50 anys d'"Exile on Main St."

Hora de parar màquines, servir-se el millor bourbon que tinguin vostès a mà i celebrar amb tots els honors l'aniversari rodó d'un disc encara més rodó. 50 anys es commemoren avui de la publicació d'"Exile on Main St.", considerat per molts com l'obra magna dels Rolling Stones o, directament, com el millor àlbum de la història. Consideracions sempre discutibles –personalment, sóc més de "Let It Bleed" i "Sticky Fingers"- però també la certesa de trobar-nos davant d'un treball amb caràcter definitiu, també d'un dels plàstics més influents de tots els temps.

Publicat el 12 de maig de 1972, "Exile on Main St." és la culminació de tot allò que els Stones havien estat construint des que havien fet el gran cop de timó de la seva carrera amb "Beggars Banquet" (1968) –al qual havien seguit els citats "Let It Bleed" (1969) i "Sticky Fingers" (1971)-. Capbussar-se de ple en les arrels més essencials del blues i el rock'n'roll, i redefinir per sempre més els fonaments del rock i la música pop. No només tot el que han fet Ses Majestats des d'aleshores es deriva d'aquí, tampoc carreres com les d'uns Black Crowes o uns Primal Scream s'entendrien sense la línia evolutiva que va de "Beggars Banquet" a "Exile on Main St.".

Gravat majoritàriament a la mansió de Nellcôte, a la costa francesa –on s'havia instal·lat la banda per esquivar la pressió fiscal del Regne Unit-, amb Jimmy Miller a la producció, en un ambient de festa constant en tots els sentits i amb Gram Parsons rondant a Keith Richards per desesperació de Mick Jagger –la relació entre els Glimmer Twins començava a esquerdar-se a mida que les seves personalitats esdevenien cada cop més distants però igualment complementàries-, ens trobem davant d'un àlbum doble on no hi falta ni sobra res. L'inici a tota pastilla amb "Rocks Off" i "Rip This Joint", els aires bucòlics de "Sweet Virginia", l'atac frontal d'"All Down the Line", l'esclat gòspel de "Shine a Light", Richards cantant aquell "Happy" que val un imperi, i les versions tan ben triades d'Slim Harpo ("Shake Your Hips") i Robert Johnson ("Stop Breaking Down"). I la cosa no s'acaba aquí, òbviament.

I després hi ha aquella caràtula icònica com poques. Un collage de fotografies de freaks, artistes de circ i altres criatures de la nit, realitzades per Robert Frank a l'Amèrica més profunda i deixada de la mà de Déu –les imatges eren outtakes del seu llibre "The Americans" (1958)-. L'embolcall ideal per a un àlbum que efectivament reivindicava i es feia seva l'essència més perillosa, singular i subterrània de la cultura i la societat nord-americanes. La mateixa que incomptables melòmans celebren cada cop que deixen caure l'agulla del tocadiscos sobre aquesta obra essencial que avui fa mig segle. Ja tenen vostès el bourbon a punt?