Un dels grans esdeveniments melòmans d'aquest 2023 serà sens dubte la culminació de la gira de comiat d'Elton John, una empresa tan mastodòntica com els preus de les entrades per poder veure el pianista britànic per últim cop en un escenari –a casa nostra té previst actuar els dies 22 i 23 de maig en un Palau Sant Jordi on ja ha protagonitzat més d'una vetllada memorable-. Doncs bé, la retirada de Reginald Kenneth Dwight es produeix justament a cinc dècades d'haver segellat un dels seus exercicis més memorables. Un any 1973 durant el qual va publicar amb nou mesos de diferència dues obres de l'alçada de "Don't Shoot Me I'm Only the Piano Player" i "Goodbye Yellow Brick Road".
D'aquest últim ja en parlarem quan sigui el moment –va sortir durant el mes d'octubre-. De "Don't Shoot Me I'm Only the Piano Player" en celebrem avui mateix el cinquantenari. Es tracta de l'àlbum de les eternes "Daniel" –l'emotiva carta d'amor a un germà o un amic que es recupera de les seqüeles de la Guerra del Vietnam- i "Crocodile Rock" –refrescant homenatge al rock'n'roll dels 50 i una de les melodies més addictives del catàleg d'Elton John i Bernie Taupin-. També de "Teacher I Need You", "Have Mercy on the Criminal" i "Midnight Creeper". Gravat al Château d'Hérouville amb Gus Dudgeon als controls, el títol –absolutament brillant- va sorgir d'una conversa entre John i Groucho Marx en una festa a casa de l'actor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada