Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris The Mamas & The Papas. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris The Mamas & The Papas. Mostrar tots els missatges

dijous, 8 d’agost del 2024

Trobades al Golden Gate Bridge


Vaig venir a San Francisco per primer cop quan tenia 17 anys. Va ser la primera ciutat que vaig conèixer dels Estats Units. I el primer record que en tinc és la vista del Golden Gate Bridge des de l'avió durant la maniobra d'aterratge.

Recordo l'impacte que em va causar el fet de distingir des de l'aire la seva estructura vermella. L'emoció d'estar arribant a una terra que havia conegut a través del cinema, la música i la literatura, i on sempre m'he sentit molt ben acollit des d'aleshores.

També recordo que en aquell precís instant em va venir al cap la melodia de "San Francisco Bay Blues" interpretada per Eric Clapton al seu "Unplugged" –aleshores encara no coneixia la versió original de Jesse Fuller-.

He tornat a San Francisco més d'un quart de segle després d'un viatge que em va canviar la vida. I aquest matí m'he tornat a trobar dins d'una muntanya russa emocional a mida que m'acostava al Golden Gate Bridge, que he creuat a peu per primer cop des de 1998.

Avui, travessant el pont en direcció a Marin County, m'he creuat amb el meu jo d'una altra vida, que feia la mateixa ruta en sentit contrari dins d'una vella Chrysler Voyager on sonava el "California Dreamin'" de The Mamas & The Papas. Fins i tot l'he saludat, però com era d'esperar ha passat de llarg.

San Francisco, California, agost de 2024.

divendres, 24 de novembre del 2023

Miguel Ríos a la terra de John Phillips


L'edició de novembre de la revista Popular 1 dedica la portada a Miguel Ríos, i ho fa amb motiu d'una entrevista que signa Fernando Tanxencias i on el rocker de Granada diu coses molt interessants. Per exemple, recordant el seu pas per Los Angeles durant la dècada dels 60, explica això: "Vi a Scott McKenzie o a los Flying Burrito Brothers entrar en los estudios de A&M y ahí estaba yo. Recuerdo a Scott McKenzie grabando aquella canción tan bonita que le hizo John Phillips, el de The Mamas & The Papas, 'San Francisco'... Bueno, me acuerdo de cosas así... Yo estaba viviendo a pocos kilómetros de Laurel Canyon, el valle donde estaban viviendo Frank Zappa, Crosby, Stills, Nash y Young... Yo paseaba por allí y flipaba".

Efectivament, quan encara no havien ni tan sols nascut molts dels guardians de no sé quines essències que solen contemplar l'obra de Ríos amb escepticisme –o directament amb menyspreu-, ell ja havia vist més món del que mai arribarà a veure cap militant underground amb sou de funcionari. Potser per això pot arribar a fer reflexions com aquesta: "Yo me di cuenta de que era una cultura que había abrazado sin saber, pero en la que nunca podría penetrar del todo. Me di cuenta de que nunca podría ser uno de ellos... Por el idioma, básicamente. Por más que los admirara, y que el Rock fuera mi religión, yo nunca podría ser uno de ellos porque la cultura es mucho más de lo que se aprende, es mucho más de lo que llevas aprendido, es lo que llevas dentro de ti".

De fet sí que ho podria haver estat, però la indústria del disc a l'Estat espanyol es trobava a anys llum de la d'un país com els Estats Units: "(Los norteamericanos) me dijeron que podía grabar allí y yo se lo comuniqué a la compañía, a Rafael Trabucchelli, y la compañía me dijo inmediatamente que me fuera de vuelta a España, que lo grabábamos aquí, y llega Waldo de los Ríos con un arreglo horrible. Toda esa mierda del sonido Torrelaguna hizo mucho daño a la música de este país, y yo asumo mi parte de culpa, por supuesto, pero era lo que había, o eso o nada". Més de mig segle després, Ríos celebra amb tots els honors el 40è aniversari del totèmic "Rock & Ríos" (1982). Tota la resta és història.

dimarts, 25 de juliol del 2023

El folk segons Rufus Wainwright

RUFUS WAINWRIGHT

Grec Festival
Teatre Grec, Barcelona
24 de juliol de 2023

El Gran Diccionari de la Llengua Catalana defineix el folk com un tipus de cançó o de música inspirat en la cançó tradicional nord-americana. Una definició que sens dubte encaixa amb aquell significat que l'imaginari popular català –i per extensió europeu- sol atorgar al concepte en qüestió, però que podria trontollar si l'haguéssim d'explicar justament a un nord-americà. Rufus Wainwright, nord-americà de naixement i canadenc d'adopció, va un pas més enllà i assenyala com a folk tota expressió musical d'arrel tradicional, ja vingui dels Estats Units o dels Alps austríacs.

La nit passada va aterrar a l'escenari del Teatre Grec barceloní amb una banda d'excepció –a destacar la presència del baixista i director musical Alan Hampton (Andrew Bird), de la violinista i cantant Petra Haden (that dog, The Haden Triplets, The Decemberists, Tito & Tarantula) i de la seva germana, la cantant i guitarrista Lucy Wainwright Roche; ell va alternar la guitarra amb el piano- i presentant el seu darrer àlbum. Un "Folkocracy" (2023) pràcticament acabat de sortir del forn, que va esdevenir l'espina dorsal del repertori i on Wainwright passa revista a tota una sèrie de cançons tradicionals i clàssics de la música del segle passat que es poden aixoplugar sota el paraigua del folk.

Amb ànim divulgatiu –va explicar la història de gairebé totes les peces que va interpretar- però sense cap intenció d'impartir lliçons magistrals, el canadenc es va capbussar en la tradició nord-americana –una crepuscular "Hush Little Baby", la preciosa "Shenandoah", un "Cotton Eyed Joe" fet a la manera de Nina Simone i cantat a duet amb la seva germana- però també en la de països com Alemanya o Itàlia, tancant el repertori amb una estripada lectura de la cançó popular escocesa "Wild Mountain Thyme". Tampoc es va oblidar de reconeguts folkloristes com Peggy Seeger i Ewan MacColl, dels quals va citar "Heading for Home" i "Alone", respectivament.

En el capítol més socialment compromès, va saludar el moviment sobiranista de Hawaii amb "Kaulana Nā Pua", peça composta el 1893 per Eleanor Kekoaohiwaikalani que es podria considerar com un dels primers cants contra l'imperialisme de Washington. Va seguir passant revista a la cara més qüestionable dels Estats Units amb una deconstrucció orgànica de "Going to a Town", un dels pocs originals que van caure al repertori. I va rebaixar tensions amb una selecció de clàssics del folk rock com "Harvest", de Neil Young, o "Twelve-Thirty (Young Girls Are Coming to the Canyon)", de The Mamas & The Papas. Es va referir a aquesta última com una cançó de rock'n'roll. I va reconèixer literalment que avui el rock'n'roll és una forma més de música folk.

Un dels moments més frescos i alhora sorprenents de la nit va ser una desenfadada lectura d"Islands in the Stream", composició dels Bee Gees que Kenny Rogers i Dolly Parton havien portat fins al capdamunt de les llistes d'èxits de mig planeta el 1983 –sí, Wainwright també la considera com una cançó folk, i fa bé d'explicar-ho-. Arribat aquest punt, es va marcar un duet vocal d'impacte amb Petra Haden –es podria dir que tots dos van jugar, en el millor sentit, a ser Rogers i Parton-. Un format que va reeditar en tanda de bisos amb una serena aproximació a "Ring Them Bells", un dels primers grans encerts de maduresa de Bob Dylan. La comunió escènica de dues il·lustres nissagues musicals, val a dir –els Wainwright i els Haden, gairebé res-.


NOSTÀLGIA
No és casualitat que Wainwright cités a Dylan. Com el de Duluth, i salvant totes les distàncies que calgui, el canadenc sembla disposat a preservar tota una forma de fer i d'entendre la música que, més enllà del cànon, cada vegada xoca més frontalment amb les dinàmiques d'un món tan immediat com caduc. En aquest sentit, val la pena destacar una composició pròpia i recent, "Old Song", que ara per ara no ha emmarcat en cap disc –ni té previst fer-ho- però ja porta una bona temporada interpretant en directe –l'havíem pogut escoltar el mes d'abril passat a l'Auditori de Girona, i ahir va tornar a sonar al Grec-.

"Old Song" és una peça malencònica per a piano i veu –la va interpretar tot sol a l'escenari- que remet als grans clàssics de la música pop nord-americana del segle XX –entenent aquesta categoria com una hipotètica línia imaginària que enllaci el Tin Pan Alley amb Burt Bacharach i Broadway amb Laurel Canyon-, i on Wainwright expressa justament una certa nostàlgia per un món que s'ha esvaït –sí, el del segle passat-. Un món que no era fàcil ni perfecte –ho sap prou bé qui porta tota la vida abanderant la causa del col·lectiu LGTBI-, però on tot solia tenir més sentit que en aquests temps líquids que ens ha tocat viure.

En un moment en què els gurús de la novetat per la novetat solen assenyalar la nostàlgia com el gran càncer de la societat occidental, equiparant tal emoció amb els postulats retrògrads de la dreta més extrema, rància i reaccionària, és bo que algú com Rufus Wainwright –que es troba clarament a l'altre costat de la balança dels Trumps i companyia- ens vingui a dir que el record de temps passats no és cap pecat, que la nostàlgia és un sentiment tan humà com qualsevol altre. I que és possible celebrar i honrar el propi passat sense deixar de tocar de peus a terra ni vendre sopars de duro a electorats àvids de solucions ràpides per a qüestions complexes.