(1943-2023)
La casualitat ha volgut que Robbie Robertson deixés aquest món un 9 d'agost. La mateixa data que marcava el calendari el dia que va morir Jerry Garcia, amb 28 anys de diferència. Robertson i Garcia venien de backgrounds certament distants, però les seves trajectòries presenten paral·lelismes com a mínim notables. Músics excepcionals i artesans de la cançó més genuïnament nord-americana, però sobretot estudiosos i divulgadors de tota una tradició que ells mateixos van contribuir a renovar i a transmetre. Que un dels nexes entre les seves carreres fos Bob Dylan, ve a refermar moltes coses.
Robertson ja havia militat en diversos grups i sumava un quilometrage important en escenaris del seu Canadà natal quan Ronnie Hawkins el va reclutar per la seva banda d'acompanyament, The Hawks. Hi va entrar com a baixista, al cap de poc temps va passar a ser-ne guitarrista, va arribar a compartir tasques compositives amb el mateix Hawkins i fins i tot el va acompanyar a diverses editorials per ajudar-lo a triar títols aliens que incorporaria al seu repertori. Intèrpret virtuós però sobretot versàtil, va fer un pas al costat juntament amb altres components dels Hawks –Levon Helm, Richard Manuel, Rick Danko i Garth Hudson- per anar a perseguir nous horitzons.
A principis del 1964 van deixar Hawkins i el rockabilly per endinsar-se en les coordenades del rhythm & blues, primer sota el lideratge de Helm i alternant actuacions pel seu compte amb feines com a banda de suport per a tercers. L'agost de 1965, pocs dies abans de publicar-se "Highway 61 Revisited", Robertson va rebre una trucada d'Albert Grossman, aleshores mànager de Dylan. El va convidar a l'estudi, li va fer escoltar "Like a Rolling Stone" i la resta va ser història. Els Hawks esdevindrien la banda d'acompanyament del de Minnesota durant un dels capítols més essencials no tan sols de la seva carrera sinó de la música del segle XX.
Després va venir la controvèrsia, els crits de "Judas!", el retir a Woodstock i les fundacionals sessions que acabarien donant peu a "The Basement Tapes" (1975). I sí, va ser justament a Woodstock on Robertson i companyia van acabar de prendre consciència de tot el potencial que tenien més enllà del rol de suport i van fer el pas endavant definitiu. Dylan podia seguir comptant amb ells –i ho faria quan tornés a la carretera al cap d'uns anys-, però ja no eren només una banda d'acompanyament. Eren The Band –el nom el van triar a consciència i van encertar-, i amb obres com "Music from Big Pink" (1968) o l'àlbum homònim de 1969 van posar bona part de les bases d'allò que anomenem Americana.
Eren els dies en què el rock començava a deixar enrere tota la coloraina àcida de l'Estiu de l'Amor per capbussar-se en les seves essències fundacionals i redescobrir d'on venia. The Band hi van contribuir de forma decisiva, com també ho van fer des de l'altra punta dels Estats Units Garcia i els seus Grateful Dead amb obres de la mida de "Workingman's Dead" o "American Beauty", tots dos de 1970. Robertson ha mort a l'edat de 80 anys. El penúltim supervivent de The Band –encara queda Hudson, que en té 85-, un dels darrers testimonis de la reconversió elèctrica de Dylan, una figura cabdal de la música del nostre temps. En pau descansi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada