 de juliol del 2015

Forat de merda

Sleaford Mods.
"Anglaterra és un forat de merda". Contundent titular, el que encapçala una entrevista a Sleaford Mods publicada recentment per Mondo Sonoro a la seva edició digital. Qui deixa anar la frase és Jason Williamson, vocalista del duet de Nottingham, mentre explica què no li agrada del seu país. De ben segur, més d'un dels seus compatriotes s'enfadarà si arriba a llegir aquestes declaracions, però també hi haurà anglesos que les compartiran. De fet, el vocalista ja ha realitzat amb anterioritat declaracions similars en mitjans britànics -coses que passen quan un no té pèls a la llengua: parin atenció a les seves lletres i se n'adonaran-. En qualsevol cas, les paraules i (sobretot) l'actitud de Williamson il·lustren com al Regne Unit es poden vendre discos i omplir sales de concerts i, a la vegada, mantenir una postura crítica envers el sistema i l'entorn que t'envolta, inclòs el teu propi país si creus que alguna cosa hi va malament.

Tot plegat m'ha recordat una anècdota protagonitzada per Dixie Chicks ara fa poc més de deu anys, en plena campanya bèl·lica a l'Iraq. Durant una actuació del trio texà, la vocalista Natalie Maines va declarar que sentia vergonya d'haver nascut al mateix estat que George W. Bush. La qual cosa li va comportar tot un allau de crítiques i atacs des de les tribunes més conservadores dels Estats Units, però no va impedir al grup seguir venent discos i entrades de concerts -a Texas i a la resta del país- ni seguir essent respectat artística i professionalment. Si ens n'anem encara més lluny, fa cosa de tres dècades Bruce Springsteen va negar-se a cedir la cançó "Born in the USA" a la campanya electoral de Ronald Reagan. El Boss no havia dubtat a incloure la bandera del seu país a l'artwork del disc del mateix títol (1984) -un àlbum on cantava als mateixos Estats Units que ja havia retratat a "Nebraska" (1982)-, però al mateix temps tenia clar que l'Amèrica que ell volia seguir construint no era la de Reagan.

D'exemples com els d'Sleaford Mods, Dixie Chicks i Springsteen en podríem trobar a grapats al món anglosaxó, però no pas a casa nostra. S'imaginen qualsevol músic d'aquí qualificant Catalunya o Espanya de forats de merda? S'imaginen els pals que li caurien des de tots els costats? S'imaginen el suïcidi artístic i fins i tot professional que això suposaria en un entorn on les subvencions, el clientelisme i la correcció política més mal entesa es troben a l'ordre del dia? Tant a Catalunya com a la resta d'Espanya es presumeix molt de patriotisme, ja sigui en nom de la Senyera o de la rojigualda, però no deixa de ser un patriotisme tan cec com aquell emperador que no s'adonava que anava despullat. Quan Springsteen o Sleaford Mods posen el dit a la llaga dels seus respectius països, els seus discursos poden resultar incòmodes i fins i tot colpidors, però són tan necessaris com ho és tota denúncia d'allò que no va bé o es pot millorar. I és precisament aquesta, la de transformar l'entorn, una de les funcions de l'art. El dia que en aquest racó de món haguem entès quelcom tan simple com això, haurem fet el primer pas de cara a ser un país normal.