El santuari de Dylan

BOB DYLAN
Shadow Kingdom Livestream

18 de juliol de 2021

No sóc gens partidari dels concerts en streaming -de fet, ni tan sols tinc clar que d'això se'n pugui dir concerts-. Però quan es va anunciar que Bob Dylan oferiria en aquest format la seva primera actuació en directe des de desembre de 2019, no m'ho vaig pensar dos cops i vaig reservar plaça. Dylan, un artista que en ple segle XXI sembla venir a personificar tota aquella profunditat que manca en aquest món nostre cada dia més líquid, lliurant el seu art a un format que representa com pocs les dinàmiques immediates i caduques dels temps que ens ha tocat viure. El que a priori es perfilava com un oxímoron si més no curiós, va acabar esdevenint un encert a tots els nivells i en tots els sentits.

Sota l'atenta mirada en elegant blanc i negre de la realitzadora Alma Har'el, l'autor de "Highway 61 Revisited" (1965) va oferir un repàs a una dotzena llarga de títols pretèrits el més recent dels quals, "What Was It You Wanted", datava de 1989. Un moviment que va contrastar amb la tònica general que solien seguir els seus concerts anteriors a la pandèmia, on el gruix dels repertoris tendia a concentrar-se en la producció posterior a "Time Out of Mind" (1997). Qui esperés poder escoltar per primer cop en viu les peces del celebradíssim "Rough and Rowdy Ways" (2020), haurà de seguir esperant. Un cançoner d'aquesta mida bé mereix estrenar-se en un escenari de veritat, i això el seu autor ho sap.

Va començar, sense cap més preàmbul que un compte enrere, amb una irreconeixible "When I Paint My Masterpiece", reinterpretada amb accent de jug band per una formació de naturalesa austera però plenament efectiva –dues guitarres acústiques, un contrabaix i un acordió-, on no figurava cap dels acompanyants habituals de Dylan sinó una sèrie de músics joves amb perfils poc coneguts però de solvència prou contrastada –destacava la presència de Buck Meek (Big Thief)-. Va seguir amb un "Most Likely You Go Your Way and I'll Go Mine" en clau de zydeco i una fràgil lectura de "Queen Jane Approximately" que va desembocar en "I'll Be Your Baby Tonight", transformada per l'ocasió en un torrencial exercici de desacomplexat rockabilly. A banda i banda del músic, dues pin-ups donaven peu a una performance teatral que d'alguna manera remetia als dies de la Rolling Thunder Revue.

Una escena de bar.

UN BAR COM ELS D'ABANS

Els assolellats matisos country de "Just Like Tom Thumb's Blues" van deixar pas a una minimalista revisió de "Tombstone Blues" i a una etílica presa de "To Be Alone with You". "What Was It You Wanted" va semblar treta d'una pel·lícula de David Lynch i va precedir el que probablement fos el moment més climàtic de la nit. Un "Forever Young" que Dylan va cantar als seus 80 anys amb la serenor i l'experiència destil·lades l'any passat a "Murder Most Foul". A partir d'aquí, un "Pledging My Time" en clau de blues primitivista va assenyalar la cruïlla de camins on Robert Johnson havia venut un bon dia la seva ànima al diable, i les pinzellades nocturnes de "Wicked Messenger" van fer lloc al rhythm & blues mestís de "Watching the River Flow" abans d'abaixar el teló amb un "It's All Over Now, Baby Blue" que Dylan va cantar, sí, com si fos del mateix Sinatra.

Menció a part va valer l'escenografia. Un bar com els de la primera meitat del segle passat, on la gent bevia alcohol, fumava i fins i tot ballava mentre sonava la música. Tant és que tot plegat fos un decorat, que els membres del públic fossin actors i figurants, o que l'actuació s'hagués gravat prèviament. Dylan va celebrar des de l'altre costat de la pantalla tot allò que no se'ns permet fer en aquests temps pandèmics. I en aquest sentit, el seu bar no deixava de ser aquell santuari amb el qual molts de nosaltres hem arribat a somiar tantíssimes vegades. Un entorn figurat però segur on refugiar-nos de tot el soroll que ens envolta, aquell lloc millor al qual només podem accedir a través de la música. La qual cosa és vàlida avui i ho seguirà essent per molts anys que passin. Si l'obra de Dylan és un antídot contra la immediatesa, el seu streaming és dels pocs que perviuran més enllà del context de coronacrisi que l'ha motivat.

Una banda austera però efectiva.

Dylan amb les pin-ups d'"I'll Be Your Baby Tonight".