Pipeline

La fotografia la vaig fer l'abril de 2007 al Hollywood's Rock Walk, una mena de Walk of Fame per a estrelles del rock situat a l'entrada del Guitar Center de Los Angeles. Les empremtes que hi apareixen són les dels Chantays, pilars de la música surf dels 60 i autors d'un dels seus màxims himnes, "Pipeline" -un tema enregistrat quan els components del grup eren encara simples adolescents: de seguida s'ha dit-. Hi ha coses que no s'obliden, i jo mai oblidaré la primera vegada que vaig escoltar aquesta peça -en un recopilatori de surf rock, el primer que vaig arribar a tenir i que encara punxo sovint-. No trigaria a comprar-me les reedicions dels dos primers àlbums dels Chantays, i si bé res del que hi havia em va impactar de la manera com ho havia fet "Pipeline", haig de dir que em semblen dos dels artefactes més frescos del surf més primitiu. Des que ells mateixos la van enregistrar el 1963, la peça en qüestió ha conegut infinitat de versions -dels Beach Boys a Hanoi Rocks, passant per Stevie Ray Vaughan i Dick Dale-, i n'hi ha de molt bones, però cap ha sabut concentrar en poc més de dos minuts l'adrenalina i el misteri capturats en la presa original. Ahir llegia al blog amic Magic Pop que recentment ens ha deixat un dels fundadors de la banda i coautor de "Pipeline", Brian Carman. Descansi en pau i que aquest text serveixi a la seva memòria.

Autumn In June

De vegades, no es tracta de ser al lloc adequat al moment adequat. De vegades, el secret és precisament trobar-se al lloc i al moment equivocats. Aquesta és més o menys la història d'Autumn In June, un jove que va créixer als carrers de South Central, Los Angeles. Un entorn hostil, marcat per la violència i l'omnipresència de les bandes, i del qual el hip-hop ha esdevingut banda sonora però també via d'escapament. Autumn In June es trobava al lloc equivocat, sí, perquè era més creatiu que violent, perquè no formava part de cap banda i perquè el hip-hop era tan sols una més del seu ampli ventall d'influències -l'electrònica i el pop independent també en formaven part-. Anava a contracorrent, i precisament per això se'l va començar a conèixer al barri com a Tardor al Juny. Un sobrenom que al principi no li va agradar però que amb el temps esdevindria la seva raó de ser. Traçant sense por un calidoscopi sonor que defuig les convulsions per a celebrar tant els seus orígens com la seva singularitat. Alternant traços de hip-hop ("I'm in Love with Alice Glass") amb electrònica hivernal ("Resuscitate", duet amb Kelly Day) i infeccioses melodies pop ("Hey Arnold!"). Guanyant-se de passada el títol de primer artista d'indie pop sorgit de South Central i consolidant, amb tan sols una colla de singles penjats a internet, una sòlida base de seguidors a ambdós costats de l'Atlàntic. I això podria ser només el principi.

http://autumninjune.com/

https://soundcloud.com/autumninjune

Bob Dylan - "Shadows in the Night" (2015)

Dylan i el seu etern misteri. Amb 73 anys i havent alterat en incomptables ocasions la història de la música, es despenja ara amb un disc de peces originalment interpretades per Frank Sinatra. Que ningú es confongui: no ens trobem en absolut davant d'un divertiment ni d'una simple anotació a peu de pàgina, sinó d'un (altre) pas endavant en aquesta gloriosa etapa de maduresa que va encetar el ja llunyà "Time Out of Mind" (1997). "Shadows in the Night" (2015) arriba dos anys i mig després de "Tempest" (2012), i no deixa de ser conseqüència de tot el que el que l'ha precedit. De divuit anys -els que el separen del citat "Time Out of Mind"- durant els quals Dylan ha explorat el cànon musical nord-americà des de tots els angles possibles, tot fonent-se amb una tradició que ja no es pot entendre sense les seves aportacions. A aquestes alçades, parlar de l'autor de "Like a Rolling Stone" és com parlar d'un Sinatra que, malgrat els seus inicials recels cap a tot allò que vingués del rock, acabaria abraçant també el cançoner dylanià. "Shadows in the Night", doncs, s'ha d'observar com el tribut d'un gegant a un altre gegant. Una nova i definitiva declaració de qui no necessita trencar barreres perquè ni tan sols les contempla. I la reivindicació de la figura i l'obra de Sinatra més enllà de la galeria. Perquè tots els temes del repertori van ser enregistrats originalment entre 1942 i 1963 -i per a Columbia, el mateix segell que edita a Dylan-, anys abans d'"Strangers in  the Night" o "Fly Me to the Moon". Dylan, per tant, ha tornat a defugir la previsibilitat i les sortides fàcils. Desenterrant perles que pocs podien haver fet lluir de la manera com ell ho ha fet, i integrant-les al seu propi discurs des del més absolut respecte cap als originals. Per això "Shadows in the Night" és més que un nou disc de Bob Dylan. És un acte de justícia que recupera i redimensiona l'essència de Sinatra. I, sobretot, la desmarca de campanyes nadalenques, karaokes de fireta i altres banalitats a la carta d'aquelles que tant abunden en aquests móns.

"60x60 Leyendas del pop-rock" (2005)

El vaig localitzar tirat de preu en una botiga d'articles de segona mà, fa tot just unes setmanes. "60x60 Leyendas del pop-rock" (2005, Ok Records) recull gairebé sencer el concert que va tenir lloc el 4 de març de 2005 -avui en fa deu anys- al Palau Sant Jordi. Gairebé sencer perquè falta un dels participants -Micky, el de Micky y Los Tonys- en un esdeveniment que va aplegar en una sola nit alguns dels noms més destacats del pop i el rock facturats durant els anys 60 -i els inicis de la dècada posterior- en aquesta banda dels Pirineus: Los Mustang, Los Sírex, Los Salvajes, Mike Kennedy de Los Bravos i Los Diablos -el citat Micky havia obert la nit-. Amb Jesús Ordovás com a mestre de cerimònies i convidats com Loquillo o Miqui Puig. Ignorava que s'hagués arribat a editar de manera oficial -tres discos compactes i un dvd-, però quan el vaig trobar no vaig dubtar ni un moment en adquirir-lo. Perquè jo hi vaig ser. I perquè, malgrat alguns alts i baixos -l'actuació de Kennedy no va ser precisament memorable i el passi dels Diablos va semblar més una revetlla que una altra cosa, però aquell concert tampoc pretenia fer història sinó recordar i reivindicar uns pioners sovint poc valorats en aquest país-, guardo un molt bon record d'aquella nit. Després del concert vaig anar amb uns amics a una festa mod que tenia lloc en una desapareguda sala del centre de Barcelona. Tots es reien de mi perquè havia anat a un esdeveniment que a ells els semblava demodé, sense tenir en compte que la música que acabaríem escoltant i ballant durant tota la nit a la festa mod s'havia produït durant els mateixos anys 60 que hores abans s'havien celebrat al Sant Jordi. I encara menys que un dels temes que havien sonat al concert -"Un rayo de sol", de Los Diablos- havia estat reivindicat per tot un Jarvis Cocker. Aleshores no me n'adonava, però el comportament dels meus amics no deixava de respondre a una constant molt pròpia del nostre entorn. El posat, sempre el posat.

Sleater-Kinney a Bob's Burgers

Tan sòlid com inesperat el retorn d'unes Sleater-Kinney que van a totes. Després de trencar deu anys de silenci amb aquell tros de disc que és "No Cities to Love" (2015, Sub Pop), el trio d'Olympia es presenta d'allò més fresc en un videoclip d'animació on interactua amb els protagonistes de Bob's Burgers. La peça és "A New Wave", i poden veure'n el vídeo aquí.

Tiger Menja Zebra presenta "Súper Ego" a la NAUB1

Tiger Menja Zebra - Foto Karma.

Els discos de TIGER MENJA ZEBRA no són dels que entren a la primera. La seva música pot resultar en ocasions incòmoda i difícil de digerir. I són precisament aquesta mena de detalls els que fan de la banda de Granollers un dels projectes més fascinants del panorama musical contemporani. Una entitat en si mateixa que ha fet del risc la seva principal virtut i ha sabut canalitzar a través dels seus àlbums tota la incertesa, la foscor i la violència estructural dels temps que ens ha tocat viure. "Súper Ego" (2014, Music Or Nothing) és el seu segon disc. Una porta oberta a nous horitzons, i la consolidació d’un discurs que no admet comparacions. Un tractat de ritmes hipnòtics, explosions elèctriques i veus críptiques que canten a l’apocalipsi del dia a dia. I un àlbum que mitjans especialitzats com Rockdelux o Mondo Sonoro van escollir entre els millors de 2014. La seva gira de presentació començarà aquest dissabte, 7 de març (23h.), a la NAUB1. Un concert que promet ser imprescindible.

Tiger Menja Zebra

Music Or Nothing

NAUB1

B-Magazine (article)

B-Magazine (entrevista a TMZ)

B-Magazine (crítica de "Súper Ego")

Jordi Tardà (1955-2015)

Foto: Ferran Sendra (El Periódico).

JORDI TARDÀ

(1955-2015)

Ho he dit moltes vegades i no me'n cansaré mai. Una de les coses que van fer especial la gravació del meu ep "I'm Sorry for Loving You" (2009) va ser el fet d'entrar en un estudi amb gent a qui admirava i a qui, coses del destí, havia conegut escoltant-los per la ràdio quan tenia 15 anys. Ricky Gil i Pol Font, ambdós músics de llarg recorregut que havien coincidit durant els 90 en una formació mai prou reivindicada, uns Matamala a qui jo havia descobert, deia, a través de la ràdio i més concretament del Tarda Tardà. Un espai que durant els 90 va ser decisiu en la difusió d'aquell despropòsit que algú havia batejat com a Rock Català, i tant que sí, però és que en el cas que ens ocupa fins i tot això és defensable.

Perquè mentre molts es van apuntar al carro amb l'únic objectiu de rascar-ne tot el que poguessin, Jordi Tardà ho va fer per pura convicció -entenguin-me, algú que parla de tu a tu amb els Rolling Stones no necessita apostar per res que no es cregui de totes totes-. Però sobretot perquè la seva visió de l'escena autòctona anava molt més enllà de l'estretor de mires inherent als despatxos oficials, oferint també cabuda a bandes que s'escapaven dels paràmetres habituals d'una ràdio pública, com a mínim en aquest país. No van ser Matamala els únics a qui vaig descobrir a través del Tarda Tardà, la llista és llarga i inclou noms com els dels també barcelonins Nu Niles, els bascos Allnighters o, en l'àmbit internacional, delícies com Gay Dad, These Animal Men o uns Demolition 23 que vint anys després segueixen essent una banda de capçalera per a un servidor.

Sí, tots els noms que acabo de citar els vaig poder descobrir, quan encara no havia assolit la majoria d'edat i en un món on el terme internet sonava a marcià, a través de la ràdio pública catalana. I el mèrit va ser de Jordi Tardà. El mateix que com a director havia impulsat aquell Dia a dia rock a rock que, més enllà d'amenitzar molts viatges en cotxe durant la meva infància, m'havia ajudat a posar algunes peces al seu lloc en aquell gran trencaclosques que és la història del pop i del rock. I això per no parlar de la Fira del Disc de Col·leccionista -no em vaig perdre cap de les seves últimes edicions tant a Barcelona com a Girona-. Un invent anglosaxó que Tardà va importar amb èxit a casa nostra, fent un pas de gegant per a la normalització del país i de passada permetent que molts adolescents aprenguéssim a estimar el disc no només en la seva vessant sonora sinó també en la seva dimensió d'objecte amb el qual podíem establir vincles emocionals. I a tot això cal sumar, és clar, apostes tan singulars com l'organització d'un sonat homenatge als Shadows amb presència de membres de la banda i amb motiu d'un d'aquells esdeveniments.

No ho negaré, la meva visió de la música no és la mateixa que tenia Tardà. Però no comparteixo en absolut les crítiques que sovint li queien des de sectors més afins a la meva manera d'entendre les coses. Crítiques motivades sempre per l'enveja i el rancor que tot ho mouen en aquest país de ressentits, i sempre amb el to destructiu de qui no pot ni vol oferir cap alternativa. Crítiques de qui no volia entendre que Tardà va construir el seu imperi començant absolutament des de sota -punxant discos en sales de poble, tal i com hem fet tants de nosaltres-. I encara menys que, un cop a dalt de tot, va invertir bona part del seu patrimoni en projectes com el Museu del Rock. Una altra aposta purament vocacional per la difusió de la música contemporània a casa nostra. I una altra de tantes coses maques que han tingut una vida massa efímera en aquest tan nostrat país.

A nivell personal només el vaig tractar un parell de vegades i molt de passada, però el record que en tinc és el d'un gran professional, un melòman incondicional i, sobretot, algú que sempre em va rebre amb el mateix entusiasme que transmetia a través dels micròfons. I el mateix podria dir del seu equip, que em va obrir les portes de bat a bat l'any en què vaig cobrir la Fira del Disc barcelonina per un modest programa que jo mateix dirigia en una petita emissora local. I això no és tot, va ser gràcies al suport d'aquests mateixos professionals com vaig tenir accés a algunes figures que mai abans m'hagués imaginat poder entrevistar per una ràdio local. Atencions, per cert, que mai he rebut de tots aquells sectors que tant s'han molestat a criticar Tardà des d'uns posats alternatius tan falsos com incoherents.

Ahir, amb motiu del seu traspàs, els serveis informatius de TV3 el recordaven amb tota una sèrie d'imatges que, més enllà d'il·lustrar la seva figura i la seva vocació, són testimonis d'uns temps que mai més tornaran. Els del disc jockey radiofònic com a artesà -impagables les imatges de Tardà a l'estudi, manipulant vinils amb una passió gairebé adolescent- i del disc com a salvavides. I és que, ho recordava el seu bon amic Gay Mercader, el propi Tardà havia arribat a esquivar la mort gràcies a la música. Quan, tres dècades enrere i en el decurs d'un càncer que es complicava per moments, el periodista i col·leccionista va conèixer els Stones de la mà de Mercader, el curs de la malaltia va fer un gir de 180 graus i, en paraules del promotor, "va ressuscitar". L'anècdota il·lustra fins a quin punt estimava Tardà la música. I era precisament això, aquell amor i aquella passió incondicionals, el que feia d'ell un exemplar únic en un negoci on s'han acabat imposant la vanitat i el cinisme.