29 anys sense Jerry Garcia

Avui fa 29 anys que va morir Jerry Garcia. Cada any commemoro el 9 d'agost d'una manera o d'una altra, però enguany la commemoració és més especial que mai perquè torno a ser a San Francisco, i perquè no fa ni una setmana que vaig escoltar a Bob Dylan versionant "Stella Blue" a pocs metres de la badia.

Ahir a la tarda vaig estar passejant per Haight-Ashbury i em vaig parar una bona estona a contemplar la casa on havien viscut els components de Grateful Dead (des de fora, perquè a l'immoble hi viu gent). Però la millor manera que se m'acut ara mateix de recordar-lo, és amb aquesta cita seva que vaig veure a l'aparador d'una botiga de la zona.

San Francisco, California, agost de 2024.

Trobades al Golden Gate Bridge

Vaig venir a San Francisco per primer cop quan tenia 17 anys. Va ser la primera ciutat que vaig conèixer dels Estats Units. I el primer record que en tinc és la vista del Golden Gate Bridge des de l'avió durant la maniobra d'aterratge.

Recordo l'impacte que em va causar el fet de distingir des de l'aire la seva estructura vermella. L'emoció d'estar arribant a una terra que havia conegut a través del cinema, la música i la literatura, i on sempre m'he sentit molt ben acollit des d'aleshores.

També recordo que en aquell precís instant em va venir al cap la melodia de "San Francisco Bay Blues" interpretada per Eric Clapton al seu "Unplugged" –aleshores encara no coneixia la versió original de Jesse Fuller-.

He tornat a San Francisco més d'un quart de segle després d'un viatge que em va canviar la vida. I aquest matí m'he tornat a trobar dins d'una muntanya russa emocional a mida que m'acostava al Golden Gate Bridge, que he creuat a peu per primer cop des de 1998.

Avui, travessant el pont en direcció a Marin County, m'he creuat amb el meu jo d'una altra vida, que feia la mateixa ruta en sentit contrari dins d'una vella Chrysler Voyager on sonava el "California Dreamin'" de The Mamas & The Papas. Fins i tot l'he saludat, però com era d'esperar ha passat de llarg.

San Francisco, California, agost de 2024.

Un Old Fashioned amb John Denver

M'acabo de fotre un Old Fashioned de Maker's Mark en un 'dive bar' del centre de San Francisco. Deliciós. Si encara no he perdut la fe en l'espècie humana, és per les capacitats de certs barmen –en aquest cas, una barwoman- a l'hora d'alegrar-me les nits.

Al meu costat hi havia un personatge molt entranyable que hauria pogut ser perfectament un secundari de The Simpsons. Però ell no anava d'Old Fashioned sinó de Jack Daniel's amb cola. Quan he arribat ja en portava uns quants a sobre, i quan he marxat ha seguit a la seva (i qui soc jo per jutjar-lo?).

M'ha saludat i m'ha preguntat si jo era un tal Jesse. Li he respost que em confonia amb algú altre. I amb aquestes ha sonat John Denver. "Take Me Home, Country Roads". Momentàs, sobretot si t'estàs fotent un dels millors bourbons que mai s'han parit en aquest món.

Aleshores, l'amic simpàtic m'ha explicat la vida i miracles del senyor Denver, que va morir en un accident d'aviació relativament a prop de Frisco. Li he confessat que desconeixia la majoria de dades que m'ha donat. M'ha respost que "Country Roads" és una gran cançó. I m'ha deixat acabar l'Old Fashioned en pau.

El cor de Tony Bennett segueix a San Francisco

Tony Bennett podia ser novaiorquès fins al moll de l'os, però una de les peces més populars del seu repertori era tota una declaració d'amor a San Francisco. Publicada el 1962 dins de l'àlbum del mateix títol, el crooner havia presentat "I Left My Heart in San Francisco" en directe un any abans al Fairmont Hotel del barri de Nob Hill.

Avui, una estàtua situada a l'exterior del recinte recorda aquell moment, i el tram de Mason Street on es troba situat l'hotel en qüestió es coneix com a Tony Bennett Way. A pocs metres, sobre el pendent de California Street, els icònics tramvies de la ciutat segueixen fent honor a la lletra de la cançó i enfilant-se cap a les estrelles.

Tornar a San Francisco

San Francisco va ser la primera ciutat que vaig conèixer dels Estats Units. Hi vaig venir l'agost de 1998, fa justament 26 anys. Des d'aleshores havia visitat en nombroses ocasions la terra de Bob Dylan i Mark Twain, però per algun motiu o altre no havia tornat mai més a Frisco. Doncs bé, fa dos dies que hi vaig tornar i això m'ha situat en una mena de muntanya russa emocional.

Ha passat més d'un quart de segle, la ciutat ha canviat i jo he viscut bona part de la meva vida. I si l'he viscut tal com l'he viscut, ha estat gràcies a algunes de les coses que vaig aprendre aleshores. Camino per la ciutat i no paro de rebre flaixos d'un moment que va ser meu, però ara em sembla tan remot com les perspectives de futur que un pot tenir en plena edat de menjar-se el món.

San Francisco, agost de 2024.

Una imatge de l'Outlaw Music Festival

Una de les imatges que va deixar l'Outlaw Music Festival Tour al seu pas per Mountain View, California. Una parella jove que es va aixecar de les seves butaques per abraçar-se mentre Bob Dylan feia una fràgil deconstrucció de "Simple Twist of Fate". Una cançó de divorci, no ho oblidem. Va ser el mateix Dylan, qui una vegada va dir que una cançó pot tenir tants significats com persones l'escoltin.

Willie Nelson en concert, o quan ja ho has vist tot en aquesta vida

WILLIE NELSON
Outlaw Music Festival Tour

Shoreline Amphitheatre, Mountain View

3 d'agost de 2024

Si assistir a un concert de Willie Nelson en ple 2024 és gairebé un miracle, quan el texà s'enfila a l'escenari i comencen a sonar les primeres notes de "Whiskey River", un pot tenir la sensació que ja ho ha vist tot en aquesta vida. Mite? Llegenda? Qualsevol qualificatiu es queda curt.

Amb 91 primaveres molt ben portades, el Red Headed Stranger pot presumir d'un llegat tan immens com la bandera dels Estats Units que presidia l'escenari, però sobretot d'un estat de forma excepcional, començant per una veu que encara resisteix les inclemències pròpies de l'edat.

Cedint puntualment el pes escènic al seu fill Micah, recolzat per vells confidents com el bateria Billy English –l'harmonicista Mickey Raphael va ser baixa ahir al Shoreline Amphitheatre de Mountain View-, va desplegar un cançoner que és una classe magistral d'història de la música nord-americana.

Aquí vam tenir "On the Road Again", "Good Hearted Woman" o la simpàtica "Roll Me Up and Smoke Me When I Die". També un "Write Your Own Songs" que al seu dia va posar al seu lloc a certs executius de Nashville, i que ahir va ressonar encara més fort al cor de Silicon Valley.