50 anys de "The Grateful Dead"

Són curiosos els paral·lelismes existents entre dues de les bandes nord-americanes més influents de la segona meitat dels 60, com a mínim durant els primers anys de les seves trajectòries. The Velvet Underground i Grafetul Dead es poden considerar com a autèntics pilars sonors, respectivament, de les costes Est i Oest dels Estats Units. Tots dos van explorar territoris desconeguts fins aleshores, tots dos tenien un esperit avançat i trencador, i tots dos van posar els fonaments de múltiples gèneres musicals que es desenvoluparien al llarg de les dècades posteriors. Per si això fos poc, tots dos es deien The Warlocks abans de rebatejar-se amb els noms que passarien a formar part de la història. I tant els uns com els altres van lliurar els seus respectius debuts discogràfics durant el mes de març de 1967 i amb menys d'una setmana de diferència. Si dies enrere commemoràvem el 50è aniversari de "The Velvet Underground & Nico", el primer àlbum de la Velvet, avui fa mig segle que va veure la llum el debut homònim dels Dead.

Quan es va publicar "The Grateful Dead", Jerry Garcia i companyia ja es trobaven entre els rostres més visibles de la flamant escena psicodèlica de San Francisco. Dos mesos abans, el 14 de gener, havien format part del cartell del Human Be-In, dut a terme al Golden Gate Park i considerat com un dels primers festivals de rock mai celebrats a l'aire lliure, a més de precursor del Summer of Love i plataforma també per a bandes com Jefferson Airplane, Quicksilver Messenger Service o Big Brother and The Holding Company. També eren habituals de tota mena d'esdeveniments relacionats amb l'experimentació amb LSD i formaven part de la comunitat bohèmia que s'havia establert a l'entorn de Haight-Ashbury.

Malgrat tot, i a diferència del debut de la Velvet Underground, "The Grateful Dead" no es troba entre les obres més celebrades dels seus autors. Lluny quedaven encara les cotes psicodèliques assolides en treballs posteriors com "Anthem of the Sun" (1968) o "Aoxomoxoa" (1969), per no parlar de les essències orgàniques amb què s'avançarien al so Americana a partir de "Workingman's Dead" (1970), o de tot un arsenal de gravacions en directe que capturarien la banda al seu hàbitat natural. Aquell primer disc es trobava molt més a prop del rock de garatge amb inclinacions lisèrgiques -el mateix que anys després alimentaria la nissaga Nuggets-, nou peces de factura urgent que per norma general no assolien els tres minuts de durada -l'excepció més notable és la final "Viola Lee Blues", deu àcids minuts on s'anticipava el futur més immediat de la banda- i entre les quals predominaven les versions -a destacar la tradicional "Cold Rain and Snow", que juntament amb l'original "The Golden Road (To Unlimited Devotion)" esdevindria tot un clàssic de l'univers Deadhead-. Una solvent carta de presentació, i l'inici de tot el que encara havia d'arribar.