Shane MacGowan (1957-2023)

SHANE MACGOWAN

(1957-2023)

Només vaig arribar a veure els Pogues en directe en dues ocasions, totes dues a Londres. La primera va ser a Victoria Park dins d'un festival promogut per Madness. La segona, de la qual guardo un record molt més especial, va ser el 21 de desembre de 2010 a l'entorn bastant més agraït del Brixton Academy. Havia de ser l'últim concert de l'última gira nadalenca de la banda de Shane MacGowan. No ho va ser, perquè la gran demanda d'entrades va motivar els promotors a programar més dates a la mateixa sala, i el grup a seguir fent gires com aquella cada Nadal fins que van acabar d'implosionar definitivament al cap d'uns anys.

D'aquella nit recordo moltes coses. D'entrada, una banda en estat de gràcia i un repertori simplement incontestable. I el gran final amb aquell "Fairytale of New York" incapaç de deslluir ni que haguessin de treure una impersonator de Kirsty MacColl a ballar un vals amb MacGowan a l'escenari. També recordo, és clar, els hooligans de l'East End que cantaven "A Pair of Brown Eyes", "Dirty Old Town" i "Thousands Are Sailing" com si fossin irlandesos –o com si la cervesa jamaicana que servien a la barra obrés miracles-.

Però sobretot recordo l'apoteòsic inici al ritme d'una frenètica "Streams of Whiskey". La banda tocant a tota hòstia. MacGowan dret al centre de l'escenari, agafant el peu de micro com qui tot just acaba de pair una ressaca i sense haver tingut temps encara de cantar una sola nota. El got ple de cervesa que va sortir projectat des del públic i va passar volant pel costat del seu cap sense que ell s'immutés el més mínim. I com tot seguit es va posar a cantar la peça en qüestió amb l'actitud de qui s'hi juga alguna cosa important.

Recordo també que aquella setmana va caure una nevada de proporcions bíbliques que va obligar a tancar tots els aeroports del voltant de Londres, que jo havia d'agafar un avió el matí del 24 de desembre per passar la nit de Nadal a casa i que, al moment d'assistir al concert dels Pogues, encara no sabia com nassos m'ho faria per sortir del Regne Unit –ni m'importava el més mínim, tenint en compte que era a punt de veure un dels meus grups preferits en una de les millors sales de concerts del món-.

El que sí que vaig aconseguir va ser agafar un tren fins a Brighton l'endemà al matí. Estar sol a Brighton en ple mes de desembre és una experiència que val la pena viure al menys un cop a la vida. No hi ha turistes, i al front marítim s'hi dibuixa un paisatge gairebé distòpic. Bé, el cas és que durant la meva segona nit a Brighton vaig acabar bevent whiskey amb uns desconeguts en un forat de mala mort que avui seria incapaç de trobar, i que a l'hora de tancar el disc jockey ens va fotre fora tot fent sonar "Fairytale of New York". L'endemà al matí va sortir el sol, com si es tractés d'un miracle, i jo vaig poder agafar un vol de tornada a casa des de Gatwick. 

Ha mort Shane MacGowan. L'ànima dels Pogues i un dels personatges més entranyables i refotudament autèntics de la música de les passades quatre dècades i mitja. Des de fa uns anys acostumo a escoltar els seus discos de forma bastant obsessiva durant dues èpoques molt concretes de l'any. La temporada de St. Patrick's Day i la temporada de Nadal que tot just és a punt de començar. I puc donar fe que serà estrany, durant les properes setmanes, punxar "Fairytale of New York" i fer-se a la idea, ara sí, que mai més podrem tornar a veure Shane MacGowan en un escenari.

I'm not singing for the future

I'm not dreaming of the past

I'm not talking of the first times

I never think about the last

Whiskey irlandès de bona marca i una samarreta comprada a Brixton.

St. Patrick's Day, a El 9 Nou

Aquest cap de setmana hem assistit a la festa de St. Patrick's Day promoguda per la gent de La Filmo a Sant Celoni. Projeccions de clàssics del setè art en pantalla gran, i un festival de música que va aplegar bona part de l'escena del Baix Montseny. Avui ho expliquem a El 9 Nou del Vallès Oriental.

El Baix Montseny es vesteix de verd

iX. Dante amb Mau Boada a la bateria.

FESTIVAL ST. PATRICK'S DAY
Can Ramis, Sant Celoni

18 de març de 2023

Per segon any consecutiu, l'associació cultural La Filmo de Sant Celoni ha celebrat la festivitat de St. Patrick's Day amb un cap de setmana de cinema i música en directe. Entre els actes centrals, un festival que la nit passada va aplegar bona part de l'escena melòmana del Baix Montseny al pati de Can Ramis. Van ser tres hores de música durant les quals van sonar composicions originals dels diferents artistes que es van anar succeint a l'escenari, però sobretot peces tradicionals i clàssics del folk, del rock i del pop vinculats d'una forma o d'una altra amb Irlanda.

Va fer els honors Somebody, que va versionar a Van Morrison ("Brown Eyed Girl") i als Divine Comedy ("Songs of Love"), a més de la cançó tradicional "Wayfaring Stranger". Tot seguit, Liannallull –Jordi Espinach amb Mau Boada (Esperit!) a la bateria- van fer saltar espurnes al ritme d'unes urgents "Jackie Wilson Said" (Van Morrison), "The Luck of the Irish" (John Lennon), "Teenage Kicks" (The Undertones) i "Gloria" (Them). Pas previ a la introspecció metafísica de Pol Purgimon, que va alternar peces originals amb una serena lectura del "Toilet Chronicles" de Núria Graham.

Va ser molt potent, en tots els sentits, el quartet que Gina Margarit (Clementina), Clara Poch, Marçal Calvet i Mau Boada van formar per l'ocasió. El seu repertori, un repàs a peces tradicionals com "King Kong Kitchie Kitchie Ki-Me-O" o "Whiskey in the Jar", amanides amb una versió de "Zombie", el clàssic de Cranberries. iX. Dante va versionar a Joe Strummer ("Coma Girl") i Screaming Trees ("Bed of Roses"), abans de rematar la feina amb "Far enllà" del seu propi grup, Obrigada. El va acompanyar Boada a la bateria. S'acabaven de conèixer damunt mateix de l'escenari, però la química entre tots dos va ser instantània i per moments semblava que haguessin tocat junts tota la vida.

Aguabla Buluba van destil·lar essències de deliciós jazz vocal al ritme de "Moondance" (Van Morrison), "Why Don't You Do Right?" (Peggy Lee) i "Johnny Got a Boom Boom" (Imelda May). Tot un contrast amb el format minimalista però molt intens de The Loner, que amb tan sols una guitarra acústica i la seva veu va estripar el "One" de U2 i el "The Whole of the Moon" dels Waterboys. També va fer "Viva la Quinta Brigada", el cant antifeixista de Christy Moore. Perreta Williams van interpretar el seu repertori amb accent hillbilly i van versionar "Dirty Old Town", l'estàndard d'Ewan MacColl popularitzat pels Dubliners –la seva versió va ser propera a la dels Pogues-. Finalment, Paul O'Hare va entonar "The Druken Sailor", abans que el quartet format per Margarit, Poch, Calvet i Boada tanqués la nit al ritme de la imprescindible "Molly Malone".

Perreta Williams.

Pol Purgimon.

St. Patrick's Day, entre els últims batecs de l'hivern

Aoife Nessa Frances.

St. Patrick's Day, la diada nacional d'Irlanda. Aquell país que es celebra ell mateix tot bevent cervesa i escoltant música –cal estimar un lloc així, no en tinc cap dubte-. I aquella festivitat que treu el cap entre els últims batecs de l'hivern per anunciar, d'alguna manera, que la primavera és a punt d'arribar. Em ve de gust commemorar-la enguany tornant a una de les veus més genuïnes que ha donat darrerament l'escena musical irlandesa.

La d'Aoife Nessa Frances, a qui vam descobrir ara fa poc més de tres anys, poc abans de tancar-nos a casa durant una llarga temporada que certament es va fer més suportable amb els paisatges de somni del seu primer àlbum, "Land of No Junction" (2020). La tardor passada en publicava la continuació, un "Protector" (2022) que es manté en aquelles coordenades oníriques on el dream pop balla amb el folk tal com les estacions de l'any juguen juntes en un dia com avui. Disponible a Bandcamp.

St. Patrick's Day: Shane MacGowan vs. The Pogues

Els padrins del folk punk amb accent celta, poc abans d'implosionar.

St. Patrick's Day sempre és un bon moment per tornar a la discografia dels Pogues, també per reprendre el vell debat plantejat a partir de 1991 amb la sortida de Shane MacGowan del seu grup 'de tota la vida'. Valen més els discos de MacGowan sense els Pogues, o els dels Pogues sense MacGowan? Etern dilema.

Els Pogues sense Shane MacGowan. Gairebé costa de fer tal afirmació per escrit, però el cert és que va passar i la història és prou coneguda. Havent signat durant la dècada dels 80 quatre àlbums que són la Pedra de Rosetta del maridatge de rock'n'roll i tradició celta, les tensions internes van fer implosionar la banda just després de publicar-se aquell "Hell's Ditch" (1990) produït per Joe Strummer en un intent desesperat de salvar els mobles. Com sol passar en casos com el que ens ocupa, el caràcter imprevisible d'un MacGowan absolutament indomable va xocar frontalment amb el seny que pretenia imposar la resta del grup. El resultat, que el vocalista va marxar per la porta del darrere i la resta van seguir sense ell.

Reconec que durant molts anys vaig donar l'esquena als Pogues post-MacGowan –com a molt m'havien interessat els bootlegs del breu període en què el mateix Strummer l'havia substituït-. De fet, fins fa relativament poc ni tan sols m'havia dignat a escoltar els àlbums que va facturar la banda abans de dissoldre's definitivament, "Waiting for Herb" (1993) i "Pogue Mahone" (1996), tots dos amb Spider Stacy assumint la veu cantant. I és clar, també he de reconèixer que m'havia equivocat de ple ignorant dos discos que em van convèncer de bones a primeres tan bon punt els vaig donar una oportunitat. Que cançons com "Tuesday Morning" o "Once Upon a Time" fan tot l'honor al nom del grup, i que Stacy es guanya molt més que el jornal com a frontman.

I MacGowan? Doncs el cert és que tampoc va perdre el temps un cop fora de la banda mare. Escoltin la versió del "What a Wonderful World" de Louis Armstrong que va cantar a duet amb Nick Cave el 1992 i al·lucinin vostès mateixos. I després segueixin la trajectòria de Shane MacGowan and The Popes, el combo que va formar amb Paul "Mad Dog" McGuinness, amb el qual va facturar obres tan rodones com "The Snake" (1994) –on, casualitats de la vida, participava com a músic convidat el mateix Spider Stacy, recuperant el rol de flautista que sempre havia desenvolupat amb els Pogues-. La rivalitat, per dir-ne d'alguna manera, es va acabar quan la formació clàssica dels Pogues es va reunir el 2001 per fer una gira nadalenca. Una reunió que no va produir nou material d'estudi però va donar peu a directes sovint memorables... fins que el 2014 la banda va tornar a implosionar de la pitjor manera possible, sembla que ara amb caràcter més que definitiu.

Avui és St. Patrick's Day, la festa patronal d'Irlanda, aquell país que té la bondat de celebrar la seva diada nacional tot escoltant música i bevent cervesa. Una jornada ideal per tornar a punxar els discos de MacGowan i dels Pogues, també per plantejar una vegada més l'etern debat. Valen més els discos de MacGowan fora dels Pogues, o els dels Pogues sense MacGowan? Emetre un veredicte no és fàcil, i si mai he tingut clara la victòria del primer ha estat per absurds prejudicis que vaig desfer tan bon punt vaig donar una oportunitat als segons. I sí, de la mateixa manera que tendeixo a ser més de Richards que no pas de Jagger, avui seguiria triant l'essència canalla de MacGowan per sobre d'uns Pogues, diguem-ne, més moderats en molts aspectes. Però és clar, després punxaria "Waiting for Herb" i començarien a aflorar uns dubtes més que raonables. Deixem-ho en un empat o depenent del dia?

St. Patrick's Day: Cinc dècades de Thin Lizzy

Phil Lynott, conquerint el món al capdavant de Thin Lizzy.

Encara tinc pendent el visionat de "Songs for While I'm Away" (2020), el celebrat documental d'Emer Reynolds al voltant de la figura de Phil Lynott. També tinc pendent la mastodòntica i gairebé inabastable selecció de "Rock Legends" (2020), la caixa de sis discos compactes més un dvd que enllaça el repertori més reconegut de Thin Lizzy amb abundants rareses i material obscur –gairebé un centenar de pistes, la majoria inèdites fins ara-, i que justament es va publicar coincidint amb l'estrena de la pel·lícula en qüestió. Espero poder-m'hi posar tard o d'hora, i sembla que quan ho faci tindré feina.

El passat mes de gener es va commemorar el 35è aniversari de la mort de Lynott. I el mes vinent farà cinc dècades que Thin Lizzy van publicar el seu debut homònim, una obra a reivindicar malgrat trobar-se encara a anys llum de tot allò que havia de venir. Passen els anys, les tendències vénen i van, però els clàssics persisteixen, segueixen generant interès i despertant la curiositat de les noves generacions. Què és un efímer live a Instagram al costat de tot allò que Lynott i companyia segueixen invocant cada cop que sonen "Jailbreak", "The Boys Are Back in Town", "Bad Reputation", "The Rocker" o "Do Anything You Want to"?

Sí, Thin Lizzy segueixen interessant. Segueixen motivant documentals que s'estrenen als festivals més anomenats, i fins i tot revelen prou material inèdit per omplir un llançament tan sonat com aquest "Rock Legends" que no serà la porta d'entrada més directa i econòmica a l'univers Lynott, però sens dubte ofereix una bona panoràmica del seu llegat. Avui és St. Patrick's Day, el dia nacional d'Irlanda. El país que ens ha obsequiat amb bandes tan grans com Thin Lizzy i que n'ha inspirat tantes d'altres arreu del planeta. Que soni "Whiskey in the Jar", que la Guinness i la Murphy's ragin ben fresques i que passin vostès un magnífic dia de Sant Patrici.

St. Patrick's Day amb Lankum

Foto Ellius Grace.

Malgrat tot, avui és St. Patrick's Day. I malgrat tot, sempre és de justícia honrar un país, Irlanda, que no celebra la seva diada nacional amb proclames patriòtiques sinó escoltant música i bevent cervesa. Enguany, no se m'acut millor recomanació per a tal celebració que Lankum, una formació a l'alça de la nova escena folk irlandesa. El seu darrer disc, "The Livelong Day" (2019), és ara per ara el punt àlgid de la seva trajectòria i un dels grans àlbums publicats en el seu àmbit durant el passat exercici. La inicial (re)lectura de la tradicional "The Wild Rover" és tan reveladora com apropiada per a un St. Patrick's Day en confinament.

The Pogues al Town and Country

Shane MacGowan, a l'escenari del Town and Country.

Els Pogues en pleníssima forma i envoltats d'amics i coneguts com Joe Strummer, Lynval Golding o Kirsty MacColl. Shane MacGowan i companyia interpretant l'un darrere l'altre himnes de barra de bar com "If I Should Fall from Grace with God", "Dirty Old Town" o "Fiesta", al londinenc Town and Country Club l'any 1988. Un document que va veure la llum de forma oficial en dvd anys més tard i que m'ha vingut de gust recuperar amb motiu d'un nou St. Patrick's Day. Que soni la música i la cervesa faci la resta.

Joana Serrat i Matthew McDaid a la Doma

JOANA SERRAT + MATTHEW McDAID

Terra de Sons @ La Doma, La Garriga

17 de març de 2018

El cartell semblava fet a mida d'una data com la d'ahir, ni més ni menys que St. Patrick's Day. Perquè tant Joana Serrat com Matthew McDaid vénen de terres osonenques, però tant l'una com l'altre tenen una forta vinculació amb Irlanda i la seva cultura. McDaid hi va néixer i hi manté lligams familiars, i Serrat hi va passar una llarga temporada quan tot just començava a definir la seva personalitat musical. Potser per això la sintonia entre tots dos és tan bona que els ha portat a compartir segell discogràfic -Great Canyon Records- i fins i tot a tocar plegats al projecte paral·lel Riders Of The Canyon, on també militen altres sospitosos habituals del folk i el so Americana com Roger Usart i Marta Delmont. La qual cosa referma la solidesa del cartell que els va portar al conjunt arquitectònic de la Doma, a la Garriga, en el marc del cicle Terra de Sons.

Serrat venia a presentar "Dripping Springs" (2017), un àlbum que va enregistrar l'any passat a Texas amb tot un Israel Nash als controls i que ahir va defensar en solitari, sense la banda que l'acompanya habitualment però amb aquell arsenal de reverberació que atorga a la seva veu textures oníriques. Matisos que van adquirir dimensions pròpies gairebé de l'univers sonor de David Lynch en un marc tan singular com és l'església de la Doma, una construcció els inicis de la qual daten del segle XIII i que es troba entre les joies del patrimoni romànic i gòtic vallesà. McDaid, encarregat de trencar el gel, presentava el seu primer disc llarg. Un "Off the Beaten Track" (2017) on es perfila com un destacable storyteller al mateix temps que invoca les formes del primer Dylan o del Jeff Tweedy més reflexiu. Títols com "Whispering Winds" valen el seu pes en or.

Dit això, i per a refermar la bona sintonia existent entre els dos músics, el més destacable de la vetllada van ser les col·laboracions que van anar realitzant al llarg de la nit. Primer va ser Serrat la que va sortir a cantar un parell de temes durant el concert de McDaid. Després va ser aquest qui li va tornar el favor un cop canviats els torns. I finalment, quan van enfilar junts la tanda de bisos, va quedar clar que allò no era una extensió del concert de la hipotètica cap de cartell, sinó la culminació d'una vetllada amb el protagonisme repartit a dues bandes. Les versions que es van marcar d'"If I Needed You", de Townes Van Zandt, i de l'espiritual "Will the Circle Be Unbroken", valien per elles mateixes el preu de l'entrada. La resta, no cal dir-ho, va ser molt més que una generosa propina.

St. Patrick's Day 2018

The Pogues.

Avui és St. Patrick's Day, la festa nacional d'Irlanda i un bon moment per tornar a escoltar Thin Lizzy, The Pogues i Flogging Molly tot degustant una Guinness ben fresca. Ja ho vaig dir una vegada i no em cansaré d'insistir-hi. Em sembla fascinant que existeixi un país al món on la festa nacional no consisteixi en desfilades militars, banderes ni excessos de patriotisme sinó en escoltar música i beure cervesa. Per això cada any m'apunto a la celebració i aquest no serà menys.

Saint Patrick's Day 2017

Un dels motius pels quals m'agrada Irlanda és perquè la seva festa nacional no consisteix en desfilades militars ni en banderes més grans que l'ego dels seus dirigents, sinó en passar-s'ho bé tot escoltant música i bevent cervesa. Per això avui segueixo immers en la celebració del St. Patrick's Day. A la fotografia: Thin Lizzy, una banda ideal per a una celebració com la que ens ocupa.

Black 47 - "Fire of Freedom" (1993)

Una d'aquelles bandes que haurien merescut més reconeixement del que van tenir. Black 47 mai van esdevenir tan populars com els Pogues o els Waterboys, però la seva influència va ser decisiva en la formació de grups com Dropkick Murphys o Flogging Molly. Larry Kirwan i companyia van ser durant un quart de segle -de la seva formació l'any 1989 fins a 2014, quan es van separar de forma amistosa- un dels grans exponents nord-americans del rock celta. Novaiorquesos d'ascendència irlandesa, la seva música tenia un peu a cada costat de l'Atlàntic. Amb els motius cèltics com a base, van incorporar al seu so elements del jazz, el hip-hop, el soul i altres gèneres propis del paisatge sonor de la Big Apple. D'aquesta manera, van donar lloc a un discurs mestís per naturalesa i van signar àlbums tan sòlids i heterogenis com "Fire of Freedom" (1993) -produït per Ric Ocasek-, un apassionant passeig musical per aquella Nova York que avui es vestirà de gala. La meva proposta per aquest St. Patrick's Day.