Recordem a Karles Torra a El 9 Nou

Heus aquí un d'aquells articles que m'hauria agradat no haver d'escriure mai. Avui recordem a Karles Torra (1960-2022), veterà i referent del periodisme i la crítica musical a casa nostra que ens va deixar la vigília de Nadal, a les pàgines d'El 9 Nou del Vallès Oriental. El meu agraïment més sincer als companys Donat Putx, Jaume Camprubí i Àlex Gómez-Font, que a més de guiar-me per la trajectòria del mestre s'han avingut a compartir-ne els seus propis records. Les fotografies són de Griselda Escrigas i Ramon Ferrandis.

Karles Torra (1960-2022)

KARLES TORRA
(1960-2022)

Tristor absoluta pel traspàs de Karles Torra, ahir a la matinada. Il·lustre veterà del periodisme musical a casa nostra i tot un erudit en matèria de jazz, rock i surrealisme –entre d'altres-, el recordaré sobretot com una persona propera, amable i empàtica, disposada sempre a donar un cop de mà i a compartir el seu (inabastable) coneixement amb tota la humilitat del món. Llegint-lo a ell vaig descobrir, per exemple, el pes de Granollers –la meva ciutat de referència a nivell comarcal- en el desenvolupament de la cultura pop d'aquest país –va ser en articles seus on vaig llegir per primer cop sobre el Festival de Música Progressiva de 1971 o els concerts de King Crimson al cap de dos anys-.

Natural de Caldes de Montbui, vinculat sobretot amb el diari La Vanguardia però també amb capçaleres com Ulises, Enderrock o El 9 Nou, vaig tenir el gust i la sort de poder compartir amb ell alguns grans moments, com les dues edicions del PRO-GRA-SSIU que va promoure Àlex Gómez-Font els anys 2014 i 2015 amb el suport de Brubaker. Escoltar-lo era un plaer, i sempre n'aprenies alguna cosa. La seva companyia era sempre ben grata. Coses de la vida, l'últim cop que vaig coincidir amb ell, va ser ara fa justament un any a l'enterrament de Joan Illa Morell, JIM. De fet, la seva absència –per problemes de salut- es va notar a l'acte d'homenatge de fa tan sols uns dies a l'Anònims. Se'n va la bona gent, i se'ns en van els referents.

Que la terra et sigui lleu, Karles, i moltes gràcies per tot.

La fotografia que encapçala aquest article és de Griselda Escrigas / EL 9 NOU.

Revista d'homenatge a JIM

Els Amics del Faraó JIM han tingut la bondat d'incloure un article d'un servidor en aquesta revista d'homenatge a Joan Illa Morell, JIM, a un any de la seva mort, on també hi ha textos de Fernando Arrabal, Karles Torra, Paco Monja, Santi Montagud, Carlus Padrissa, Roger Mas i el mateix homenatjat, entre d'altres. Un plaer poder ser part d'aquest projecte, i un honor poder-me veure al costat de noms que per mi són referents.

50 anys del Festival de Música Progressiva de Granollers

Avui fa 50 anys que el camp de futbol de Palou va acollir el Festival de Música Progressiva de Granollers. Un esdeveniment pioner, el primer festival de rock a l'aire lliure mai celebrat a l'Estat espanyol, que va reunir en un mateix escenari el més destacat del rock progressiu autòcton, de Màquina! a Smash passant per Tapiman, Pan & Regaliz o un jove Sisa, i va culminar amb l'apoteòsica actuació dels britànics Family, que pràcticament venien d'haver-ho petat l'any anterior a l'illa de Wight.

El festival de Granollers és anterior al sovint més reivindicat Canet Rock –el dels 70, que poca cosa tenia a veure amb l'actual-, i s'emmarca en un context històric en què la capital vallesana era la capital catalana de la cultura pop, tal i com va dir una vegada el periodista i crític musical Karles Torra. Durant els anys immediatament posteriors, el municipi va acollir entre d'altres els dos primers concerts de King Crimson en territori espanyol –el debut de Gay Mercader com a promotor professional- i el multitudinari happening de Dalí a la plaça de la Porxada.

Qualsevol altra població hauria commemorat aquest cinquantè aniversari amb tota la pompa que requereix l'ocasió, però Granollers és diferent. Acostumada des de fa anys a pensar 'en blanc i blau' i a viure d'esquena a una part del seu propi llegat, la capital mundial de l'avorriment –tal i com la va rebatejar anys enrere un altre periodista local- amb prou feina és conscient de tot allò que va arribar a ser en altres temps. L'única excepció, un sucós article de dues pàgines que va publicar ahir El 9 Nou del Vallès Oriental, signat per la companya Teresa Terradas, on parlen dues autoritats en matèria progressiva com són el propi Karles Torra i el també periodista musical Àlex Gómez-Font.

Justament, ara fa set anys vaig tenir el gust de participar de l'organització de PRO-GRA-SSIU, una jornada d'anàlisi, memòria i recuperació del Festival de Música Progressiva de Granollers impulsada pel propi Àlex Gómez-Font i l'associació cultural Brubaker. Hi van intervenir alguns dels protagonistes d'aquella vetllada històrica, Emili Baleriola (Màquina!), Miguel Ángel Núñez (Tapiman), Jordi Batiste (Màquina!) i Manel Joseph, també el mateix Karles Torra. Van actuar Baleriola i Batiste amb les seves respectives bandes, i al final es van enfilar tots els músics a l'escenari per fer una atòmica lectura de "Why?", el clàssic de Màquina!.

Al seu moment ho vaig explicar en aquesta crònica que em sembla oportú recuperar en un dia com avui:
https://dancingwiththeclown.blogspot.com/2014/05/de-palou-la-b1-la-granollers-progressiva.html

Presentació de "Pascal Comelade, l'argot del soroll"

Ivette Nadal, Donat Putx i Karles Torra, ahir a l'Anònims.

És molt probable que si Pascal Comelade hagués arribat mai a viure en una ciutat com Granollers, hagués trobat en un entorn com el de l'Anònims aquell apunt de singularitat que ha desprès durant gairebé cinc dècades la seva obra artística. El restaurant llibreria del carrer Ricomà va acollir ahir a la tarda la presentació de "Pascal Comelade, l'argot del soroll" (2021, Editorial Empúries), apassionant biografia del músic nord-català a càrrec del periodista i crític musical Donat Putx, natural de la capital vallesana.

A banda de l'autor, a l'acte hi van assistir el també periodista Karles Torra i la cantautora i poetessa Ivette Nadal. El primer va fer de mestre de cerimònies i va conversar distesament amb Putx sobre la vida i l'obra de Comelade. Nadal, que l'any passat va signar un àlbum juntament amb el nord-català –"En nom de la ferida" (Right Here Right Now)-, va interpretar un parell de temes, "Tres quarts" –amb lletra d'Enric Casasses- i la lectura en català –també amb lletra de Casasses- d'"As Tears Go By" dels Rolling Stones que al seu dia va interpretar amb Comelade.

45 anys del happening dalinià a Granollers

Dalí, al centre, conversa amb JIM, a la dreta, durant el happening de Granollers.

Va dir una vegada el periodista Karles Torra que la ciutat de Granollers havia esdevingut, durant bona part de la dècada dels 70, la capital catalana de la cultura pop. No li faltava raó, ja que en poc més d'un lustre va acollir la capital vallesana tota una sèrie d'esdeveniments que van anar del primer festival de rock a l'aire lliure mai celebrat a l'Estat espanyol -Festival de Música Progressiva de Granollers (1971)- al debut escènic de King Crimson en aquesta banda dels Pirineus -que també va esdevenir el baptisme de foc de Gay Mercader com a promotor de concerts professional- (1973). Al darrere de tot plegat hi havia l'activista cultural Joan Illa Morell, més conegut com a JIM, que el 19 d'agost de 1974 va tornar a posar la ciutat al mapa cultural amb l'organització d'un happening artístic protagonitzat per Salvador Dalí. L'acte va generar prou expectació per omplir la plaça de la Porxada d'ànimes encuriosides i de mitjans de comunicació vinguts d'arreu del món, disposats a contemplar com l'artista empordanès i tot un seguici d'estrambòtics personatges -entre ells el propi JIM, vestit per a l'ocasió amb una jaqueta que havia portat el mateix Mick Jagger- tenyien la cèntrica plaça granollerina de colors psicodèlics i surrealistes. Es commemora avui el 45è aniversari d'aquell esdeveniment, i augura el propi JIM que podria estar-se'n preparant alguna rèplica d'impacte de cara al cinquantenari. Caldrà esperar, doncs.

Karles Torra - "Dalirium Sonic" (2016)

Dalí, a Cadaqués, amb els components de Kannavis.

De la relació de Dalí amb músics de rock com John Lennon o Alice Cooper se n’ha parlat molt, però mai abans s’havia dut a terme un treball d’investigació que indagués a fons en la matèria, com tampoc s’havia aprofundit en la passió que l’artista empordanès va arribar a sentir per gèneres com el blues. Per això resulta d’allò més revelador l’assaig “Dalirium Sonic” (2016, Ediciones La Lluvia), un volum on el periodista i crític musical Karles Torra ha posat ordre en aquest gran calaix de sastre que havia estat fins ara la relació de Salvador Dalí amb l’àmbit musical.

El llibre es divideix en tres apartats diferenciats que analitzen, respectivament, la faceta melòmana de l’artista, les caràtules de discos que ell mateix va realitzar i la seva vinculació amb l’entorn de la contracultura. Del primer apartat destaquen anècdotes com la correspondència que Dalí va mantenir durant els anys 20 amb Federico García Lorca, on expressava el seu gust pel blues i el jazz, gèneres aleshores poc predicats per aquestes latituds. Pel que fa a la seva relació amb l’àmbit de la contracultura i del rock en general, convé assenyalar que parlem de moviments de naturalesa tan transgressora com la del propi artista. Per això no és d’estranyar que Dalí s’influíssin i es retroalimentessin els uns als altres.

El volum es tanca amb entrevistes realitzades per Torra a tres personalitats que van arribar a conèixer Dalí de prop: el músic Pau Riba, l’activista underground Eliseu Huertas -que va viure l’esclat de la psicodèlia a mig camí de l’Empordà i del Regne Unit i considera a Dalí com el gran importador d’aquella corrent en aquesta banda dels Pirineus- i el promotor cultural Joan Illa Morell (JIM). Aquest últim va ser el responsable d’esdeveniments històrics com el Festival de Música Progressiva de Granollers, celebrat el 1971, o el happening que Dalí va dur a terme tres anys més tard a la mateixa ciutat. JIM també es va encarregar d’organitzar actuacions musicals al domicili dalinià a Cadaqués, on van arribar a actuar músics de formació clàssica com Claudi Arimany i bandes de rock com els Kannavis de Jordi Pegenaute.


Originalment publicat a B-Magazine.

El so dels ous fregits

Salvador Dalí.

"M'agrada el so dels ous fregits". La frase és de Dalí, la va recordar el músic Jordi Pegenaute en el marc de la presentació de l'assaig "Dalirium Sonic" (2015) de Karles Torra i il·lustra la concepció que el geni de Cadaqués tenia del fet musical. Quan Dalí parlava del so dels ous fregits, es referia als crecs que escoltava durant la reproducció d'un vell vinil. Entranyables impureses sonores que per a ell formaven part de la música de la mateixa manera que la peça que estigués sonant.

L'anècdota em va recordar les paraules amb què Bob Dylan lloava anys enrere les gravacions de blues més primitives -gravacions apreciades pel propi Dalí, segons fonts i documents citats a l'assaig de Torra-. El de Minnesota venia a dir que aquells vells discos de 78 rpm s'havien enregistrat amb mètodes gairebé precaris, però que tenien molt més encant que qualsevol enregistrament efectuat amb tecnologia digital. "Pots escoltar com respiren els músics", va dir.

A l'extrem oposat hi trobem el perfeccionisme de qui tot ho confia a la tecnologia. Els avenços que han permès netejar d'imperfeccions tot procés d'enregistrament, però a la vegada l'han deixat orfe d'encant. Les gravacions on tot és al seu lloc però on absolutament res disposa d'ànima. Els arxius digitals que no es ratllen ni s'erosionen però desapareixen quan peta el disc dur de torn, i que de tan nets com sonen ni tan sols poden respirar. No sé què pensaria Dalí de tot plegat, però a mi també m'agrada el so dels ous fregits.

Dalí, JIM i Granollers

Gómez-Font, Pegenaute, Putx, Torra i Huertas, durant l'acte
celebrat ahir a l'Anònims (Ribó no apareix a la imatge).

El restaurant-llibreria Anònims de Granollers va acollir ahir a la tarda la presentació de "Dalirium Sonic" (2016, Ediciones La Lluvia), un assaig on el periodista Karles Torra documenta les connexions de Salvador Dalí amb el món de la música, de la passió pel blues que va manifestar ja durant els anys 20 en una carta adreçada a Federico García Lorca a la seva relació amb icones de la música pop com John Lennon, passant pels concerts que grups com els vallesans Kannavis van realitzar al seu domicili de Portlligat. A l'acte de presentació hi van assistir, a més del propi Torra, els també periodistes Donat Putx (en qualitat de presentador) i Àlex Gómez-Font (editor del llibre), així com el músic Jordi Pegenaute (excomponent de Kannavis), el fotògraf Jordi Ribó (que va immortalitzar diverses de les actuacions musicals dutes a terme a Portlligat) i el polifacètic artista Eliseu Huertas (qui va arribar a conèixer de molt a prop la figura de Dalí).

El gran absent va ser Joan Illa Morell (JIM), activista cultural granollerí, part durant molts anys de l'entorn més íntim del propi Dalí i responsable entre d'altres de l'organització d'actuacions com la dels citats Kannavis a Portlligat, així com del multitudinari happening conduït per l'artista empordanès al bell centre de la capital vallesana. No hi va poder assistir per motius de salut, però la seva tasca va ser reivindicada amb insistència tant pel propi Torra com per diversos dels presents a la taula. La qual cosa és d'agrair en una localitat, Granollers, que per aquells mals més propis d'un poble de mala mort que d'aquella ciutat que sempre presumeix de ser, ha condemnat durant dècades la figura de JIM a un ostracisme francament incomprensible si s'analitza des de fora. Fins al punt que l'Ajuntament ni tan sols es va dignar a convidar-lo quan l'any 2004 va organitzar els actes commemoratius de l'Any Dalí -la qual cosa va donar peu, a Granollers, a un Any Dalí tan coix com uns Rolling Stones sense Keith Richards-.

Diuen les males llengües que el pecat capital que JIM encara paga a data d'avui va ser aliar-se amb el consistori franquista de l'època per a poder celebrar a la ciutat no tan sols el happening dalinià sinó també esdeveniments igualment històrics com el primer concert de King Crimson en aquesta banda dels Pirineus o el Festival de Música Progressiva de Granollers, que va comptar amb la presència dels mateixos Family i va ser el primer festival de rock a l'aire lliure mai celebrat a l'Estat espanyol. El que aquestes mateixes males llengües no volen entendre és que aliar-se o fins i tot simpatitzar amb qui governa no implica necessàriament combregar amb les seves idees, sinó únicament assegurar-se el suport institucional i sobretot els permisos imprescindibles per a poder promoure, per exemple, esdeveniments socials i culturals -i creguin-me, organitzar un festival de rock a Granollers durant la primera meitat dels anys 70 i amb el suport del mateix alcalde, equivalia a marcar un dels gols més grans que mai va arribar a encaixar l'establishment de l'època-.

Per bé o per malament i malgrat les quatre dècades transcorregudes des de la mort del dictador, a data d'avui les coses encara no han canviat gens en aquest sentit -al contrari: a segons quins permisos i a segons quins càrrecs només s'hi accedeix amb el corresponent carnet del partit que tingui la paella pel mànec-, però això en canvi no sembla inquietar en absolut a les citades males llengües -moltes de les quals, per cert, es troben ben col·locades en determinats aparells de partit-. Sigui com sigui, la realitat és que durant els últims anys del franquisme i gràcies a la tasca de gent com el propi JIM, Granollers va viure una efervescència cultural que mai més s'ha repetit, que va introduir aires de llibertat en un context de repressió política, i que per postres va assolir un ampli ressò mediàtic arreu de l'Estat -a Karles Torra li agrada dir que el municipi vallesà va esdevenir durant poc més d'un lustre la capital de la cultura pop a Espanya-. Des d'aleshores, en canvi, gairebé tota la vida cultural de la ciutat s'ha reduït a l'endogàmia d'una festa major que genera disbauxa al llarg d'una setmana i ressaca durant la resta de l'any. Dit això, les males llengües poden seguir cantant missa fins que se'n cansin, que al capdavall cadascú s'acaba definint per la seva pròpia obra i no pas pels deliris aliens.

Presentació de "Dalirium Sonic"

El restaurant-llibreria Anònims de Granollers acollirà aquest dijous, 31 de març (19,30h.), la presentació del llibre "Dalirium Sonic" (2016, Ediciones La Lluvia), del periodista Karles Torra. Un volum que repassa la relació de Salvador Dalí amb icones de la música pop com John Lennon, Mick Jagger o Alice Cooper. A l'acte hi seran presents, a més del propi autor, el músic Jordi Pegenaute, el fotògraf Jordi Ribó i els també periodistes Donat Putx i Àlex Gómez-Font (editor de l'obra).

Família PRO-GRA-SSIVA

Foto de família, el passat 9 de maig a la NAUB1 un cop acabat el PRO-GRA-SSIU. D'esquerra a dreta, Karles Torra, Àlex Gómez-Font, Miquel Pasqual, Jordi Sabatés, Alejandro Delgado, Álvaro Vicente, Josep Puigdollers, Isaac Romagosa, Aaron López, Jordi Soley, Toni Palacín i un servidor. Crec que els nostres rostres ho evidencien, estàvem literalment rebentats després de tanta moguda, però a la vegada contents i amb ganes de més. Gràcies a tothom que ho va fer possible i, tant de bo, fins l'any vinent. D'altra banda, recordin que poden llegir la crònica del PRO-GRA-SSIU a Brubaker. La fotografia és d'Àlex Falcó.

L'era de la curiositat

Foto Àlex Falcó.

PRO-GRA-SSIU

NAUB1, Granollers

9 de maig de 2015

La fotografia que millor defineix la segona edició del PRO-GRA-SSIU ni tan sols es va arribar a fer. No es va fer per molts motius. Perquè era tard, perquè la jornada ja s'havia acabat i la sala havia tancat portes, perquè no era qüestió d'interrompre aquell moment d'intimitat o, simplement, perquè ningú hi va pensar. El cas és que la imatge definitiva d'aquest segon PRO-GRA-SSIU era la de Jordi Sabatés parlant de forma distesa amb els components de Trajecte Final. Dues generacions intercanviant impressions i experiències, amb la feina feta i al voltant d'una taula amb entrepans i alguna beguda. L'escena recordava, sense necessitat de salvar grans distàncies, al moment en què Howlin' Wolf havia estat rebut i venerat per la plana major del blues britànic de finals dels 60.

Mestre i alumnes. Sabatés, pianista de pianistes i introductor a casa nostra del Minimoog, va lliurar fa quatre dècades "Ocells del més enllà" (1975). Obra capital de la seva inabastable discografia, i també del rock progressiu i la música moderna de cambra a escala planetària. Per primera vegada en més de trenta anys i per cortesia dels propis Trajecte Final, la peça va tornar a sonar en directe ahir a la tarda. Amb el mestre assegut a primera fila i des del més absolut respecte a l'original, però atorgant a la composició aquell aire contemporani que en revalida la dimensió canònica. L'aprovació del propi Sabatés no es va fer esperar. Trajecte Final acabaven de recuperar, contextualitzar i revaloritzar un capítol clau però mai prou reivindicat de la història de la música pop a casa nostra. I precisament d'això, de recuperar, contextualitzar i revaloritzar aquesta mena de capítols, tracta el PRO-GRA-SSIU.

Del jazz al prog

Després d'una primera edició celebrada ara fa un any amb el Primer Festival de Música Progressiva de Granollers al punt de mira, enguany vam anar més enrere en el temps per a traçar els inicis del rock progressiu a casa nostra, emfatitzant el pes que l'escena jazzística va tenir en la seva gestació. "Després de la Guerra Civil, les autoritats franquistes van prohibir els clubs de jazz arreu d'Espanya. Granollers va ser una excepció, perquè l'alcalde del moment havia lluitat al costat dels Nacionals, i li van permetre mantenir-lo obert però canviant el nom de Club de Jazz a Club de Ritmo", va explicar el periodista musical Karles Torra, durant la taula rodona que va encetar la jornada. Aquell espai va permetre a la capital vallesana esdevenir un dels epicentres del jazz a la Península Ibèrica. Durant els anys 40 hi van actuar projectes locals com l'Orquesta Selección -una formació "que es va avançar al seu temps", segons Torra-. Durant la dècada posterior, el Club de Ritmo rebria visites tan il·lustres com la del pianista nord-americà Memphis Slim o la d'un jove Tete Montoliu.

Ja durant els 60, el seu escenari seria testimoni del canvi d'aires que desembocaria en la música progressiva. Eren els dies en què el rock eixamplava horitzons i començava a trencar esquemes. "De les cançons de dos minuts i mig, es va passar a estructures més complexes que incorporaven influències de la música clàssica, del flamenc o del jazz", va apuntar Torra. Un salt endavant per al qual va ser necessari no tan sols un canvi de mentalitat, sinó sobretot la recerca d'aliances i complicitats amb àmbits com el del jazz. "Personalment, el jazz m'ha marcat moltíssim, especialment figures com la de Duke Ellington", va confessar Sabatés, també present en una taula rodona completada pel periodista Àlex Gómez-Font -coorganitzador del PRO-GRA-SSIU juntament amb Brubaker- i els músics Jordi Soley -teclista original de la Companyia Elèctrica Dharma-, Toni Palacín (Mi Generación) i Manolo Elías (Tete Montoliu, Om, Jordi Sabatés).

"Al generar escola, un creador defineix els músics que el segueixen, però també els que l'han precedit", va sentenciar Sabatés. "Un músic no deixa de ser un enllaç entre les seves influències i els seus seguidors, els que el citen a ell com a influència". I precisament això, enllaçar músics i estils, és el que va aconseguir el rock progressiu. "Bill Evans va ser per a molts de nosaltres com una Pedra de Rosetta", va afegir Soley abans de definir els quinze anys que va durar l'era progressiva -de la segona meitat dels 60 a finals de la dècada posterior, aproximadament- com "una època marcada per la curiositat". "Quan vam saber que el Manolo -Elías- i el Toti -Soler- havien anat a Londres a escoltar Miles Davis en directe, de seguida vam voler parlar amb ells, que ens ho expliquessin", va recordar, "escoltàvem tot allò que podíem, teníem ganes de descobrir coses noves; d'aquesta manera vaig arribar al flamenc, que em va obrir les portes d'un món totalment nou".

Aquesta barreja d'influències explica la singularitat del rock progressiu en aquesta banda dels Pirineus, i també per què el seu desenvolupament va ser paral·lel però en cap cas condicionat al del prog anglosaxó representat per bandes com King Crimson o Pink Floyd. "Érem molt eclèctics", va matisar Palacín durant la seva intervenció. Sobre el jazz, va recordar com "durant la Segona Guerra Mundial s'havia prohibit tant al Japó com a l'Alemanya nazi, i posteriorment esdevindria tot un símbol de rebel·lió a l'Europa de l'Est. Parlem d'un gènere que representa la individualitat i el lliurepensament, i això no agrada gens als règims totalitaris". L'Espanya franquista no va ser menys, tot i que com va recordar Torra "el que es va prohibir no va ser el jazz en si, sinó els clubs de jazz". En altres paraules, "els franquistes eren tan burros que ni tan sols van prohibir el jazz", tal i com va apuntar un membre del públic.

Marató progressiva

Un cop finalitzada la taula rodona, el PRO-GRA-SSIU va deixar pas a tota una marató d'actuacions en directe. Van donar el tret de sortida Trajecte Final amb la seva reinterpretació d'"Ocells del més enllà", un muntatge preparat expressament per a la jornada. També s'havia format expressament per a l'ocasió el Soley Grup, combo encapçalat per Jordi Soley (teclat) i completat per músics de primeríssima línia com són Marc Ayza (bateria), Toni Español (percussions), Jordi Fiol (baix), Albert Costa (trombó), Oriol Vallès (trompeta) i Pau Vidal (saxo). Una maquinària de precisió apoderant-se de clàssics propis i aliens. Un repertori on no hi van faltar "Ones nones" (Companyia Elèctrica Dharma) i "To de re" (Orquestra Mirasol). I una demostració d'ofici, solvència i boníssimes maneres. Menció a part es mereix el duet de bateria i percussió que es van marcar Ayza i Español a la meitat de "To de re". Per a emmarcar, literalment. Finalment, Trajecte Final van tornar a l'escenari per a interpretar amb Emili Baleriola (Màquina!, Orquestra Plateria...) i Toni Palacín diversos temes dels seus respectius repertoris. El comiat, amb "Stand by Me" (Ben E. King) reconvertit en estàndard jazzístic i filtrat per la veu estripada de Palacín, va ser dels que marquen època.

Gómez-Font, Torra, Soley, Sabatés i Palacín, durant la taula rodona - Foto Oriol S. 

Trajecte Final - Foto Oriol S.

Soley Grup - Foto Oriol S.

Trajecte Final amb Emili Baleriola - Foto Oriol S.

Toni Palacín - Foto Oriol S.

Exposició de material històric - Foto Oriol S.

Originalment publicat a Brubaker.

PRO-GRA-SSIU. Dels clubs de jazz als camps de futbol: l'origen del rock progressiu a la Península Ibèrica

Jordi Sabatés (a la dreta), amb B.B. King.

Torna el PRO-GRA-SSIU. Si l'any passat vam dedicar la jornada a analitzar el Primer Festival de Música Progressiva de Granollers (1971), enguany anirem encara més enrere i ens centrarem en les arrels del propi rock progressiu a casa nostra. Unes arrels que es troben en l'àmbit jazzístic i que també van tenir un fort ressò a la capital vallesana. Durant la jornada s’interpretarà en directe el disc “Ocells del més enllà” de Jordi Sabatés. Prèviament tindrà lloc una taula rodona amb testimonis directes de l'època, entre ells el propi Sabatés, nom de referència tant del jazz com de la música progressiva a casa nostra, estretament vinculat a bandes i solistes com Om, Pau Riba o Tete Montoliu. El PRO-GRA-SSIU tindrà lloc el proper dissabte, 9 de maig (19h) a la NAUB1.

Brubaker

NAUB1

El PRO-GRA-SSIU a Ràdio Granollers

Ja poden escoltar online l'edició d'avui del programa Terra de Músics de Ràdio Granollers, dedicada al PRO-GRA-SSIU. Hi hem assistit Àlex Gómez-Font, Karles Torra, Miquel Pasqual (Trajecte Final) i un servidor, i ha intervingut per telèfon el gran Jordi Sabatés. Recordin que el PRO-GRA-SSIU tindrà lloc el 9 de maig a la NAUB1. Poden escoltar el programa aquí.

Parlem del PRO-GRA-SSIU a Ràdio Granollers

Demà, dilluns 4 de maig (13h.), participaré a l'espai musical Terra de Músics de Ràdio Granollers, per parlar del PRO-GRA-SSIU -que tindrà lloc el proper 9 de maig a la NAUB1-. M'hi acompanyaran Àlex Gómez-Font, Karles Torra i Miquel Pasqual. Ho podran seguir en directe o escoltar posteriorment en diferit a la pàgina web de Ràdio Granollers.

Presentem el PRO-GRA-SSIU

Foto Àlex Falcó | Brubaker.

Aquest migdia hem presentat el PRO-GRA-SSIU a l'Espai de Dansa de Roca Umbert Fàbrica de les Arts, just a sobre de la NAUB1. Una roda de premsa on han participat els periodistes Karles Torra i Àlex Gómez-Font -aquest últim coorganitzador de l'esdeveniment juntament amb Brubaker-, el músic Miquel Pasqual -component de Trajecte Final, un dels grups que tocaran al PRO-GRA-SSIU- i un servidor en nom de Brubaker. Recordin que el PRO-GRA-SSIU tindrà lloc el 9 de maig a la NAUB1 i que enguany traçarà els inicis del rock progressiu a casa nostra en l'escena jazzística dels anys 50 i 60. I tornant a la roda de premsa, avui puc dir que he après una cosa gràcies a la gran intervenció de l'amic Karles Torra. Resulta que tot un Memphis Slim va arribar a tocar a Granollers a mitjans del segle passat. Increïble.

Més informació:
Brubaker / Pàgina web
NAUB1 / Pàgina web
Àlex Gómez-Font / Pàgina web

Del jazz al prog

Torna el PRO-GRA-SSIU, la jornada d'anàlisi, memòria i recuperació de la nostra història musical impulsada pel periodista i activista cultural Àlex Gómez-Font i l'empresa cultural Brubaker. Si l’any passat vam recordar el Primer Festival de Música Progressiva de Granollers (1971), enguany anirem encara més enrere i ens centrarem en les arrels del propi rock progressiu a casa nostra. Unes arrels que es troben en l’àmbit jazzístic i que també van tenir un fort ressò a la capital vallesana. Per això comptarem amb una taula rodona on participaran el periodista Karles Torra i els músics Toni Palacín (Mi Generación), Manolo Elías (Tete Montoliu, Om, Jordi Sabatés…), Jordi Soley (teclista original de la Companyia Elèctrica Dharma) i Jordi Sabatés. Un cop finalitzada la taula rodona, el grup Trajecte Final interpretarà en directe i en la seva totalitat “Ocells del més enllà” (1975), del propi Jordi Sabatés, considerada com una de les obres clau del rock progressiu i de la música moderna de cambra tant a Catalunya com al conjunt d'Europa. Posteriorment s'enfilaran a l'escenari Soley Grup, formació que Jordi Soley ha creat expressament per a l'ocasió, i tota una sèrie de músics convidats entre els quals destaquen el propi Toni Palacín o Emili Baleriola (Màquina!, Orquestra Plateria...). La cita tindrà lloc el dissabte, 9 de maig (19h.), al Centre de Creació i Difusió Musical NAUB1 de Granollers.

Brubaker

NAUB1

Sobretaula faraònica amb Roger Mas

JIM, Roger Mas i Karles Torra, la nit passada a l'Anònims.

"No sóc un músic, sinó un cantautor". L'afirmació admet incomptables matisos, però en qualsevol cas il·lustra perfectament l'aproximació de Roger Mas al seu ofici. Un ofici que no basa tant en la perfecció tècnica com en l'expressió sense condicionants de cap mena. Per això la seva discografia ha esdevingut tot un mosaic d'estils, textures i colors. "No m'agraden les limitacions pròpies dels gèneres", sentenciava la nit passada durant una maratoniana tertúlia de sobretaula al restaurant-llibreria Anònims, a Granollers. El de Solsona es trobava a la capital vallesana com a convidat d'un dels Sopars Faraònics organitzats periòdicament pels Amics del Faraó JIM. El propi JIM -l'activista cultural Joan Illa Morell- i el periodista musical Karles Torra l'acompanyaven al cap de taula. Durant més de dues hores, Mas va parlar amb els presents sobre música, literatura i filosofia. "Hi ha la música comercial, la que s'orienta exclusivament a fer diners, i hi som els que fem allò que ens agrada i sembla que tinguem un ferm compromís artístic", va apuntar, "jo estic en contra d'ambdós extrems, crec que hi ha d'haver un terme mitjà: hem vingut al món a celebrar la vida". També va explicar la gènesi de "Pel camí de les Serps". Un projecte que havia d'haver esdevingut el seu segon disc oficial, que la seva antiga discogràfica no va voler editar i que ara recupera en la gira del mateix nom. Una gira que desembarcarà ben aviat a Granollers, el 24 d'octubre a la NAUB1.

De Palou a la B1: la Granollers progressiva

PRO-GRA-SSIU

Jornada d'anàlisi, memòria i recuperació

del Primer Festival de Música Progressiva de Granollers

NAUB1, Granollers

10 de maig de 2014

EL BIG BANG

"Aquell festival va ser el Big Bang, la primera manifestació massiva de psicodèlia que es va viure en aquest país". El periodista Karles Torra, veu més que autoritzada en matèries com el jazz o el rock de tonalitats àcides, es referia al Primer Festival de Música Progressiva de Granollers. El primer festival de música pop a l'aire lliure mai celebrat a l'Estat Espanyol. Més de vint hores de música en directe que van tenir lloc al camp de futbol de Palou, al sud de la capital vallesana, entre els dies 22 i 23 de maig de 1971. Un esdeveniment històric que la NAUB1 va recordar ahir amb el PRO-GRA-SSIU. Una iniciativa de Brubaker i Àlex Gómez-Font amb l'objectiu de recuperar la memòria del festival i posar-lo en context.

Va ser el propi Torra qui en va enumerar les claus en el marc d'una taula rodona coordinada per Gómez-Font i on també hi van participar quatre testimonis presencials d'aquella màgica cita, els músics Emili Baleriola, Miguel Ángel Núñez, Jordi Batiste i Manel Joseph. Els dos primers hi havien actuat com a components de Màquina! i Tapiman. Els dos darrers hi havien assistit com a públic, si bé Batiste havia arribat a actuar de manera improvisada amb un grup el nom del qual ningú va ser capaç de recordar. Va ser també el propi Batiste, que mesos enrere havia abandonat Màquina! i havia acudit al festival literalment escapant-se del servei militar, qui va realitzar de forma domèstica l'única filmació documentada de l'esdeveniment. Una filmació inèdita fins ahir, data en què es va projectar per primera vegada en el marc del propi PRO-GRA-SSIU.

TOT ESPERANT FAMILY...

El Festival de Música Progressiva es va poder dur a terme gràcies a l'aleshores director del Centro de Iniciativas y Turismo (CIT), el promotor Joan Illa Morell (JIM), que va comptar amb assessors com Oriol Regàs -l'impulsor de Bocaccio- o els recentment desapareguts Santi Guix i Joan Lacueva. Pel seu escenari hi van desfilar noms de primeríssim ordre com els dels propis Màquina!, Tapiman, Evolution, Smash, Pan & Regaliz o Fusioon, al costat de propostes més obscures com les de Delirium Tremens -antics Cerebrum-, Sexto Sentido, els granollerins Contraste o un aleshores desconegut Sisa. Però sens dubte el plat fort van ser els britànics Family. Va ser el propi JIM qui va aconseguir-ne la presència després d'intents infructuosos de contractar Donovan, Pink Floyd o els Pretty Things -els dos primers s'escapaven del pressupost, els tercers no van poder venir per problemes d'agenda-.

Encapçalats per l'incombustible Roger Chapman, Family eren aleshores un dels noms a l'alça del rock britànic. L'any anterior havien estat la gran revelació del llegendari Festival de l'Illa de Wight, on el propi Guix els havia descobert. Va ser a Wight, model seguit a l'hora d'impulsar la cita granollerina, on també Núñez va descobrir uns Family que es van fer pregar excessivament abans d'actuar a Granollers. De fet, van explicar els presents, fins a l'últim moment no es va saber si actuarien. Quan finalment ho van fer, al migdia del dia 23 tot tancant el cartell i després de més d'una hora d'espera, les sensacions entre el respectable van ser molt més que positives -segons les cròniques de l'època-. "Portaven el seu propi equip de so", va explicar Baleriola -per això van trigar tant a començar-, "i al costat d'allò la resta semblàvem uns aficionats".

Eren uns temps, va afegir Núñez, "en què aquí tocàvem en condicions molt més rudimentàries: sorties a a l'escenari i no sabies com sonaries, ni tan sols quin era el teu amplificador". Per al guitarrista de Tapiman, haver vist prèviament la banda de Roger Chapman a Wight li havia constatat que "Anglaterra era un altre món: després van tocar els Doors i Jimi Hendrix, no hi havia color". Ara bé, el que resulta innegable és que "una iniciativa com aquella tenia un gran valor en un context com l'Espanya de Franco". "Allò ens va permetre crear la nostra pròpia microsocietat en el context d'aquella societat de dretes", va afegir Baleriola, "ens va fer sentir lliures". I el més important, va evidenciar que allò que semblava un reducte subterrani anava en realitat molt més enllà: "Ens pensàvem que érem 50, i allà vam descobrir que érem 5.000" -les xifres oficials parlen de 4.500 entrades venudes, però es calcula que mig miler de persones va accedir al recinte sense pagar-.

JORNADA DE REFLEXIÓ

El PRO-GRA-SSIU es va presentar com una jornada d'anàlisi, memòria i recuperació, però la taula rodona va afegir un quart component igual d'important: la reflexió. Crida l'atenció, per exemple, el fet que el Festival de Música Progressiva tingués lloc sense permís governatiu -el document no va arribar fins l'endemà-, quelcom impensable en plena dictadura franquista. "En aquest sentit", va apuntar Torra, "cal destacar la valentia de l'aleshores alcalde Francesc Llobet, que se'n va fer responsable". Detalls com aquest contrasten amb una actualitat marcada per la saturació d'esdeveniments que s'autoproclamen alternatius però estan patrocinats per marques de beguda o firmes de moda. No s'enganyin, celebrar un festival de música progressiva a l'Espanya franquista i sense permís sí que era alternatiu. De la mateixa manera que ho era una escena definida pel risc i la vocació trencadora. La de grups com els propis Màquina! i segells com Als 4 Vents, que apostaven per aquelles sonoritats i no per la dictadura de les llistes d'èxits.

"Es podria dir que van ser les primeres discogràfiques indies", va apuntar Batiste. I tant que sí. El terme indie ve d'independent. I creguin-me, era molt més independent qualsevol d'aquelles manifestacions que el cartell sencer del FIB, per molt bones que siguin les bandes que en formen part. Ah, i que no els enganyin. És cert que cantar en anglès als anys 90 sonava innovador al nostre país. És cert que els grups que ho van fer van acostar una mica més l'Estat Espanyol a la resta d'Europa. Però no van ser els primers, ni de bon tros. Màquina!, Smash, Pan & Regaliz i companyia ja ho feien paral·lelament a l'explosió de fenòmens com la Nova Cançó. I per molt rudimentari que sonés en ocasions el seu anglès, resultaven molt més creïbles que qualsevol diva de conservatori de les que ara canten soul en un anglès de First Certificate.

I LA MÚSICA?

Doncs sí, al PRO-GRA-SSIU també hi va sonar música. La van servir en directe els propis Baleriola i Batiste, amb els seus projectes actuals però sense oblidar-se del seu passat progressiu. El primer ho va fer amb un quartet de jazz-rock on destacava la presència de Jordi Soley -el teclista original de la Companyia Elèctrica Dharma-, i que durant bona part del set es va reforçar amb la guitarra de Miguel Ángel Núñez. Al seu repertori habitual s'hi van sumar dues versions de Màquina!, "I Believe" i un "All Right Under the Rain" cantat per Batiste. Aquest darrer va presentar posteriorment el seu projecte Nova, conjunt de rock on l'acompanyen els seus fills Marcel i Adela, a més del guitarrista Jesús Molina.

Van alternar peces del seu debut homònim (2012, Petit Indie) com "No em deixis enrere" amb mirades al cançoner d'Ia-Batiste, entre elles "El noi i la cançó" i "Sifòn". I com a traca final, "Why?". El tema que titulava el primer disc llarg de Màquina! (1970), un dels pilars per excel·lència de la música àcida feta a l'Estat Espanyol i un títol celebrat encara a dia d'avui més enllà de les nostres fronteres. El va interpretar la banda de Batiste, i s'hi van afegir per a l'ocasió Baleriola, Manel Joseph, Núñez i Soley. Reunió històrica a l'escenari de la B1. Molt més que la cirereta o el clímax de la nit. Una imatge d'autèntic luxe i un moment per al record com a culminació del PRO-GRA-SSIU.

Gómez-Font, Torra, Baleriola, Batiste, Núñez i Joseph durant la taula rodona.

Emili Baleriola Quartet.

Adela i Jordi Batiste (Nova).

"Why?". Reunió històrica a l'escenari de la B1.

Exposició d'articles i documents històrics.

Presentant el PRO-GRA-SSIU

Roda de premsa a la B1.

Aquest matí he tingut l'honor de compartir taula amb alguns noms il·lustres de la música d'aquest país. El periodista Karles Torra, els músics Emili Baleriola, Jordi Batiste i Marcel Batiste -els dos primers, excomponents de Màquina!, el tercer procedent de Nova, l'actual formació encapçalada per Jordi Batiste- i l'activista cultural Àlex Gómez-Font. Tots cinc han coincidit en una roda de premsa a la NAUB1. El motiu era la presentació de PRO-GRA-SSIU: Jornada d'anàlisi, memòria i recuperació del Primer Festival de Música Progressiva de Granollers. Un esdeveniment promogut pel propi Gómez-Font i l'empresa cultural Brubaker -un servidor es trobava a la taula en representació de la mateixa-, i que tindrà lloc el proper 10 de maig a la B1. Una taula rodona i la projecció d'imatges inèdites recordaran el primer festival de música a l'aire lliure celebrat mai a l'Estat Espanyol. Més de vint hores de música que van tenir lloc al camp de futbol de Palou, a Granollers, el maig de 1971 i on es van donar cita noms com els de Màquina!, Smash, Pan & Regaliz o els llegendaris Family de Roger Chapman. Els propis Baleriola i Batiste clouran la jornada actuant amb els seus projectes actuals i recuperant peces de l'era progressiva.

www.brubaker.cat

www.naub1.cat