St. Patrick's Day, entre els últims batecs de l'hivern

Aoife Nessa Frances.

St. Patrick's Day, la diada nacional d'Irlanda. Aquell país que es celebra ell mateix tot bevent cervesa i escoltant música –cal estimar un lloc així, no en tinc cap dubte-. I aquella festivitat que treu el cap entre els últims batecs de l'hivern per anunciar, d'alguna manera, que la primavera és a punt d'arribar. Em ve de gust commemorar-la enguany tornant a una de les veus més genuïnes que ha donat darrerament l'escena musical irlandesa.

La d'Aoife Nessa Frances, a qui vam descobrir ara fa poc més de tres anys, poc abans de tancar-nos a casa durant una llarga temporada que certament es va fer més suportable amb els paisatges de somni del seu primer àlbum, "Land of No Junction" (2020). La tardor passada en publicava la continuació, un "Protector" (2022) que es manté en aquelles coordenades oníriques on el dream pop balla amb el folk tal com les estacions de l'any juguen juntes en un dia com avui. Disponible a Bandcamp.

El santuari d'Aoife Nessa Frances

Aoife Nessa Frances, durant l'actuació en streaming que va oferir ahir a la tarda.

Afirmava ahir algú a través de les xarxes socials, probablement amb tota la raó del món, que no tota la música està pensada per sonar en un menjador, en referència a la inabastable allau de concerts en streaming que s'han estat duent a terme aquestes últimes setmanes amb motiu de l'emergència sanitària global. La música d'Aoife Nessa Frances sí, que està feta per sonar en un menjador, o com a mínim en una sala d'estar. La mateixa on va compondre bona part de les seves cançons i des d'on va oferir ahir a la tarda una actuació en confinament.

Frances és una d'aquelles artistes a qui la pandèmia pot haver arribat a fer més mal a curt termini. Quan el seu disc de debut, "Land of No Junction", va veure la llum el passat mes de gener, bona part de la premsa especialitzada anglosaxona la va assenyalar com una de les primeres grans revelacions de la dècada que tot just encetem. Totes les portes que se li van obrir en aquell moment, però, es van tancar de cop tan bon punt la música en directe va deixar pas als dies estranys i absurds que ens ha tocat viure darrerament.

Sigui com sigui, i mentre esperem que les circumstàncies ens permetin escoltar-la en un escenari de debò, va ser un plaer visionar a temps real la seva actuació en quarantena i aprofundir en l'essència d'un repertori de naturalesa onírica i vaporosa. Unes cançons a través de les quals invoca la seva autora un indret imaginari que li agrada visitar en somnis, la pròpia Land of No Junction. Quan l'art es presenta un dels potencials refugis contra el soroll del món exterior, la música de Frances pot esdevenir un bon santuari al qual acudir en aquests temps d'incertesa i saturació.

Guitarra, baix i bateria - Programa 236

Big Thief - Foto Dustin Condren.

Ja poden escoltar l'última edició de Guitarra, baix i bateria a Ràdio Silenci amb Ricky Gil, Laura Peña i un servidor. Novetats discogràfiques de The Muffs, Big Thief, Emily Jane White, Marinho, Miquel Vilella i Aoife Nessa Frances. Repàs a la programació del 25è Minifestival de Música Independent. I música a la pantalla amb "Brighton Rock", "Performance" i "Ford vs. Ferrari". Disponible en podcast.

Aoife Nessa Frances

Paisatges fantàstics invocats a través d'un prisma oníric.

Si l'art i la cultura han estat històricament els dos grans eixos que han explicat el món on vivim, també han arribat a exercir com a santuaris on refugiar-se contra les inclemències exteriors sempre que les coses han anat mal dades. El títol del disc de debut d'Aoife Nessa Frances, "Land of No Junction" (2020), fa referència precisament al refugi personal i intransferible d'aquesta jove irlandesa a qui diversos mitjans especialitzats ja han assenyalat com una de les grans revelacions d'aquest inici de dècada.

Segons explica ella mateixa a les notes promocionals del plàstic en qüestió, l'indret que titula l'obra és una immensa extensió de paisatges a contrallum que li agrada visitar en somnis. La realitat, segons ha reconegut ella mateixa, és que el nom de Land of No Junction li va venir al cap a partir d'haver entès malament la pronunciació de Llandudno Junction, la localitat gal·lesa on solia estiuejar Cian Nugent, coproductor de l'àlbum juntament amb la pròpia autora i col·laborador habitual de tot un Ryley Walker.

Sigui com sigui, les nou pistes que conformen el citat debut no invoquen precisament cap imatge terrenal sinó que més aviat deixen entreveure tot un seguit de paisatges fantàstics a través d'un prisma tan oníric com boirós. Un repertori que tant pot flirtejar amb el dream pop a baixa fidelitat ("Geranium") com aproximar-se al folk més preciosista ("Blow Up", "Here in the Dark"), i on la veu de Frances destil·la dolçor i misteri. Ideal per a seguidors de Linda Perhacs, Kate Bush, Angel Olsen, Bat For Lashes o Julia Holter.


Descobreixin-la a Spotify.