Un genuí concert de rock'n'roll

THE LONG RYDERS
Sala Upload, Barcelona

8 d'octubre de 2023

S'havia anunciat el concert dels Long Ryders com una cita amb els pares d'allò que avui anomenem country alternatiu. Una consideració que podria aplicar-se –i sol aplicar-se- igualment si parléssim d'uns Jayhawks, uns Dream Syndicate o una Lucinda Williams, però que, en tot cas, ofereix una idea de la magnitud de tot plegat i del pes històric dels de Los Angeles a gairebé quatre dècades d'haver lliurat "Native Sons" (1984). Quan els superlatius es fan servir gairebé perquè sí, quan tot esdeveniment és venut com a únic i irrepetible, és just assenyalar que efectivament un concert dels Long Ryders no és quelcom que es pugui veure cada dia.

Amb tres quartes parts de la formació original encara en marxa –els eterns Sid Griffin i Stephen McCarthy a les guitarres i compartint tasques vocals, i el metronòmic Greg Sowders a la bateria; Murry Hammond dels Old 97's cobreix la baixa de Tom Stevens a les quatre cordes-, exhibint un estat de forma envejable malgrat els anys que no perdonen a ningú, el quartet venia a presentar "September November" (2023), un treball notable pel qual van passar gairebé de puntetes –potser sigui aquest l'únic però que se li podria trobar al concert, no haver tret més suc d'un present creatiu certament formidable-. El gruix del repertori el van basar en una bateria de clàssics tan generosa com incontestable.

Guarnits amb indumentària vaquera –excepte Griffin, més discret, amb camisa de professor universitari nord-americà, corbata a joc i pantalons de tirants-, els músics es van enfilar a l'escenari mentre sonava de fons "The Lonely Surfer", el nugget instrumental signat al seu dia per un jove Jack Nitzsche. Entrada triomfal i entusiasta rebuda per part d'un respectable absolutament entregat –la sala va ser a punt de penjar el cartell de Sold Out-, que el quartet va respondre tot posant la directa de bon principi amb el rock'n'roll desbocat de "Tell It to the Judge on Sunday" i el country rock amb regust fronterer de "You Don't Know What's Right, You Don't Know What's Wrong".

Va ser l'inici d'un recital que va treure la pols del fons d'armari –la introspectiva acidesa d'"A Stitch in Time", la majestuositat d'un "Ivory Tower" que van dedicar a la memòria de Gene Clark, un atemporal "Final Wild Son"-, va marcar terreny amb encerts recents –"September November Sometime", "Greenville"-, va citar amics i referents com NRBQ ("I Want You Bad") o els Byrds ("I'll Feel a Whole Lot Better"), i va segellar una climàtica recta final tot encadenant la clatellada protopunk de "Gunslinger Man" amb la contagiosa tornada de "Lights of Downtown". En tanda de bisos van recordar l'enyorat Tom Petty amb una sentida lectura de "Walls", abans de marxar per la porta gran amb aquell himne no oficial dels Estats Units que bé podria ser "Looking for Lewis and Clark".

Els Long Ryders no són una banda massiva, tampoc una banda de culte. Però són una institució amb totes les lletres, divulgadors d'una tradició que els va precedir i que els sobreviurà, en part, gràcies a l'empremta que ells mateixos hi han deixat. Assistir a una de les seves actuacions equival a presenciar una lliçó magistral d'història musical nord-americana, però sobretot a viure en pròpia carn tota la grandesa d'un genuí concert de rock'n'roll. Sí, abusar dels superlatius pot tenir els seus riscos. Però és que, val la pena insistir-hi, uns Long Ryders tocant en un escenari no és quelcom que es pugui veure cada dia.

Guitarra, baix i bateria - Programa 335

Bob Dylan.

Aquesta setmana m'acomiado de Guitarra, baix i bateria. Han estat set temporades durant les quals m'ho he passat molt bé parlant de música amb molt bona companyia, la de Ricky Gil, la de Laura Peña i la de tot l'equip de Ràdio Silenci. He triat per acomiadar-me una selecció de cançons amb Bob Dylan com a fil conductor –d'Scarlet Rivera a This Frontier Needs Heroes i de Cruzados als Long Ryders, passant òbviament pel mateix Dylan-. Al programa també hi sonen The Who, Mossén Bramit Morera i Els Morts, i Free. Moltes gràcies per tot, de debò que ha estat un plaer. Disponible en podcast.

Collita nord-americana de 2023

The Long Ryders.

Parlem de bandes de rock genuïnament nord-americà, el que beu de Dylan, Byrds, Petty, Springsteen i companyia. De formacions que mantenen inalterable la seva fidelitat a unes arrels que encara segueixen donant fruits d'allò més sucosos. De grups que han publicat àlbums amb cançoner nou aquest 2023, quan gairebé ningú se'ls esperava, sense fer soroll però renovant la confiança de qui encara segueix atent a tot allò que passa més enllà dels grans radars unidireccionals.

Parlem dels Long Ryders i del magnífic "September November". El segon àlbum dels californians des que es van reunir amb caràcter definitiu el 2016. El successor del notable "Psychedelic Country Soul" (2019), també el primer treball de Sid Griffin i companyia des de la mort del baixista i membre fundador, Tom Stevens, ara fa dos anys. Li dediquen "Tom Tom" i tanquen el plàstic amb una composició seva, "Flying Out of London in the Rain". I ens obsequien amb perles com "September November Sometime" o "Seasons Change" –amb un deliciós aire a Big Star-, que resulten tan fresques avui com ho haurien fet quatre dècades enrere.

Parlem també de Lucero. Un d'aquells conjunts que van venir a revitalitzar el rock d'arrel nord-americana durant el canvi de segle –són contemporanis de Marah, per exemple- i que semblaven tenir-ho tot per fer coses molt grans, però inexplicadament han sobreviscut (molt dignament) com a bandes de culte. Els de Memphis no han deixat mai de publicar discos, sense alterar l'estat de les coses però també sense fer cap pas en fals. El més recent és el flamant "Should've Learned by Now", una col·lecció de cançons que remeten al Boss, a Replacements i a Drive-By Truckers. Atenció a "One Last F.U.", "Macon if We Make It" i "At the Show", per citar-ne tan sols tres.

Els referents enumerats anteriorment també podrien servir per delimitar les coordenades sonores per on ha transitat fins a data d'avui la música de The Hold Steady. Els de Minneapolis semblaven igualment disposats a conquerir les masses ara fa cosa d'una dècada i mitja. No va passar, però a canvi han brindat els de Craig Finn tota una discografia que val la pena tenir present. L'últim capítol, "The Price of Progress" –el títol no podria ser més oportú en aquests temps de cants de sirena-, posa la directa i trepitja molt fort de bon principi. I és capaç d'alternar la impenetrable muralla de decibels de "Sideways Skull" amb les aigües pantanoses de "Carlos Is Crying".

I acabem parlant d'uns contemporanis de la banda que obria aquest repàs. Dash Rip Rock, una de les formacions més fresques, divertides i desvergonyides d'allò que es va anomenar cowpunk –ja saben, la injecció adrenalínica de la generació del CBGB aplicada a tot el llegat de la tradició nord-americana-. Justament així, "Cowpunk", es titula el darrer llançament dels de Louisiana. Impagable l'amfetamínica lectura que es marquen de "Baby, Please Don't Go" (Big Joe Williams via Them), també l'etílica revisió de "Juanita" (The Flying Burrito Brothers). És clar que el veritable reclam del plàstic són originals amb títols tan oportuns com "Let's Go Fuck in My Truck". Queda clar de què va la cosa, oi que sí?

Tom Stevens (1956-2021)

TOM STEVENS

(1956-2021)

Nom capital d'aquella escena que es va anomenar Paisley Underground, The Long Ryders van ser els grans preservadors de llegats com els dels Byrds, Gram Parsons o Bob Dylan durant una dècada, la dels 80, en què solien manar els sintetitzadors i el mateix Dylan semblava anar força perdut quan passava per l'estudi. Els californians van injectar una bona dosi de nervi i actitud punk a tot un ventall estilístic que abraçava gèneres com el folk rock, el country rock o allò que més tard s'anomenaria Americana, segellant pel camí clàssics com "Native Sons" (1984) o "State of Our Union" (1985). L'any 2004 els vam poder veure i escoltar a l'Estació de França de Barcelona en un dels primers concerts d'una inesperada gira de reunió que va tenir continuïtat en anys posteriors, si bé de forma intermitent. I ara fa dos anys que ens van obsequiar per fi amb material nou, el que conformava un "Psychedelic Country Soul" (2019) que feia honor al seu títol i que cal seguir reivindicant. Ens ha deixat el seu baixista i membre fundador, Tom Stevens, a l'edat de 64 anys.

Guitarra, baix i bateria - Programa 207

Dick Dale (1937-2019).

Ja poden escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Recordem l'irrepetible Dick Dale. Escoltem les novetats discogràfiques de Marialluïsa i The Long Ryders. Música a la gran pantalla amb "Her Smell" (2018) i "Blaze" (2018), l'esperadíssim biopic de Blaze Foley amb Ben Dickey. I Mercury Rev versionant a la gran Bobbie Gentry amb el suport de Lucinda Williams. Disponible en podcast.

The Long Ryders - "Psychedelic Country Soul" (2019)

Més de tres dècades els ha costat als Long Ryders tornar a enregistrar un disc plegats -les diverses reunions dutes a terme des de l'any 2004 s'havien limitat fins ara als escenaris-. I, coses de la vida, ho han fet a l'estudi de Dr. Dre al nord de Los Angeles. Sembla ser que un dels associats del raper havia treballat durant els 80 amb Sid Griffin i companyia, i aquest hauria estat el punt de connexió entre ambdues parts. En qualsevol cas, ni els resultats podrien haver estat més satisfactoris ni el títol de l'àlbum en qüestió podria haver resultat més encertat. "Psychedelic Country Soul" (2019) conté dotze pistes que efectivament exploren la música d'arrels nord-americana des d'aquella perspectiva còsmica definida al seu moment pels Byrds i Gram Parsons, la mateixa a partir de la qual van signar els californians clàssics com aquell fundacional "Native Sons" (1984). A destacar les bones vibracions que ja de bon principi transmet la inicial "Greenville", així com els torrencials acords menors d'un "All Aboard" que evoca ni que sigui de passada les formes d'"Ivory Tower".