Festival Guitar BCN 2023
Gran Teatre del Liceu, Barcelona
23 de juny de 2023
EN CLAU DE PRESENT
He assistit al Rough and Rowdy Ways World Wide Tour de Bob Dylan en dues ocasions però amb nou mesos de diferència. La primera va ser el setembre passat a l'Scandinavium de Göteborg, la segona ahir a la nit al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. El repertori ha estat gairebé el mateix en totes dues dates –tot i que amb variacions que no són gens anecdòtiques-, però els concerts han estat totalment diferents –i l'experiència, en tots dos casos, apoteòsica-.
Si el cançoner de Dylan s'ha caracteritzat durant sis dècades per la mutació constant a l'hora de portar-lo a l'escenari, bona part de les peces de "Rough and Rowdy Ways" (2020) ja no tenen res a veure amb les versions que el seu autor en va fer la nit passada al Liceu, que per moments van esdevenir irreconeixibles. "I Contain Multitudes" va semblar un outtake de "Time Out of Mind" (1997). "False Prophet" va retenir tot el llegat del blues elèctric més genuí però va prescindir del riff de Billy "The Kid" Emerson.
Més sorprenent encara va resultar "My Own Version of You", accelerada amb un tempo blues rock evocador dels dies de "Love and Theft" (2001) o "Modern Times" (2006) –per cert, soc jo o la coda instrumental d'aquesta cançó era el "Wade in the Water" de Ramsey Lewis?-. I després hi va haver "Key West", que va transformar el plàcid onatge de la versió original en una crepuscular balada 50s.
VARIACIONS
Menció a part van valer les variacions al repertori. No va caure "That Old Black Magic", l'estàndard del Great American Songbook, però a canvi vam guanyar fins a dues cançons –si normalment en fa un total de 17, ahir en va fer 18, una alteració del guió que només s'havia produït en una ocasió durant l'últim any, l'octubre passat a Nottingham amb motiu de la mort de Jerry Lee Lewis-.
Menció a part van valer les variacions al repertori. No va caure "That Old Black Magic", l'estàndard del Great American Songbook, però a canvi vam guanyar fins a dues cançons –si normalment en fa un total de 17, ahir en va fer 18, una alteració del guió que només s'havia produït en una ocasió durant l'últim any, l'octubre passat a Nottingham amb motiu de la mort de Jerry Lee Lewis-.
La primera va ser "Tweedle Dee & Tweedle Dum", rescat de "Love and Theft" que ja havia caigut en un parell de concerts del present tram europeu de la gira. La segona va ser "Stella Blue", un original de Grateful Dead que Dylan i la seva banda van fer com si fossin els Beatles a la cara b d'"Abbey Road" (1969). Ignoro si mai abans l'havia versionat, però el concert d'ahir va suposar el seu debut a la present gira. I va passar a Barcelona.
EN CLAU DE PRESENT
Al marge de tot això, el més destacable del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour segueix essent la determinació de Dylan, amb 82 primaveres a l'esquena, a l'hora de defensar el present creatiu més sòlid que ha tingut des de "Time Out of Mind" (com a mínim), centrant bona part del repertori en la seva obra més recent –cosa que no havia fet des de "Saved" (1980)- i obviant clàssics que la gran majoria mataria per poder reclamar com a propis –i sense els quals no s'entendria la història de la música tal com l'hem conegut, val a dir-.
A títol personal, també em va encantar aquell "Most Likely You Go Your Way (And I'll Go Mine)" sorprenentment reconeixible pels estàndards dylanians. Fins i tot em vaig atrevir a cantar-ne la tornada des de la meva butaca. Però aleshores Dylan la va aturar en sec i va deixar anar "and I go mine" pràcticament al principi de la següent estrofa. Mestre del desconcert, als seus 82 anys segueix venint-nos a recordar que la missió d'un artista és dignificar el seu art i no pas donar-li al públic allò que el públic vol. No hi ha hagut, no hi ha i no hi haurà mai més ningú com ell.
