Sis dècades de Dylan a Newport

Dylan durant el seu concert del 25 de juliol de 1965 a Newport - Foto Getty Images.

Avui fa 60 anys que Bob Dylan va actuar al Newport Folk Festival acompanyat per la Butterfield Blues Band. Va tocar tres cançons en format elèctric –"Maggie's Farm", un "Like a Rolling Stone" que tot just havia publicat cinc dies abans, i un aleshores inèdit "It Takes a Lot to Laugh, It Takes a Train to Cry" –, que van despertar la còlera de la comunitat folk i van desencadenar una de les grans revolucions culturals del segle XX.

Després, a petició de Peter Yarrow i per calmar una mica els ànims, va sortir tot sol a tocar en acústic "It's All Over Now, Baby Blue" i "Mr. Tambourine Man". Ningú li va cridar "Judas!", digui el que digui el biopic de Mangold i Chalamet. Això passaria l'any següent a Manchester, en un altre episodi digne de ser commemorat quan toqui. En tot cas, aquella actuació a Newport va ser el principi de moltes coses.

Dylan reprendrà aquesta nit a Alpharetta, Georgia, l'Outlaw Music Festival Tour, la gira nord-americana en què comparteix la part alta del cartell amb Willie Nelson. Que ningú s'esperi cap mena de commemoració per part seva. Que ningú hi vagi comptant poder escoltar "Like a Rolling Stone". No passarà. Dylan feia el que li donava la gana el 1965, i ho segueix fent en ple 2025. I que sigui per molts anys.

El blues de Chicago segons Dylan

Abans d'ahir, divendres 6 d'octubre, Bob Dylan va obrir el primer dels tres concerts que té programats a Chicago amb "Born in Chicago", el clàssic de la Paul Butterfield Blues Band, i el va tancar amb "Forty Days and Forty Nights" de Muddy Waters. Aquesta matinada ha tancat el segon amb "Killing Floor" de Howlin' Wolf. Sembla confirmada doncs la seva intenció de saludar el llegat musical de cada ciutat nord-americana per on passi el present tram del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour.

Però el fet d'haver obert dues nits seguides amb una peça de la Butterfield Blues Band té un pes simbòlic encara molt més gran. Perquè, a més de ser exponents destacats del blues més genuí de la Windy City, bona part dels músics que la van formar van ser també els acompanyants del mateix Dylan quan aquest es va electrificar a Newport el 1965. Ja saben, un d'aquells episodis que han marcat un abans i un després a la història del rock i la música pop.

A l'espera de saber amb quines seleccions saludarà al públic canadenc quan actuï a finals d'aquest mes a l'altre costat de la frontera –sis anys després dels seus últims concerts al Canadà i a dos mesos i mig del traspàs de Robbie Robertson, aquí ho deixo-, Dylan sembla no limitar-se únicament a honrar tot un llegat cultural del qual ell mateix forma part. Amb actes com el de Chicago, sembla estar aprofitant la seva hipotètica última gira per tancar tot un cercle.

L'emotiu retorn de Joni Mitchell

Mitchell i Carlile, mestra i alumna, a l'escenari de Newport.

I quan ja gairebé ningú s'ho esperava, va Joni Mitchell i ofereix per sorpresa el seu primer concert en més de dues dècades –tot i haver dut a terme algunes breus actuacions en directe durant els darrers temps, com la del gener passat en un esdeveniment de MusiCares, no havia ofert cap concert sencer des de l'any 2000-. Ho va fer abans d'ahir al Newport Folk Festival –on no havia actuat des de 1969-, com a convidada durant el set d'una Brandi Carlile que sempre havia declarat la seva admiració per la canadenca. I fins i tot es va marcar un solo de guitarra en un moment determinat.

Emocionants i emotius, els vídeos que circulen per la xarxa mostrant com mestra i alumna interpreten –amb una banda d'acompanyament on figuren Blake Mills, Marcus Mumford i Wynonna Judd, entre d'altres- tot un seguit de peces de l'autora de "Big Yellow Taxi", però també clàssics com "Love Potion No. 9" dels Clovers o "Why Do Fools Fall in Love" de Frankie Lymon & the Teenagers. A Carlile se la veu emocionada, i de motius no n'hi falten. A Mitchell se la veu encara fràgil de salut, però també serena i contenta de tornar a cantar en públic. Què passarà a partir d'ara és una incògnita, però el que va passar a Newport aquest diumenge, 24 de juliol, va ser històric sense cap mena de dubte.

George Wein (1925-2021)

GEORGE WEIN
(1925-2021)

Commemoràvem la setmana passada el cinquantè aniversari de les Nits amb Jazz de Cardedeu, un dels festivals musicals a l'aire lliure pioners a Catalunya. I pocs dies després de la commemoració ens ha deixat un dels impulsors d'un altre esdeveniment de temàtica jazzística encara més pioner, en aquest cas als Estats Units, el Newport Jazz Festival, que va celebrar la seva primera edició l'any 1954 amb el músic i promotor George Wein com a director artístic i que bé podria haver servit d'inspiració al festival cardedeuenc.

Al cap de cinc anys, el propi Wein es va aliar amb Pete Seeger per impulsar l'igualment històric Newport Folk Festival. Tant el festival de jazz com el de folk segueixen celebrant-se a data d'avui –tots dos han patit interrupcions al llarg de les seves trajectòries-, consolidats com a cites de referència per on han passat bona part dels noms capitals dels seus respectius àmbits. Wein, que també havia destacat com a pianista a l'òrbita jazzística, ha mort a l'edat de 95 anys.