El blues de Chicago segons Dylan

Abans d'ahir, divendres 6 d'octubre, Bob Dylan va obrir el primer dels tres concerts que té programats a Chicago amb "Born in Chicago", el clàssic de la Paul Butterfield Blues Band, i el va tancar amb "Forty Days and Forty Nights" de Muddy Waters. Aquesta matinada ha tancat el segon amb "Killing Floor" de Howlin' Wolf. Sembla confirmada doncs la seva intenció de saludar el llegat musical de cada ciutat nord-americana per on passi el present tram del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour.

Però el fet d'haver obert dues nits seguides amb una peça de la Butterfield Blues Band té un pes simbòlic encara molt més gran. Perquè, a més de ser exponents destacats del blues més genuí de la Windy City, bona part dels músics que la van formar van ser també els acompanyants del mateix Dylan quan aquest es va electrificar a Newport el 1965. Ja saben, un d'aquells episodis que han marcat un abans i un després a la història del rock i la música pop.

A l'espera de saber amb quines seleccions saludarà al públic canadenc quan actuï a finals d'aquest mes a l'altre costat de la frontera –sis anys després dels seus últims concerts al Canadà i a dos mesos i mig del traspàs de Robbie Robertson, aquí ho deixo-, Dylan sembla no limitar-se únicament a honrar tot un llegat cultural del qual ell mateix forma part. Amb actes com el de Chicago, sembla estar aprofitant la seva hipotètica última gira per tancar tot un cercle.

Marty Sammon (1977-2022)

MARTY SAMMON
(1977-2022)

El pianista Marty Sammon va néixer al South Side de Chicago en el si d'una família d'origen irlandès. Es va formar musicalment tocant cançons tradicionals d'Irlanda, però ben aviat es va deixar seduir pel blues de la Windy City fins al punt d'esdevenir un dels acompanyants més sol·licitats de la seva generació. Va tocar amb figures de primeríssim ordre com Otis Rush, Lil' Ed & The Blues Imperials o els germans Buddy i Phil Guy, també amb contemporanis seus com Devon Allman. A tot plegat cal sumar-hi tota una colla d'àlbums signats amb el seu nom on ressonen les formes més genuïnes del blues i on el terme atemporal obté el millor dels sentits. Ens ha deixat a l'edat de 45 anys, un d'aquells talents que se'n van massa d'hora i encara amb moltes coses per dir.

"Chicago Plays The Stones" (2018)

El blues de Chicago ha estat des de sempre el far que ha guiat la trajectòria dels Rolling Stones, una raó de ser que mai han perdut de vista i unes arrels a les quals han tornat sempre que els ha vingut de gust -com a mostra la seva obra més recent, "Blue & Lonesome" (2016)-. No cal dir que amb el pas del temps la influència ha esdevingut recíproca, i de la mateixa manera que Ses Majestats beuen del blues de la Windy City, aquest també ha absorbit les corresponents dosis d'essències stonianes.

I aquí és on entra "Chicago Plays the Stones" (2018), un volum on tot un seguit de veterans de l'escena de Chicago reten tribut a la banda londinenca tot adaptant una dotzena dels seus clàssics al llenguatge del South Side. Sorprenen les lectures que John Primer i Billy Boy Arnold realitzen respectivament de "Let It Bleed" i "Play with Fire", dos talls que literalment semblen sorgits dels catàlegs de Chess o Alligator. També destaca la dinàmica revisió d'"(I Can't Get No) Satisfaction" a mans d'un Ronnie Baker Brooks que ha sabut treure tot el suc d'aquest estàndard sense necessitat de reincidir en els tòpics.

Tampoc deixen de sorprendre la reconversió de "Dead Flowers" en un blues d'allò més nocturn, cortesia de Jimmy Burns, el pantanós "Out of Control" que es marca Carlos Johnson i la crepuscular adaptació de "Sympathy for the Devil" a càrrec de Billy Branch. Menció a part mereixen les intervencions dels mateixos Mick Jagger i Keith Richards. El primer acompanya Buddy Guy en un robust "Doo Doo Doo Doo (Heartbreaker)", i el segon extreu autèntic petroli de "Beast of Burden" al costat del citat Jimmy Burns. La resta tampoc té cap desperdici.