Ian Dunlop i This Frontier Needs Heroes

IAN DUNLOP + THIS FRONTIER NEEDS HEROES

Casa Irla, Sant Feliu de Guíxols

20 de març de 2025

Hi ha coses que no passen cada dia. Per exemple, poder veure i escoltar de prop un dels fundadors d'una d'aquelles bandes que, sense fer soroll, van contribuir decisivament a canviar la història de la música. Ian Dunlop Music, qui va iniciar la International Submarine Band juntament amb Gram Parsons, va actuar ahir a la Casa Irla de Sant Feliu de Guíxols amb el suport de This Frontier Needs Heroes –concert promogut per la bona gent d'Americana Barcelona i Flying Burrito-.

Dunlop (a la fotografia) va interpretar peces dels seus discos en solitari, a cavall del country i del folk, i va recordar Parsons amb una emotiva "A Song For You". Amb més de 80 anys a l'esquena, el nord-americà va presumir d'una fortalesa escènica que molts ja voldrien. This Frontier Needs Heroes, alter ego del nord-americà establert a Barcelona Bradley Lauretti, va obsequiar-nos amb perles com "Truck Driver", "Carolina Peaches" o "South Dakota", retalls d'un repertori que parla amb veu pròpia des de les coordenades més genuïnes del so Americana.

Mig segle sense Gram Parsons

Gram Parsons (1946-1973).

Avui fa 50 anys que va morir Gram Parsons. El pioner d'allò que es va anomenar country rock –tot i que a ell no li agradava aquesta etiqueta-, i un dels grans artesans de la cançó més genuïnament nord-americana com a membre de la International Submarine Band, dels Byrds, dels Flying Burrito Brothers i finalment en solitari –assistit a l'estudi per la TCB Band d'Elvis Presley-. El pare de la Cosmic American Music, i un geni la influència del qual arriba fins als nostres dies malgrat no haver assolit les cotes de popularitat de certs contemporanis.

Va traspassar amb 26 anys, víctima d'una combinació fatal d'alcohol i medicaments, en una habitació de motel a tocar del desert de Joshua Tree, on solia anar a fer avistaments d'OVNIS amb el seu bon amic Keith Richards –sí, va ser ell qui en gran mesura va descobrir als Rolling Stones les bondats i les possibilitats de la música country-. Era a punt de publicar el seu segon àlbum en solitari, el magnífic "Grievous Angel" (1974), que ja veuria la llum de forma pòstuma –crec que és un dels discos que més vegades dec haver escoltat al llarg de la meva vida-.

Seguint els desitjos expressats pel mateix Parsons, Phil Kaufman (el seu road manager, i l'home a qui devem el primer disc de Charles Manson) i Michael Martin (el seu assistent) van robar el cadàver del músic i van provar de cremar-lo per escampar-ne les cendres al mateix desert de Joshua Tree. La història, que David Caffrey va portar al cinema a "Grand Theft Parsons" (2003), em sembla una de les més fascinants de tota la crònica pop del segle XX. De quan les mentalitats eren unes altres i les coses simplement es feien.

Mig segle de "GP"

Aquest mes de gener –la data exacta no està clara- s'ha commemorat el 50è aniversari de "GP" (1973). El primer àlbum en solitari de Gram Parsons, i l'últim que va arribar a veure publicat en vida. Un d'aquells discos aplaudits per la crítica però inexplicablement passats per alt pel gran públic al seu dia. En tot cas, una de les obres més rodones de la música country de tots els temps –arribat aquest punt, gairebé és absurd parlar de country rock-.

Quan Parsons va gravar "GP" –el títol són les seves inicials- venia d'haver posat les bases del country rock amb The International Submarine Band, els Byrds i els Flying Burrito Brothers, i d'haver ampliat el ventall discursiu dels Rolling Stones –"Sticky Fingers" (1971) i "Exile on Main St." (1972) no sonarien com sonen sense la seva influència-. També es trobava immers en l'espiral autodestructiva que se l'acabaria emportant a l'altre barri en qüestió de mesos. Però tot i això va ser capaç de parir una obra incontestable, que deixava enrere la Cosmic American Music per abraçar les formes més clàssiques del country.

Part del secret van ser les companyies de què es va envoltar a l'estudi. Després que tot un Merle Haggard declinés encarrgar-se de produir l'àlbum –una gran decepció per a Parsons, que n'era un admirador declarat-, va ser Ric Grech (Family, Blind Faith) qui es va posar els controls en unes sessions que van comptar amb la la plana major de la TCB Band d'Elvis Presley –James Burton (guitarra), Glen D. Hardin (piano) i Ronnie Tutt (bateria)-, amb vells confidents com Al Perkins (pedal steel guitar) i amb una aleshores desconeguda Emmylou Harris a qui Parsons pràcticament va descobrir –i amb qui es va marcar uns irrepetibles duets vocals-.

L'altra part del secret, és clar, van ser les cançons. Un repertori que alternava material propi –aquí tenim "Still Feeling Blue", "A Song for You", "She" i "Big Mouth Blues", sense anar més lluny- amb oportunes versions de la preciosa "We'll Sweep Out the Ashes in the Morning" –composició de Joyce Allsup originalment gravada per Carl Butler and Pearl-, "Streets of Baltimore" –composta per Tompall Glaser i Harlan Howard, tot i que gravada primer per Bobby Bare- i una majestuosa "That's All It Took" –de George Jones, que l'havia enregistrat amb Gene Pitney-. Títols aliens que Parsons es va fer seus en una obra absolutament capital.

75 anys amb Gram Parsons

Gram Parsons (1946-1973).

Es commemoren avui 75 anys del naixement de Gram Parsons. Potser no l'inventor del country rock, tal i com solen coincidir bona part dels relats més o menys contrastats de la crònica pop. En tot cas l'ànima d'un gènere que va abraçar tot el pes de la tradició per seguir mirant endavant, la gènesi i evolució del qual s'expliquen a partir de l'obra enregistrada pel de Florida. Del debut ja en temps de descompte de The International Submarine Band –el pioner "Safe at Home" (1968)- al pòstum "Grievous Angel" (1974), passant pel totèmic "Sweetheart of the Rodeo" (1968) amb uns Byrds que cavalcaven cap a nous horitzons, els dos definitius treballs al capdavant dels primers Flying Burrito Brothers –"The Gilded Palace of Sin" (1969) i "Burrito Deluxe" (1970)- o aquell extraordinari llançament en solitari que va ser "GP" (1973).

Parsons va morir amb 26 anys el 19 de setembre de 1973 a l'habitació número 8 del motel Joshua Tree Inn, al cor d'aquell desert californià on solia anar a avistar objectes voladors en companyia de Keith Richards. El mateix indret on el seu road manager, Phil Kaufman, va escampar les seves cendres després d'haver-ne literalment robat el cadàver, per desig exprés del propi músic i donant peu a un dels capítols més sonats del seu temps a la crònica pop –S'imaginen vostès una escena com aquesta a data d'avui? Definitivament eren altres temps, no necessàriament millors però sí més genuïns i emocionants-. A pocs quilòmetres, la localitat de Yucca Valley el recordarà aquesta nit amb una nova i molt especial edició del Gram Fest on actuaran entre d'altres Carla Olson, Tom Freund i Victoria Williams.

The International Submarine Band - "Safe at Home" (1968)

Un disc que fa companyia en qualsevol moment, i un títol que sembla més adient que mai en aquests temps de confinament domèstic. "Safe at Home", l'únic àlbum de The International Submarine Band –publicat originalment el març de 1968, quan el grup ja havia deixat d'existir-. També el debut discogràfic de Gram Parsons, el punt de partida d'allò que s'anomenaria country rock i l'embrió d'aquella Cosmic American Music que el propi Parsons acabaria de definir amb els Byrds, els Flying Burrito Brothers i posteriorment en solitari.

Una desena de pistes que tenien el country com a punt de partida però no renunciaven a incorporar dinàmiques pròpies del folk rock que els mateixos Byrds havien desenvolupat juntament amb altres referents tan capitals com Buffalo Springfield o Bob Dylan. Un recull de peces originals de Johnny Cash, Merle Haggard o Cowboy Jack Clement, reinterpretades des d'una perspectiva que tant apuntava a Bakersfield com a les costes del sud de Califòrnia. I, sobretot, quatre composicions de Parsons –a destacar la inicial "Blue Eyes"- que ja apuntaven bona part d'allò que havia de venir

El vinil, corresponent a la primera de les diverses reedicions realitzades per la gent de Sundazed, me'l vaig comprar en una disqueria de Chicago en un moment en què encara era impensable adquirir aquesta mena d'artefactes a través d'internet, i menys encara escoltar-los en streaming. Des d'aleshores, sempre que el punxo recordo tot el que va suposar per mi la recerca del plàstic en qüestió, el gustàs de trobar-lo en aquella prestatgeria i el moment d'arribar a casa i clavar-li l'agulla per primer cop. El valor de l'objecte, ni més ni menys.