50 anys de "Let It Be"

"Let It Be" (1970) havia d'haver estat el successor del White Album (1968), però no va arribar a veure la llum fins un cop ja oficialitzada la dissolució dels Beatles. Un retorn a les arrels més essencials del quartet de Liverpool, al rock més bàsic i estripat, projectat per Paul McCarteny com l'enèsim intent de mantenir unit un quartet a la deriva. Finalment, les sessions de gravació del que s'acabaria coneixent com a projecte Get Back –així s'havia de titular l'àlbum en un primer moment- van degenerar en un cúmul de males vibracions, i la banda va decidir passar pàgina i convèncer a George Martin per acomiadar-se amb un últim disc que esdevindria "Abbey Road" (1969).

Enregistrat a mig camí dels estudis Twickenham i de la seu d'Apple a Saville Row, amb el propi Martin al comandament i un jove Glyn Johns als controls, les sessions van ser caòtiques de bon principi i tan sols van anar a pitjor a mida que passaven els dies. La incòmoda presència de Yoko Ono al costat de John Lennon, George Harrison arribant a abandonar el grup de forma temporal i les cares de pomes agres del quartet sencer a l'estudi, il·lustren la magnitud de la tragèdia. Abortat el projecte, els Beatles es van centrar en la gravació d'"Abbey Road" i Get Back quedaria aparcat de forma indefinida fins que l'entorn de la banda va decidir buscar una mà externa que el salvés a la desesperada.

Finalment, el disc va veure la llum tal dia com avui de fa 50 anys sota el títol de "Let It Be" i (re)produït per Phil Spector, a qui s'havia encarregat la missió gairebé divina d'arreglar el desastre. Tot i mantenir l'essència estripada de les pistes originals, el nord-americà va optar per aplicar-hi elements propis del seu Wall of Sound com ara els arranjaments orquestrals de "The Long and Winding Road" –un detall que va disgustar a McCartney, qui dècades més tard publicaria la seva pròpia remescla de l'àlbum sota el títol de "Let It Be... Naked" (2003), si bé en directe sempre ha interpretat la peça en qüestió amb màxima fidelitat a la versió publicada originalment-.

La recepció del plàstic per part de la crítica va ser generalment negativa, si bé el temps ha posat en valor unes cançons que malgrat les circumstàncies i la negativitat estructural seguien valent el seu pes en or. Peces entre les quals destacaven títols com les pròpies "Get Back" –publicada inicialment com a single si bé remesclada per Spector de cara a l'àlbum- i "Let It Be", el soul robust d'"I've Got a Feeling" o la recuperda "One After 909" –un rock'n'roll que datava dels inicis del grup-. I un conjunt on Harrison tornava a destapar el seu potencial com a autor amb la majestuosa "I Me Mine" i el blues hipnòtic de "For You Blue".

Cinc dies després de la publicació del disc s'estrenava la pel·lícula documental del mateix títol dirigida per Michael Lindsay-Hogg on es podia apreciar el mal ambient de les sessions de gravació. La cinta porta dècades fora de catàleg per voluntat dels propis supervivents de la banda –es troba disponible a la xarxa de forma no oficial, i el seu visionat suposa el perfecte retrat del procés de desintegració d'una banda de rock, també d'un grup d'amics-, si bé l'any passat se'n va anunciar una nova versió que estaria realitzant Peter Jackson i que presumiblement serà del gust de McCartney, Ringo Starr i els hereus de Lennon i Harrison. Al moment de celebrar-se aquest cinquantenari, però, sembla que la cosa encara hagi d'anar per llarg. Una víctima col·lateral de la pandèmia?