El miracle dels Stones

Els Stones, en una imatge recent de la present gira - Foto RollingStones.com

THE ROLLING STONES

Estadi Olímpic Lluís Companys, Barcelona

27 de setembre de 2017

Veure els Rolling Stones en directe en ple 2017 és gairebé un miracle. Parlem de l'única banda de rock'n'roll que s'ha mantingut en actiu de forma ininterrompuda durant més de 50 anys. De la pedra de Rosetta de pràcticament tota la música de guitarres que s'ha enregistrat al llarg de tot aquest temps. D'un llegat que ja forma part de la història de la Humanitat de la mateixa manera que els de Mozart o Picasso. D'un grup al qual molts donaven per mort quan tot just acumulava una dècada i mitja de trajectòria i que, amb els seus alts i baixos, ha sobreviscut a modes, tendències i baixes internes fins a data d'avui -i havent-lo vist ahir a a la nit encara sembla tenir corda per estona, si bé els dits de Keith Richards van fer figa en més d'una ocasió-.

El primer que crida l'atenció d'aquest No Filter Tour és un muntatge escènic més auster -si és que aquest terme té sentit parlant de la banda més mastodòntica del planeta- que en anteriors ocasions. Tan sols l'escenari principal, les pantalles gegants de rigor en qualsevol esdeveniment de masses i una passarel·la perquè Mick Jagger -incombustible als seus 74 anys- no parés de córrer amunt i avall. Ni escenari secundari, ni nines inflables, ni figures babilòniques, ni microcàmeres al màstil de la guitarra de Ron Wood: tan sols els quatre Stones, els músics de reforç que els acompanyen i un repertori que gairebé podria entendre's per si sol com la banda sonora de la segona meitat del segle XX.

MAJESTUOSOS
Van començar majestuosos, amb un "Sympathy for the Devil" que va tenyir l'estadi de vermell i va servir per a escalfar la temperatura. Com qui no vol la cosa, "It's Only Rock'n'Roll (but I like It)" i "Tumbling Dice" van fer de fils conductors cap a un breu interludi en clau de blues. "Just Your Fool" i "Ride'em on Down", originals de Buddy Johnson i Eddie Taylor respectivament, van ser els títols més recents d'un repertori centrat en els tòtems més inqüestionables que els Stones van signar durant els 60 i els 70. "Under My Thumb" i "Rocks Off" -la segona escollida per votació popular- van ser les llicències que van alterar el guió de la nit barcelonina respecte d'altres aturades de la mateixa gira.

"You Can't Always Get what You Want" va sonar celestial, "Paint It Black" va desencadenar l'èxtasi a la pista (i a la grada) i "Honky Tonk Women" va deixar pas a la presentació de la banda per part de Jagger. Arribava el moment de Keith Richards, que va conduir l'interludi de rigor amb una vital "Happy" i una sentida "Slipping Away" -la composició pròpia més recent que es va poder escoltar en tota la nit-. "Miss You" va suposar el retorn d'un Jagger amb les piles carregades, però sobretot l'inici d'un clímax d'impacte: del perill de "Midnight Rambler" i "Street Fighting Man" a l'embranzida d'"Start Me Up" i "Brown Sugar", fins a la traca que va esdevenir "Jumpin' Jack Flash".

ELS BISOS

"Gimme Shelter" va obrir la tanda de bisos amb l'esperat duet vocal entre Jagger i una Sasha Allen que malgrat donar-ho tot i més no es va situar ni de bon tros a l'alçada de Lisa Fischer. I com a final de festa, "(I Can't Get No) Satisfaction" va posar-ho tot de potes enlaire i va fer que tots plegats ens preguntéssim per enèsima vegada si és possible que aquella colla tinguin ja ben enfilada la seva vuitena dècada vital. Diuen que aquesta és la seva última gira. Que ja no tornaran. Que això s'acaba. I potser sigui cert, però és que un servidor porta tota la vida escoltant aquesta mena de coses... I aquí ens trobem, parlant d'un concert dels Stones en ple 2017. Miracle és dir poc.