Collita nord-americana de 2023

The Long Ryders.

Parlem de bandes de rock genuïnament nord-americà, el que beu de Dylan, Byrds, Petty, Springsteen i companyia. De formacions que mantenen inalterable la seva fidelitat a unes arrels que encara segueixen donant fruits d'allò més sucosos. De grups que han publicat àlbums amb cançoner nou aquest 2023, quan gairebé ningú se'ls esperava, sense fer soroll però renovant la confiança de qui encara segueix atent a tot allò que passa més enllà dels grans radars unidireccionals.

Parlem dels Long Ryders i del magnífic "September November". El segon àlbum dels californians des que es van reunir amb caràcter definitiu el 2016. El successor del notable "Psychedelic Country Soul" (2019), també el primer treball de Sid Griffin i companyia des de la mort del baixista i membre fundador, Tom Stevens, ara fa dos anys. Li dediquen "Tom Tom" i tanquen el plàstic amb una composició seva, "Flying Out of London in the Rain". I ens obsequien amb perles com "September November Sometime" o "Seasons Change" –amb un deliciós aire a Big Star-, que resulten tan fresques avui com ho haurien fet quatre dècades enrere.

Parlem també de Lucero. Un d'aquells conjunts que van venir a revitalitzar el rock d'arrel nord-americana durant el canvi de segle –són contemporanis de Marah, per exemple- i que semblaven tenir-ho tot per fer coses molt grans, però inexplicadament han sobreviscut (molt dignament) com a bandes de culte. Els de Memphis no han deixat mai de publicar discos, sense alterar l'estat de les coses però també sense fer cap pas en fals. El més recent és el flamant "Should've Learned by Now", una col·lecció de cançons que remeten al Boss, a Replacements i a Drive-By Truckers. Atenció a "One Last F.U.", "Macon if We Make It" i "At the Show", per citar-ne tan sols tres.

Els referents enumerats anteriorment també podrien servir per delimitar les coordenades sonores per on ha transitat fins a data d'avui la música de The Hold Steady. Els de Minneapolis semblaven igualment disposats a conquerir les masses ara fa cosa d'una dècada i mitja. No va passar, però a canvi han brindat els de Craig Finn tota una discografia que val la pena tenir present. L'últim capítol, "The Price of Progress" –el títol no podria ser més oportú en aquests temps de cants de sirena-, posa la directa i trepitja molt fort de bon principi. I és capaç d'alternar la impenetrable muralla de decibels de "Sideways Skull" amb les aigües pantanoses de "Carlos Is Crying".

I acabem parlant d'uns contemporanis de la banda que obria aquest repàs. Dash Rip Rock, una de les formacions més fresques, divertides i desvergonyides d'allò que es va anomenar cowpunk –ja saben, la injecció adrenalínica de la generació del CBGB aplicada a tot el llegat de la tradició nord-americana-. Justament així, "Cowpunk", es titula el darrer llançament dels de Louisiana. Impagable l'amfetamínica lectura que es marquen de "Baby, Please Don't Go" (Big Joe Williams via Them), també l'etílica revisió de "Juanita" (The Flying Burrito Brothers). És clar que el veritable reclam del plàstic són originals amb títols tan oportuns com "Let's Go Fuck in My Truck". Queda clar de què va la cosa, oi que sí?