L'era de la curiositat

Foto Àlex Falcó.

PRO-GRA-SSIU

NAUB1, Granollers

9 de maig de 2015

La fotografia que millor defineix la segona edició del PRO-GRA-SSIU ni tan sols es va arribar a fer. No es va fer per molts motius. Perquè era tard, perquè la jornada ja s'havia acabat i la sala havia tancat portes, perquè no era qüestió d'interrompre aquell moment d'intimitat o, simplement, perquè ningú hi va pensar. El cas és que la imatge definitiva d'aquest segon PRO-GRA-SSIU era la de Jordi Sabatés parlant de forma distesa amb els components de Trajecte Final. Dues generacions intercanviant impressions i experiències, amb la feina feta i al voltant d'una taula amb entrepans i alguna beguda. L'escena recordava, sense necessitat de salvar grans distàncies, al moment en què Howlin' Wolf havia estat rebut i venerat per la plana major del blues britànic de finals dels 60.

Mestre i alumnes. Sabatés, pianista de pianistes i introductor a casa nostra del Minimoog, va lliurar fa quatre dècades "Ocells del més enllà" (1975). Obra capital de la seva inabastable discografia, i també del rock progressiu i la música moderna de cambra a escala planetària. Per primera vegada en més de trenta anys i per cortesia dels propis Trajecte Final, la peça va tornar a sonar en directe ahir a la tarda. Amb el mestre assegut a primera fila i des del més absolut respecte a l'original, però atorgant a la composició aquell aire contemporani que en revalida la dimensió canònica. L'aprovació del propi Sabatés no es va fer esperar. Trajecte Final acabaven de recuperar, contextualitzar i revaloritzar un capítol clau però mai prou reivindicat de la història de la música pop a casa nostra. I precisament d'això, de recuperar, contextualitzar i revaloritzar aquesta mena de capítols, tracta el PRO-GRA-SSIU.

Del jazz al prog

Després d'una primera edició celebrada ara fa un any amb el Primer Festival de Música Progressiva de Granollers al punt de mira, enguany vam anar més enrere en el temps per a traçar els inicis del rock progressiu a casa nostra, emfatitzant el pes que l'escena jazzística va tenir en la seva gestació. "Després de la Guerra Civil, les autoritats franquistes van prohibir els clubs de jazz arreu d'Espanya. Granollers va ser una excepció, perquè l'alcalde del moment havia lluitat al costat dels Nacionals, i li van permetre mantenir-lo obert però canviant el nom de Club de Jazz a Club de Ritmo", va explicar el periodista musical Karles Torra, durant la taula rodona que va encetar la jornada. Aquell espai va permetre a la capital vallesana esdevenir un dels epicentres del jazz a la Península Ibèrica. Durant els anys 40 hi van actuar projectes locals com l'Orquesta Selección -una formació "que es va avançar al seu temps", segons Torra-. Durant la dècada posterior, el Club de Ritmo rebria visites tan il·lustres com la del pianista nord-americà Memphis Slim o la d'un jove Tete Montoliu.

Ja durant els 60, el seu escenari seria testimoni del canvi d'aires que desembocaria en la música progressiva. Eren els dies en què el rock eixamplava horitzons i començava a trencar esquemes. "De les cançons de dos minuts i mig, es va passar a estructures més complexes que incorporaven influències de la música clàssica, del flamenc o del jazz", va apuntar Torra. Un salt endavant per al qual va ser necessari no tan sols un canvi de mentalitat, sinó sobretot la recerca d'aliances i complicitats amb àmbits com el del jazz. "Personalment, el jazz m'ha marcat moltíssim, especialment figures com la de Duke Ellington", va confessar Sabatés, també present en una taula rodona completada pel periodista Àlex Gómez-Font -coorganitzador del PRO-GRA-SSIU juntament amb Brubaker- i els músics Jordi Soley -teclista original de la Companyia Elèctrica Dharma-, Toni Palacín (Mi Generación) i Manolo Elías (Tete Montoliu, Om, Jordi Sabatés).

"Al generar escola, un creador defineix els músics que el segueixen, però també els que l'han precedit", va sentenciar Sabatés. "Un músic no deixa de ser un enllaç entre les seves influències i els seus seguidors, els que el citen a ell com a influència". I precisament això, enllaçar músics i estils, és el que va aconseguir el rock progressiu. "Bill Evans va ser per a molts de nosaltres com una Pedra de Rosetta", va afegir Soley abans de definir els quinze anys que va durar l'era progressiva -de la segona meitat dels 60 a finals de la dècada posterior, aproximadament- com "una època marcada per la curiositat". "Quan vam saber que el Manolo -Elías- i el Toti -Soler- havien anat a Londres a escoltar Miles Davis en directe, de seguida vam voler parlar amb ells, que ens ho expliquessin", va recordar, "escoltàvem tot allò que podíem, teníem ganes de descobrir coses noves; d'aquesta manera vaig arribar al flamenc, que em va obrir les portes d'un món totalment nou".

Aquesta barreja d'influències explica la singularitat del rock progressiu en aquesta banda dels Pirineus, i també per què el seu desenvolupament va ser paral·lel però en cap cas condicionat al del prog anglosaxó representat per bandes com King Crimson o Pink Floyd. "Érem molt eclèctics", va matisar Palacín durant la seva intervenció. Sobre el jazz, va recordar com "durant la Segona Guerra Mundial s'havia prohibit tant al Japó com a l'Alemanya nazi, i posteriorment esdevindria tot un símbol de rebel·lió a l'Europa de l'Est. Parlem d'un gènere que representa la individualitat i el lliurepensament, i això no agrada gens als règims totalitaris". L'Espanya franquista no va ser menys, tot i que com va recordar Torra "el que es va prohibir no va ser el jazz en si, sinó els clubs de jazz". En altres paraules, "els franquistes eren tan burros que ni tan sols van prohibir el jazz", tal i com va apuntar un membre del públic.

Marató progressiva

Un cop finalitzada la taula rodona, el PRO-GRA-SSIU va deixar pas a tota una marató d'actuacions en directe. Van donar el tret de sortida Trajecte Final amb la seva reinterpretació d'"Ocells del més enllà", un muntatge preparat expressament per a la jornada. També s'havia format expressament per a l'ocasió el Soley Grup, combo encapçalat per Jordi Soley (teclat) i completat per músics de primeríssima línia com són Marc Ayza (bateria), Toni Español (percussions), Jordi Fiol (baix), Albert Costa (trombó), Oriol Vallès (trompeta) i Pau Vidal (saxo). Una maquinària de precisió apoderant-se de clàssics propis i aliens. Un repertori on no hi van faltar "Ones nones" (Companyia Elèctrica Dharma) i "To de re" (Orquestra Mirasol). I una demostració d'ofici, solvència i boníssimes maneres. Menció a part es mereix el duet de bateria i percussió que es van marcar Ayza i Español a la meitat de "To de re". Per a emmarcar, literalment. Finalment, Trajecte Final van tornar a l'escenari per a interpretar amb Emili Baleriola (Màquina!, Orquestra Plateria...) i Toni Palacín diversos temes dels seus respectius repertoris. El comiat, amb "Stand by Me" (Ben E. King) reconvertit en estàndard jazzístic i filtrat per la veu estripada de Palacín, va ser dels que marquen època.

Gómez-Font, Torra, Soley, Sabatés i Palacín, durant la taula rodona - Foto Oriol S. 

Trajecte Final - Foto Oriol S.

Soley Grup - Foto Oriol S.

Trajecte Final amb Emili Baleriola - Foto Oriol S.

Toni Palacín - Foto Oriol S.

Exposició de material històric - Foto Oriol S.

Originalment publicat a Brubaker.