Collita nord-americana de 2023

The Long Ryders.

Parlem de bandes de rock genuïnament nord-americà, el que beu de Dylan, Byrds, Petty, Springsteen i companyia. De formacions que mantenen inalterable la seva fidelitat a unes arrels que encara segueixen donant fruits d'allò més sucosos. De grups que han publicat àlbums amb cançoner nou aquest 2023, quan gairebé ningú se'ls esperava, sense fer soroll però renovant la confiança de qui encara segueix atent a tot allò que passa més enllà dels grans radars unidireccionals.

Parlem dels Long Ryders i del magnífic "September November". El segon àlbum dels californians des que es van reunir amb caràcter definitiu el 2016. El successor del notable "Psychedelic Country Soul" (2019), també el primer treball de Sid Griffin i companyia des de la mort del baixista i membre fundador, Tom Stevens, ara fa dos anys. Li dediquen "Tom Tom" i tanquen el plàstic amb una composició seva, "Flying Out of London in the Rain". I ens obsequien amb perles com "September November Sometime" o "Seasons Change" –amb un deliciós aire a Big Star-, que resulten tan fresques avui com ho haurien fet quatre dècades enrere.

Parlem també de Lucero. Un d'aquells conjunts que van venir a revitalitzar el rock d'arrel nord-americana durant el canvi de segle –són contemporanis de Marah, per exemple- i que semblaven tenir-ho tot per fer coses molt grans, però inexplicadament han sobreviscut (molt dignament) com a bandes de culte. Els de Memphis no han deixat mai de publicar discos, sense alterar l'estat de les coses però també sense fer cap pas en fals. El més recent és el flamant "Should've Learned by Now", una col·lecció de cançons que remeten al Boss, a Replacements i a Drive-By Truckers. Atenció a "One Last F.U.", "Macon if We Make It" i "At the Show", per citar-ne tan sols tres.

Els referents enumerats anteriorment també podrien servir per delimitar les coordenades sonores per on ha transitat fins a data d'avui la música de The Hold Steady. Els de Minneapolis semblaven igualment disposats a conquerir les masses ara fa cosa d'una dècada i mitja. No va passar, però a canvi han brindat els de Craig Finn tota una discografia que val la pena tenir present. L'últim capítol, "The Price of Progress" –el títol no podria ser més oportú en aquests temps de cants de sirena-, posa la directa i trepitja molt fort de bon principi. I és capaç d'alternar la impenetrable muralla de decibels de "Sideways Skull" amb les aigües pantanoses de "Carlos Is Crying".

I acabem parlant d'uns contemporanis de la banda que obria aquest repàs. Dash Rip Rock, una de les formacions més fresques, divertides i desvergonyides d'allò que es va anomenar cowpunk –ja saben, la injecció adrenalínica de la generació del CBGB aplicada a tot el llegat de la tradició nord-americana-. Justament així, "Cowpunk", es titula el darrer llançament dels de Louisiana. Impagable l'amfetamínica lectura que es marquen de "Baby, Please Don't Go" (Big Joe Williams via Them), també l'etílica revisió de "Juanita" (The Flying Burrito Brothers). És clar que el veritable reclam del plàstic són originals amb títols tan oportuns com "Let's Go Fuck in My Truck". Queda clar de què va la cosa, oi que sí?

Francesc Xavier Martínez "Txu" (1972-2023)

FRANCESC XAVIER MARTÍNEZ "TXU"
(1972-2023)

Van ser una de les alternatives a l'oficialisme creixent que va embrutar durant la dècada dels 90 allò que es va anomenar Rock Català. També una d'aquelles bandes que no entenien la lluita ni el compromís social sense una bona dosi de gresca i bon humor –allò de fer la revolució ballant-. Formats el 1990 a Berga, Brams van ser i segueixen essent ambaixadors destacats a casa nostra d'aquell mestissatge de ritmes jamaicans, punk rock desvergonyit i lletres combatives que el Rock Radical Basc –i especialment Kortatu- havia importat a l'Estat espanyol durant la dècada dels 80. El baixista Francesc Xavier Martínez "Txu" en va ser un dels fundadors i va arribar a gravar el primer àlbum del grup, "Amb el rock a la faixa" (1992). Ha mort a l'edat de 51 anys.

El refugi de l'estació

El refugi antiaeri de l'estació de tren de la Garriga. Construït pels veïns de la població el 1938 per protegir-se dels bombardejos feixistes durant la Guerra Civil. Un espai de memòria i reflexió, de record d'allò que va passar, i sobretot de denúncia d'allò que no hauria d'haver passat mai –i que malauradament segueix passant a tants llocs del món-.

Jack Lee (1952-2023)

JACK LEE
(1952-2023)

Una de les bandes pioneres i més injustament infravalorades del power pop, també la rampa de llançament de les carreres de Peter Case (baix) i Paul Collins (bateria), que posteriorment van encapçalar els Plimsouls i The Beat, respectivament. Formats el 1974 a Los Angeles, The Nerves només van arribar a gravar un ep –publicat el 1976 amb títol homònim- abans de desfer-se el 1978. Una de les quatre peces que hi figuraven era "Hanging on the Telephone", que Blondie catalpultarien fins als primers llocs de les llistes d'èxits versionant-la un cop el trio tot just s'acabava de dissoldre. Ha mort el guitarrista i principal compositor del grup, Jack Lee, autor de la peça en qüestió, a l'edat de 71 anys.

50 anys de "Shotgun Willie"

És difícil concretar el punt de partida d'allò que es va anomenar outlaw country, sobretot tenint en compte que bona part dels seus actors principals ja portaven una bona temporada fent música quan el terme es va començar a popularitzar durant la primera meitat de la dècada dels 70. Willie Nelson va ser un d'aquells actors, i "Shotgun Willie" una de les obres que el van situar a l'avantguarda d'un moviment que va plantar cara a l'establishment de Nashville i gairebé va guanyar. Es va posar a la venda l'11 de juny de 1973, avui fa 50 anys.

El 16è àlbum d'estudi de Nelson coincideix amb un moment de canvis molt més que substancials a la trajectòria del texà. D'entrada, va ser el primer disc que va publicar sota el paraigua d'Atlantic després d'haver trencat relacions amb el seu anterior segell, RCA. Però també va coincidir amb la seva marxa de Nashville per tornar a la seva Texas natal i més concretament a Austin, on va entrar en contacte amb l'escena de l'Armadillo World Headquarters, bressol de l'outlaw country i nou punt de partida a tots els nivells per a Nelson.

Gravat als estudis d'Atlantic a Nova York, amb Jerry Wexler, Arif Mardin i David Briggs a la producció i una nòmina de músics de sessió on figuraven vells amics i coneguts com Augie Meyers, Waylon Jennings o la germana del mateix autor, Bobbie Nelson, "Shotgun Willie" alterna el country gran reserva d'"Stay All Night (Stay a Little Longer)" –original de Bob Wills- amb els aires southern rock de "Devil in a Sleepin' Bag" o la peça titular. També és l'àlbum de "Whiskey River", aquell original de Johnny Bush que Nelson pràcticament es va fer seu. Impagable, per cert, la caràtula amb el rostre del cantant inserit als dos canons d'una escopeta.

John Giblin (1952-2023)

JOHN GIBLIN

(1952-2023)

Músic de sessió de llarguíssim recorregut –ocasionalment també solia enfilar-se als escenaris-, la trajectòria del baixista escocès John Giblin és tan eclèctica com inabastable. El seu currículum inclou gravacions i actuacions amb figures que van de Kate Bush a Simple Minds passant per Peter Gabriel, Paul McCartney, Franco Battiato, Brand X, John Martyn, Mavis Staples o els Everly Brothers, per citar-ne tan sols uns quants. Ha traspassat a l'edat de 71 anys.

Bob Dylan - "Shadow Kingdom" (2023)

El 18 de juliol de 2021, amb bona part d'aquest món nostre encara paralitzada per la pandèmia, Bob Dylan es va sumar –a la seva manera, faltaria més- a l'allau d'actuacions en streaming. Un format a priori contradictori amb la naturalesa d'una obra, la seva, que sempre s'ha caracteritzat i es segueix caracteritzant per navegar al marge de tot corrent o tendència. I una emissió que no va ser en directe sinó que s'havia enregistrat prèviament, amb una escenografia d'allò més cuidada –inclosa una banda de figurants: posteriorment hem sabut que qui sortia en pantalla era Buck Meek (Big Thief) però qui havia gravat part de les guitarres era T-Bone Burnett-, si bé amb tota l'espontaneïtat de qui sol enfilar-se a l'escenari a reinventar –qui sap si fins i tot a redescobrir- el seu propi repertori.

El resultat de tot plegat va ser "Shadow Kingdom", un recital on el de Duluth passava per alt la seva obra més recent, aquell "Rough and Rowdy Ways" (2020) que definitivament ha marcat un abans i un després a molts nivells, per reinterpretar part del seu cançoner més pretèrit. Tot un encert, haver reservat per als escenaris de veritat l'estrena en viu de la seva última creació. I tot un encert, igualment, haver passat també per alt els grans reclams i haver tret la pols de perles sovint menys predicades. Sí, es va marcar una versió gairebé definitiva de "Forever Young" i una crepuscular lectura d'"It's All Over Now, Baby Blue". Però el gruix del repertori el van formar sucoses revisions de títols com "Watching the River Flow", "Just Like Tom Thumb's Blues" o "What Was It You Wanted".

A gairebé dos anys de la seva emissió, i coincidint amb l'inici del segon tram europeu d'un Rough and Rowdy Ways World Wide Tour que és a punt de desembarcar per fi a casa nostra, Dylan –o qui sigui que gestioni els seus afers- s'ha decidit a publicar la versió discogràfica d'aquella sessió –igualment titulada "Shadow Kingdom" (2023)-. I una nova mirada al set list permet contemplar aquella actuació com un dels punts de partida de la citada gira. Si Dylan centra els seus concerts actuals en "Rough and Rowdy Ways", totes les cites al fons de catàleg menys tres –les dues mirades a l'etapa cristiana i una versió d'un títol aliè que ha anat variant durant els darrers concerts- ja van sonar a "Shadow Kingdom": de "When I Paint My Masterpiece" a "To Be Alone with You" i "I'll Be Your Baby Tonight".

Arribat aquest punt, i havent constatat que Dylan segueix disposat a mantenir intactes certs misteris –a la funda de l'àlbum no hi figura cap més crèdit que el mateix repertori i un apunt que acredita l'autoria de totes les peces al de Minnesota, com si fes falta aclarir-ho a aquestes alçades-, crida l'atenció l'última pista del disc, "Sierra's Theme". Un instrumental amb certes reminiscències d'autors a priori tan allunyats del cànon dylanià com podria ser un Yann Tiersen, i que ningú sembla saber del cert d'on nassos pot haver sortit. Era el tema que sonava durant els títols de crèdit que van tancar l'emissió en streaming. A les xarxes socials hi ha hagut qui ha arribat a especular que podria tractar-se d'una de versió de "Hurricane" (???). La resposta, de moment, sembla trobar-se al vent...