50 anys de "Goats Head Soup"

Ara fa tres anys, els Rolling Stones van reeditar "Goats Head Soup" (1973) amb un d'aquells formats escurabutxaques que solen tenir com a reclam el disc de rareses de rigor. Hi destacaven dues pistes inèdites, "Criss Cross" i "Scarlet" –aquesta última, gravada amb Jimmy Page a la guitarra-, que sens dubte eren llamineres però en cap cas aportaven res al conjunt d'un àlbum que encara avui es defensa sense necessitat de cap campanya d'aquesta mena.

Perquè, tot i l'opinió poc favorable d'una part de la crítica de l'època, tot i ser encara percebut per alguns com una obra menor, "Goats Head Soup" és un plàstic rodó de cap a peus. Un treball que pot fer-se petit si se'l compara amb els seus predecessors –els Stones venien de fer "Beggars Banquet" (1968), "Let It Bleed" (1969), "Sticky Fingers" (1971) i "Exile on Main St." (1972), a veure qui ho supera-, però que al seu moment seguia mostrant als seus autors en plena forma tant a nivell creatiu com executiu.

Gravat a mig camí de Londres, Kingston i Los Angeles amb Jimmy Miller novament a les tasques de producció –va ser l'últim àlbum de Ses Majestats on va treballar-, i publicat avui fa 50 anys, ens trobem davant d'un disc que segueix la línia dels anteriors, si bé assolint textures més crues i una factura més fosca i corrosiva que de costum –eren els dies en què Mick Jagger gaudia plenament del seu rol com a divinitat rockera mentre Keith Richards entrava de ple en la seva etapa més salvatge i autodestructiva, també eren els dies del glam rock-.

Com a primera mostra la peça que l'obre, "Dancing with Mr. D", un exercici de blues rock robust i decadent que podria ser perfectament el fill il·legítim de "Sympathy for the Devil" i "Gimme Shelter" –el seu videoclip promocional és pur glam-. "100 Years Ago" és un exercici de protosouthern rock que hauria encaixat perfectament en qualsevol cara d'"Exile...", i el crescendo soul de la robusta "Doo Doo Doo Doo Doo (Heartbreaker)" contrasta amb la fragilitat d'"Angie", una de les balades més eternes de la història del rock i una de les peces més reconegudes del catàleg del Stones –amb aquell piano de Nicky Hopkins-.

Després de la majestuositat d'"Angie", el dinàmic i pantanós blues rock de "Silver Train" entra tan bé com un Jim Beam amb Cola en una nit d'agost –com la d'avui, posem per cas-. Altres reclams del disc són el boogie ressacós de "Hide Your Love", el regust country rock de la crepuscular balada "Winter", i el rock'n'roll desvergonyit –sobretot a nivell líric- d'"Star Star" –originalment titulada "Starfucker", per deixar les coses clares-. Mig segle d'un àlbum que no serà el millor dels Stones, però és tan essencial com la pròpia banda.

50 anys de "Living in the Material World"

Existeix un consens més o menys generalitzat que sol assenyalar "All Things Must Pass" (1970) com l'obra més rodona que va arribar a facturar un component dels Beatles un cop dissolt el quartet. Però al marge d'aquest consens també hi ha veus que citen el seu successor, "Living in he Material World" (1973), com l'obra definitiva de George Harrison. No es troba la d'un servidor entre aquestes últimes veus –què hi farem, soc dels que es queden amb "All Things Must Pass"-. Però si és innegable que Harrison va passar la mà per la cara dels seus excompanys en més d'una ocasió durant la primera meitat de la dècada dels 70, la publicació d'aquest disc avui fa mig segle en va ser una.

El quart àlbum en solitari del Quiet Beatle –el segon després de la dissolució dels Fab Four- és una obra en conjunt menys ambiciosa que "All Things Must Pass", però encara carregada de grans cançons que van de l'eterna "Give Me Love (Give Me Peace on Earth)" a un "The Light that Has Lighted the World" que remet als últims dies de la banda mare –i alhora marca distàncies amb aquella slide guitar marca de la casa-, passant pel regust orgànic de la peça titular. Un repertori on Harrison deixava sortir el seu vessant més espiritual –els títols anteriorment citats parlen per ells mateixos-, si bé tocava de peus a terra amb passatges com el blues enrabiat de "Sue Me, Sue You Blues", inspirat en la batalla legal en què havia desembocat el final dels Beatles.

Gravat als estudis d'Apple i d'EMI –Abbey Road- a Londres i produït pel propi autor –amb assistència de Phil Spector a l'èpica i barroca "Try Some, Buy Some", que no hauria desentonat a "Abbey Road" (1969) o a "Let It Be" (1970)-, "Living in the Material World" comptava amb la participació de vells coneguts com Ringo Starr, Jim Keltner, Jim Gordon (bateria), Nicky Hopkins, Leon Russell (piano), Gary Wright (orgue), Klaus Voormann (baix) o Pete Ham (guitarra). Posteriors reedicions han inclòs com a material extra peces com el single "Bangla Desh", originalment publicat el 1971 coincidint amb el concert per Bangladesh promogut per l'exBeatle al Madison Square Garden.

50 anys de "No Secrets"

Si durant la primera meitat de la dècada dels 70 hi va haver una cantant i compositora que podia arribar a fer ombra a tota una Carole King en el noble art de facturar perles pop eternament perdurables, sens dubte aquesta va ser Carly Simon. Es commemoren avui 50 anys de la publicació de "No Secrets" (1972), el tercer àlbum de la novaiorquesa i el treball que la va catapultar fins a dalt de tot –també la seva obra mestra, amb tota probabilitat-. Una col·lecció de cançons tan precioses i sofisticades com atemporals i magistralment executades per la seva autora i una nòmina de músics de sessió que gairebé fa vertigen.

Pesos tan pesants com Nicky Hopkins, Klaus Voormann, Bobby Keys, Ray Cooper, Andy Newmark, Jim Gordon, Jim Keltner o Bill Payne i Lowell George de Little Feat van participar en unes sessions de gravació que es van dur a terme als estudis Trident de Londres amb Richard Perry a les tasques de producció. Per si amb tots ells encara no n'hi hagués prou, també hi van assistir com a coristes James Taylor –amb qui Simon es va casar poc després de gravar "No Secrets"-, Paul i Linda McCartney, Doris Troy, Bonnie Bramlett i Mick Jagger –aquest últim no va figurar als crèdits del disc, però hi era-. Efectivament, la llista fa vertigen. Però si el que compta són les cançons, Simon també n'anava molt ben servida.

Parlem d'entrada de l'àlbum de "You're so Vain", una de les perles pop més absolutes dels 70, evocadora del Laurel Canyon californià malgrat haver-se gravat a la capital britànica, amb una tornada inoblidable i una dura crítica a un home –un amant?- que mai ha acabat de quedar clar qui era. És la peça més reconeguda d'un conjunt on no hi falta ni hi sobra res, i del qual també caldria destacar pistes com la plàcida "The Right Thing to Do" –amb un deliciós aire bacharachià-, la celestial "We Have No Secrets" o la majestuosa "Embrace Me, You Child". Tota la resta tampoc té cap mena de desperdici.

50 anys d'"Imagine"

Poques coses deuen quedar per escriure sobre "Imagine". Una de les composicions musicals més canòniques del segle XX, un dels himnes més preciosos que mai s'han dedicat a la pau, i per descomptat una de les fites supremes de John Lennon com a artesà de la cançó pop d'abast més universal. També una peça que il·lustra com pràcticament cap altra les contradiccions del seu autor. Imaginem-nos un món sense fronteres, cantava Lennon en la llengua del seu propi imperi. Imaginem-nos aquest mateix món sense possessions, afegia qui acabaria els seus dies vivint en un dels edificis d'apartaments més exclusius de Manhattan. Tant se val, les contradiccions són humanes. I els genis com Lennon, no ens n'oblidéssim pas, també són humans.

Es commemora avui mig segle de la publicació d'"Imagine" (1971), l'àlbum. Producció de Phil Spector, companyies tan oportunes a l'estudi com les de George Harrison, Klaus Voormann, Nicky Hopkins o Alan White. I sobretot un cançoner majúscul que forma amb tota probabilitat el disc més definitiu –no necessàriament el millor- de Lennon al marge dels Beatles. Més enllà de l'ubiqua peça titular, aquí tenim el protorockabilly amb aires de saloon de "Crippled Inside", la confessió a flor de pell de "Jealous Guy", la tendresa d'"Oh My Love", el blues psicodèlic amb comentari social d'"I Don't Wanna Be a Soldier Mama", els claustrofòbics passatges progressius de "How Do You Sleep?" –amb càrrega sense escrúpols contra Paul McCartney- o el simpàtic exercici skiffle d'"Oh Yoko!", dedicat naturalment a vostès ja saben qui.

Menció a part hauria de merèixer el crit enrabiat de "Gimme Some Truth", atac frontal a la manipulació sistemàtica de l'opinió pública per part de la classe política amb tots els seus tentacles. Composta durant els turbulents últims dies dels Fab Four i amb la Guerra del Vietnam a l'horitzó, la seva lírica segueix ressonant molt –potser més que mai- en temps com els presents –penso en la comunicació erràtica i incoherent que bona part dels governs estan fent de la gestió de la crisi sanitària-. Era la peça que encetava la cara b de l'àlbum original, i en certa manera el contrapunt a la pròpia "Imagine". El Lennon idealista i excessivament ensucrat, i el Lennon emprenyat i visceral com ell sol. Dues cares de la mateixa moneda confrontades als dos costats d'un mateix disc de vinil. Tota la complexitat del geni als solcs d'un únic elapé.