Sarah Shook & The Disarmers tanquen el cinquè Rootsound Fest

SARAH SHOOK & THE DISARMERS

Rootsound Fest V

Sala Upload, Barcelona

8 de novembre de 2023

Hi ha bandes que són una aposta segura en directe, i Sarah Shook & The Disarmers ja fa temps que es troben instal·lats en aquesta categoria. Els de Carolina del Nord pràcticament viuen a la carretera, girant constantment de punta a punta dels Estats Units i saltant periòdicament al continent europeu. Són molts quilòmetres recorreguts, moltes gires completades i molts escenaris trepitjats, fruit dels quals ha esdevingut el quintet tot un engranatge de precisió. Si a tot plegat hi sumem un repertori d'alt voltatge, que beu a parts iguals de l'ètica punk i de la més genuïna musica country, amb una lírica que exorcitza els dimonis propis i aliens, poca cosa o res pot arribar a fallar.

Els nord-americans van tancar la nit passada la cinquena edició del Rootsound Fest a l'escenari de la sala Upload, i ho van fer davant d'un respectable que encara tenia molt present l'apoteòsica actuació d'ara fa poc més d'un any a la desapareguda –i enyorada- La Textil, emmarcada dins del mateix cicle. Van posar la directa de bon principi amb aquell "Good as Gold" capaç de carregar les piles a un mort. A partir d'aquí, van alternar material recent –presentaven "Nightroamer" (2022)- com un torrencial "Talkin' to Myself", un atmosfèric "Somebody Else" o un "No Mistakes" de fort regust honky tonk, amb un fons d'armari on figuren perles tan brillants com el rockabilly desacomplexat de "Damned if I Do, Damned if I Don't" o els repunts hillbilly de "Keep the Home Fires Burnin'".

Menció a part van valer quatre moments estel·lars. D'entrada, aquell "Been Lovin' You Too Long" que va prescindir de tota la sofisticació de la versió d'estudi per enfilar les coordenades elèctriques dels Replacements més urgents. També la balada soul "If It's Poison", que va culminar amb una rocallosa muralla sònica, i el lament etílic de "Dwight Yoakam", que va ser de pell de gallina –per cert, quin gran títol per una cançó-. I després vam tenir aquell "No Name" absolutament desbocat que per moments podia fer venir al cap el Mike Ness solista. Al final del concert, alguns assistents cridaven títols de cançons que encara no havien sonat. No van poder caure totes, però els membres de la banda van reaccionar a cada petició amb somriures d'agraïment. Aquells petits grans detalls que només s'aprecien a curta distància.

The Picturebooks - "The Major Minor Collective" (2021)

Escoltar a aquestes alçades una banda com The Picturebooks ens pot fer recordar algunes de les coses que hem perdut durant aquests últims dos anys en què tot ha canviat i la realitat anterior ha esdevingut una mena de somni del qual se'ns va despertar a puntades de peu. La música en directe tal com sempre l'havíem conegut –sense distàncies que hi valguin, sense mascaretes i, molt important, sense certificats digitals que determinin qui pot gaudir-ne i qui n'ha de quedar fora-, i també alguns dels espais on solíem gaudir-la de més bon grat, com aquella sala Rocksound on els alemanys van oferir una memorable actuació no fa pas tant de temps –encara que ara sembli haver passat una eternitat des d'aleshores-.

El duet té un nou disc sota el braç, titulat "The Major Minor Collective" (2021), que presenta tot un repertori interpretat amb una extensa nòmina de convidats –pràcticament un per pista- que van de Lzzy Hale (Halestorm) a Chris Robertson (Black Stone Cherry) passant per Jon Harvey (Monster Truck). El resultat és un àlbum variat però amb el blues pesant i el rock àrid i desèrtic marca de la casa com a fils conductors, on sobresurten talls com "Catch Me if You Can", "Holy Ghost" o "Beach Seduction". No serà el seu treball més definitiu –el seu catàleg va ple de reclams més indicats com a portes d'entrada-, però segueix convidant a sortir a la carretera, a encendre la barbacoa, a posar el volum a l'onze i a brindar amb un bon bourbon. Malgrat tot.

Primal Scream vs. Marc Ford: Justícia poètica

Marc Ford: vida més enllà de Black Crowes.

Ahir a la nit van tenir lloc a Barcelona dos concerts pràcticament a la mateixa hora, al mateix carrer i a escassos metres de distància l'un de l'altre: Primal Scream a la sala Razzmatazz i Marc Ford a la sala Rocksound. Els primers no necessiten presentació a aquestes alçades, el segon va militar als enyorats Black Crowes durant la seva etapa més prolífica i posteriorment ha esdevingut una figura de culte del rock d'arrels nord-americà amb els seus propis projectes.

A Primal Scream els havia pogut veure anteriorment en directe en diverses ocasions, de les quals recordo molt especialment un apoteòsic passi a altes hores de la nit en un festival barceloní que ja no existeix. A Marc Ford el vaig arribar a veure fa cosa d'uns deu anys en un bar de mala mort del centre de Los Angeles, encapçalant com qui no vol la cosa una nit de bandes locals (no és broma: a la porta et preguntaven quina banda venies a veure per saber qui havia portat més públic; el cas és que l'entrada per assistir al concert de Ford costava 15 dòlars si no ho recordo malament, però si deies que havies vingut a escoltar qualsevol altre grup no en pagaves ni la meitat).

Ahir no vaig anar a cap dels dos concerts. M'havia passat les dues nits anteriors veient i escoltat bandes en diferents espais de la ciutat i el cos em demanava descans. Però si hagués sortit de casa ahir a la nit, no en tinc cap dubte, hagués escollit el concert de Ford. El seu darrer disc, "The Vulture" (2016), és un robust exercici de rock'n'roll ben engreixat i sense colorants ni conservants. Un àlbum de regust atemporal, dels que entren a la primera i t'acompanyen a qualsevol hora del dia vagis on vagis. Per contra, Primal Scream venien a presentar el que molt probablement sigui el treball més insuls i autocomplaent de la seva trajectòria, el decebedor "Chaosmosis" (2016).

A nivell artístic ignoro com van anar les coses tant a Razzmatazz com a Rocksound, com he dit no vaig ser a cap dels dos llocs i encara no he llegit cap crònica del que va passar en una sala ni a l'altra. El que sí que sé és que el nord-americà havia penjat el cartell de 'sold out' a Rocksound. I pel que he pogut llegir a les xarxes socials, sembla ser que l'afluència de públic al concert dels escocesos va ser més aviat escassa (sobretot per un grup que ho peta quan ve a qualsevol macrofestival). La qual cosa em sap greu pels promotors, però a la vegada m'alegra per tota la justícia poètica que implica la dada. La constància de Ford va tenir premi, els formulismes de Bobby Gillespie i companyia no. I en uns temps en què tant ens queixem de la manca de respectable als concerts en sales petites, això només pot ser una bona notícia.

25 anys de Discos Revolver

Brighton 64.

BRIGHTON 64 + SMOKING STONES

Concert 25è aniversari Discos Revolver

Sala Rocksound, Barcelona

5 de desembre de 2016

Dies enrere es feia public el rànquing d'artistes més escoltats pels catalans a Spotify aquest 2016. La llista, els detalls de la qual prefereixo estalviar-me, no convidava precisament a l'optimisme. Ja se sap, a les plataformes d'streaming hi pot accedir i hi accedeix gairebé tothom. Fer-ho no costa diners ni requereix cap mena d'esforç més enllà de descarregar l'aplicació corresponent. Tot el contrari de les botigues de discos, espais comercials i a la vegada relacionals on també pot accedir tothom però on tan sols entra aquell públic que estima la música sense cap mena de reserva. Melòmans que encara atorguen valor al fet d'escoltar i col·leccionar música en format físic, fins al punt d'estar disposats a invertir temps i diners en allò que els agrada. Corren temps difícils per a aquests establiments, però de ben segur que si féssim un cop d'ull a la llista dels discos més venuts enguany a les dues botigues de Discos Revolver, ens trobaríem un panorama força més esperançador i reconfortant en termes estrictament musicals que el rànquing d'Spotify.

La disqueria del carrer Tallers, una de les més emblemàtiques i veteranes de Barcelona, porta ja un quart de segle oberta al públic. Una fita que va celebrar la nit passada a la sala Rocksound amb tota una festa melòmana. Dues bandes de la ciutat, Brighton 64 i Smoking Stones, i les sempre sucoses seleccions dels disc jockeys de la casa. Van trencar el gel els Stones amb tot un arsenal de clàssics de la factoria Jagger-Richards, però també títols menys evidents que van revaloritzar el set i van marcar la diferència entre els barcelonins i bona part d'allò que anomenem bandes de tribut. Inici a tota castanya amb "Jumpin' Jack Flash", revisió de "Let It Bleed" (1969) per mitjà d'una contagiosa "Live with Me" i una elèctrica i aclaparadora "Midnight Rambler", col·laboració especial d'Aurelio Morata (Rebeldes) en un parell de covers de Chuck Berry i final amb tots els honors al ritme de "Brown Sugar".

I tot seguit va ser el torn de Brighton 64, que van oferir una enèrgica i contundent lliçó sobre com fer història en poc més d'una hora. Ho han llegit vostès perfectament: històric va ser el passi que es van marcar els germans Gil i companyia, amb tres dècades i mitja llargues de trajectòria a l'esquena i un estat de forma que molts ja voldrien a aquestes alçades. Van escalfar motors amb l'instrumental "Reacciones" -una de les peces que formaran part del seu proper disc, previst per a la primavera que ve-, van sortir disparats amb "Soy un tanto antiguo" i "Quan baixis de l'avió", i van acabar de desencadenar l'eufòria col·lectiva amb "Ponte en marcha para mí". Èxtasi a la pista, càntics de "We are the Mods!" i la banda disparant sense contemplacions cartutxos de tal precisió com "Solo hasta el final", "Barcelona blues" o "Palabras con sabor". "La Casa de la Bomba" -amb cita a "Haz el amor"- havia de posar punt i final al recital, però per petició popular hi va haver dos bonus tracks en temps de descompte, "Fotos del ayer" i "La canción del trabajo". De seguida s'ha dit.

Cites a Disco 100 i RockSound

Dos moments de l'escena de Cites rodada a Disco 100.

Ja vaig parlar al seu moment de Cites i de la bona impressió que em va causar la seva primera temporada. TV3 va emetre ahir el capítol 21 de la sèrie -el vuitè de la segona temporada-, dues escenes del qual s'havien rodat respectivament a Disco 100 i a RockSound. La primera és una botiga de discos amb gairebé quatre dècades de trajectòria; el segon és un club de rock'n'roll on actuen sovint bandes emergents tant d'aquí com de fora. Disco 100 es troba al carrer de l'Escorial, a la perifèria menys cool del barri de Gràcia i, metafòricament parlant, a anys llum del centre de Barcelona. Rocksound, situat al carrer dels Almogàvers, és a tocar d'una de les sales de concerts més anomenades de la Ciutat Comtal i al seu voltant s'hi desenvolupa bona part de la vida nocturna de Poblenou, però creuar la seva porta implica des de fa gairebé deu anys entrar en un univers paral·lel on les coses passen a un altre ritme. Tant Disco 100 com RockSound són autèntics supervivents en una ciutat, Barcelona, on mantenir dia a dia un negoci dedicat a la música resulta poc menys que una odissea. Ni l'una ni l'altre són espais pensats per a acollir grans multituds, però tots dos han fidelitzat un públic tan minoritari com fidel, tan exigent com agraït, i tan apassionat com constant. Aquest és amb tota probabilitat un dels grans secrets de la seva supervivència; l'altre és la vocació indiscutible del personal que hi treballa. I el fet que els guionistes de Cites ambientessin dues escenes als seus respectius interiors és un nou punt a favor d'una sèrie que segueix marcant diferències. Perquè tant Disco 100 com RockSound representen aquella Barcelona que bona part de les ficcions televisives catalanes solen ignorar i fins i tot menystenir. La de la gent que compra discos i va a concerts en sales. La que fa la seva de forma discreta i al marge de les grans aglomeracions. Una Barcelona subterrània i en ocasions elitista, però sempre més autèntica i real que totes les temporades juntes d'El Cor de la Ciutat.

Fuera de Señal

La sala RockSound va acollir ahir a la tarda la presentació en societat de Fuera de Señal, una nova emissora de ràdio per internet dedicada a difondre, explorar i sobretot celebrar el rock'n'roll en les seves manifestacions més bàsiques i essencials. L'emissora està vinculada a scannerFM i compta amb el suport de Ruta 66 i la pròpia RockSound. Actualment emet en fase de proves, i a partir del 15 de febrer encetarà una programació regular. Aplaudim ben fort la iniciativa i desitgem-li tota la sort del món.