Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bob Britt. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bob Britt. Mostrar tots els missatges
dimecres, 1 de juliol del 2026
Canvis a la banda de Dylan
Canvis sobtats a la banda de Bob Dylan. Doug Lancio i Bob Britt, els dos guitarristes que l'havien acompanyat des de l'inici de la gira Rough and Rowdy Ways la tardor de 2021, han sortit de la formació amb dies de diferència i amb una gira nord-americana a ple rendiment. Als seus llocs hi han entrat Julian Lage (qui sap si de forma permanent, ja que té compromisos pel seu compte) i Joel Paterson, dos músics amb background jazzístic i dos registres que encaixen plenament amb l'estètica del Dylan post-RRW. Com de costum, ningú sap amb exactitud què ha passat ni què passarà a partir d'ara. Sigui com sigui, Dylan segueix en marxa, mirant endavant, com qui no vol comptar quilòmetres sinó fer-ne més. Trobarem molt a faltar a Lancio i a Britt, però l'horitzó que es perfila és, com a mínim, engrescador.
dilluns, 5 d’agost del 2024
El divertiment de Dylan
BOB DYLAN
Outlaw Music Festival Tour
Shoreline Amphitheatre, Mountain View
3 d'agost de 2024
Ara que sabem que Bob Dylan tornarà a Europa d'aquí a un parell de mesos amb més Rough and Rowdy Ways, el format que està desplegant cada nit a l'Outlaw Music Festival Tour es pot entendre com un divertiment. Però quin senyor divertiment, si se'm permet l'observació.
Que Dylan surt a l'escenari a fer el que li dona la gana ja no és cap secret, però això d'ahir a Mountain View va ser de traca. Per què interpretar himnes que tu mateix has compost, posem per cas "Blowin' in the Wind", quan pots recrear-te versionant a Chuck Berry i a The Fleetwoods?
Va ser emocionant escoltar "Stella Blue" de Grateful Dead a pocs metres de les aigües on reposen les cendres de Jerry Garcia –i recordar que Dylan va tocar aquesta cançó per primer cop ara fa poc més d'un any a Barcelona-. I va ser un gustàs poder tornar a escoltar en directe "Highway 61 Revisited", "Love Sick" i "Things Have Changed".
Va convidar Elvin Bishop de la Butterfield Band a fer un "Early Roman Kings" amb fort accent de Chicago, i el va acabar convencent perquè es quedés a amenitzar una hipnòtica "Can't Wait". Tot això, sense oblidar que a la bateria hi havia tot un Jim Keltner –completaven la banda Tony Garnier, Bob Britt i Doug Lancio, alguns vam trobar a faltar Donnie Herron-.
La recta final va ser d'impacte, amb la càlida "Soon After Midnight" desembocant en una torrencial "Ballad of a Thin Man", i un "Simple Twist of Fate" en clau de balada per a piano obrint pas al rhythm & blues desvergonyit d'"I'll Be Your Baby Tonight", l'única coincidència amb el repertori del RRW Tour.
La d'ahir també va ser la nit en què Dylan va venir a dir que ha estat llegit les cròniques de la present gira. I quan bona part dels cronistes destaquen el seu look distès amb camisa blanca mig oberta, va ell i es presenta a Mountain View amb camisa negra d'estil western i (atenció) gorra de llana. 60 anys descol·locant el personal, i encara li queda corda per estona
dijous, 6 de juliol del 2023
Aquest "Key West", i aquest "Gotta Serve Somebody"
 |
| Bootlegs del primer tram de la gira 'Rough and Rowdy Ways' de Dylan. |
De la mateixa manera, quan em pregunten per la meva cançó preferida de tots els temps, acostumo a citar "Like a Rolling Stone" del propi Dylan. Però si ara mateix em demanés algú quina és la meva cançó preferida del de Minnesota, amb tota probabilitat respondria "Key West (Philosopher Pirate)". No necessàriament la versió original inclosa a "Rough and Rowdy Ways" –immensa, en tot cas-, sinó sobretot la lectura que el seu autor n'està fent aquests dies en directe –amb totes les variacions que pugui haver-hi d'una nit a l'altra, però sempre amb aquelles línies de guitarra de Bob Britt i Doug Lancio a la tornada-, evocadora de certes balades èpiques i crepusculars de finals dels 50 i principis dels 60.
Un dels factors que més m'han fascinat durant els sis concerts que he pogut presenciar del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour ha estat justament poder ser testimoni de la mutació constant que experimenta el cançoner de Dylan a l'escenari. El fet de constatar com de lluny ha portat bona part del repertori de "Rough and Rowdy Ways" –en són bons exemples "Black Rider", "My Own Version of You", la citada "Key West" o un "Crossing the Rubicon" del qual he arribat a escoltar en menys de dues setmanes fins a tres arranjaments gairebé oposats cada un de l'anterior-, però també com agafa clàssics de la mida de "Gotta Serve Somebody" o "I'll Be Your Baby Tonight" i els fa renéixer des de les seves pròpies cendres.
Durant aquestes sis nits a Barcelona, Lió i Milà, en xerrades post-concert amb dylanòlegs i dylanites de backgrounds tan distants com les seves respectives procedències, ha sortit en més d'una ocasió el desig manifest de molts seguidors del de Duluth de poder disposar com a mínim d'un enregistrament oficial d'aquesta gira –sí, tenim els bootlegs, però a hores d'ara encara no n'he pogut escoltar cap que faci justícia a tot allò que passa a l'escenari-. Un disc en directe –un hipotètic futur volum de les Bootleg Series, potser- que documenti el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour tal com al seu dia va quedar documentada la Rolling Thunder Revue.
Òbviament això no passarà, com a mínim mentre Dylan visqui. Només cal comptar les dècades que van haver de passar abans no van sortir a la llum amb caràcter oficial els enregistraments de les gires de l'etapa cristiana al 13è volum de les Bootleg Series –"Trouble No More" (2017)-. A partir d'aquí, tot apunta que més val que ens esperem asseguts. I que ara per ara, l'única manera de poder escoltar aquest "Key West" –i aquest "Gotta Serve Somebody", i aquest "Most Likely You Go Your Way (And I'll Go Mine)", i les versions de Grateful Dead o Buddy Holly- serà fer-ho sobre el terreny. En uns escenaris que Dylan considera com el seu hàbitat natural –molt per sobre de l'estudi de gravació, tal com va declarar ell mateix una vegada en una entrevista- i que, possiblement per això, protegeix fins a les últimes conseqüències amb un nivell de secretisme fins ara inèdit en una gira de concerts.
dimecres, 5 de juliol del 2023
Goodbye Jimmy Reed!
Teatro degli Arcimboldi, Milà
4 de juliol de 2023
He assistit a sis concerts de Bob Dylan durant l'última setmana i mitja. El primer va ser la nit de Sant Joan al Gran Teatre del Liceu de Barcelona. L'últim va ser la nit passada al Teatro degli Arcimboldi de Milà. Si hi afegim l'actuació que vaig poder presenciar el setembre de l'any passat a l'Scandinavium de Göteborg, sumo un total de set assistències al Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Potser la xifra impressioni vista des de fora, però aquests dies he pogut compartir la meva experiència amb persones que compten per desenes els cops que hi han assistit –la qual cosa em sembla admirable-. En Joe, un alemany que havia vist 138 vegades a Dylan quan vam coincidir la setmana passada a Lió. En Sergi, un català que ha viatjat d'Europa als Estats Units i al Japó seguint la present gira. O la Sue, una canadenca que porta anys assistint a tots els concerts del de Duluth, toqui on toqui, i que és una institució entre la parròquia dylaniana.
Amb tot, aquestes set actuacions m'han ofert tota una perspectiva d'una gira, d'un artista i d'un cançoner que creixen concert a concert sense mirar mai enrere. Les variacions als repertoris d'aquestes set cites han estat mínimes –tot i que molt substancials, sobretot durant les primeres nits a Barcelona i a Milà-, però cap concert ha estat igual que l'anterior. Al contrari, he assistit a set concerts totalment diferents l'un de l'altre. Com a mostra, les dues peces que més em van sorprendre la nit passada a Milà, "Gotta Serve Somebody" i "Goodbye Jimmy Reed". No és que sonessin diferents de com ho havien fet dies abans a Barcelona i a Lió, és que ja no van tenir res a veure amb les versions despatxades tan sols 24 hores abans al mateix escenari.
"Gotta Serve Somebody" va rebaixar el nervi rocker i, sense arribar a prescindir de tot l'aparell elèctric de la nit anterior, sí que les guitarres de Bob Britt i Doug Lancio van fer més lloc al piano de Dylan i a l'steel guitar de Donnie Herron. Les coordenades sonores seguien assenyalant al Sud més profund i mitològic dels Estats Units, però la destinació final es trobava ara molt més a prop de l'església que no pas del pantà on s'havia submergit el dia abans. Més sorprenent encara va resultar la mutació de "Goodbye Jimmy Reed" en un dinàmic exercici de blues rock que va deixar enrere tot l'accent de Chicago de la versió original, i va capbussar-se de ple en aigües molt més properes a Memphis o fins i tot a Nashville –podria haver estat perfectament un outtake de "Love and Theft" (2001)-. La subtil cadència de les guitarres de Lancio i Britt va fer de coixí durant tota la cançó, però sobretot els va refermar una vegada més com el millor tàndem de guitarristes de què ha disposat Dylan en molt de temps.
PASSAR PÀGINA
Dies enrere vaig escriure que Lancio i Britt han aconseguit quelcom a priori tan impensable com que no es trobin a faltar Charlie Sexton i Stu Kimball a l'escenari –i ho dic amb tot el respecte i amb tota l'admiració que em segueixen valent aquests dos últims-. Avui directament m'atreveixo a afirmar que el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour ha permès a molts seguidors de Dylan –entre els quals em compto jo mateix- passar pàgina del Never Ending Tour. Sí, guardo molt bons records d'aquella gira que només una pandèmia mundial va ser capaç d'aturar. I no, mai més podré viure una nit tan especial com la del meu primer cop amb Dylan –l'abril de 1999 en plena presentació de "Time Out of Mind" (1997)-. Però no tinc cap dubte que els de les últimes dues setmanes han estat els millors concerts que li he vist oferir mai. I això no és anecdòtic, quan parlem d'un senyor de 82 anys que surt a l'escenari a defensar el seu cançoner més recent i prescindeix de clàssics que valen per discografies senceres.
I és justament aquesta actitud, la de mirar sempre endavant i no recrear-se en gestes que ja porten dècades documentades als llibres d'història, allò que diferencia a Dylan de tota la resta. Quan bona part dels seus contemporanis –els que segueixen en actiu- solen sortir a l'escenari com qui li vol fer creure al respectable que encara té 25 anys, és admirable –i digne d'agrair- que algú amb un llegat com el seu assumeixi l'edat que té i obri en conseqüència –i que repti constantment el seu propi públic en lloc de donar-li tot mastegat-. De les 17 peces que sol interpretar en directe –18 a la primera nit de Barcelona i a les dues de Milà-, un total de nou corresponen a "Rough and Rowdy Ways" (2020) –tan sols "Murder Most Foul" es queda fora del repertori-. La resta són seleccions poc evidents però molt ben triades del fons de catàleg, inclosa una immensa "Every Grain of Sand" que tanca els concerts de la manera més majestuosa possible –durant les dues nits a Milà, a més, la va culminar amb preciosos solos d'harmònica-, i una versió d'un títol aliè que ha anat variant d'un concert a l'altre.
PRESERVANT LA TRADICIÓ
És durant el torn de la versió on Dylan ha anat modificant darrerament els repertoris. Si ara fa un any tocava cada nit "That Old Black Magic", l'estàndard de Johnny Mercer que ell mateix havia enregistrat a "Fallen Angels" (2016), des del tram japonès de l'abril passat l'ha anat alternant amb cites a cançoners com els de Buddy Holly, Grateful Dead, Van Morrison o, abans d'ahir a Milà, Merle Haggard –la nit passada van caure "That Old Black Magic" i "Brokedown Palace", aquesta última dels Dead-. I això em porta a tornar a parlar de Dylan ja no com un divulgador, sinó com un gran preservador d'una tradició de la qual ell mateix és pilar i fil conductor, i que es remunta a les arrels del ventall de registres que formen allò que avui anomenem Americana. Un cànon al qual pertanyen tots aquells clàssics de pròpia autoria que ell mateix podria tocar cada nit però prefereix obviar. A canvi, reivindica a mestres, referents, amics i contemporanis. Crec que no és un detall menor.
Dylan té previst tancar diumenge vinent a Roma el segon tram europeu d'una gira que va començar el 2021 als Estats Units i que finalitzarà l'any vinent encara no se sap a on. Un cop acabat el Rough and Rowdy Ways World Wide Tour ningú sap què passarà. Aquests dies he parlat amb dylanites convençuts que encara li queda un últim àlbum per fer i, com a mínim, una gira per començar a partir de 2025 –cosa no descartable quan el seu estat de forma actual sembla fins i tot millor que el de cinc anys enrere-. D'altres veuen una evidència en la manera com Dylan passa revista tant al seu propi llegat com al d'aquells que l'han inspirat a "Rough and Rowdy Ways", també en l'itinerari d'una gira que sembla plantejar-se com una última visita als diferents indrets on fa aturada. Insisteixo, no se sap què passarà a partir de 2025 i cal tenir en compte que amb Dylan mai es pot donar res per fet. Però si la d'ahir va ser la meva última nit amb ell –hi vaig assistir mentalitzat que així seria-, i citant una de les perles més grans del seu repertori present, puc afirmar que a Milà hi vaig trobar el meu propi "Key West".
dimarts, 4 de juliol del 2023
De Merle Haggard a Key West, tota la immensitat de Dylan
Teatro degli Arcimboldi, Milà
3 de juliol de 2023
El primer dels dos concerts que Bob Dylan tenia programats aquesta setmana al Teatro degli Arcimboldi de Milà es podrà recordar per moltes coses, i una d'elles serà sens dubte la versió de "Bad Actor", original de Merle Haggard, que va caure durant la recta final de l'actuació. La va fer després de "Not Fade Away", lectura del clàssic de Buddy Holly que ja havia sonat en diverses ocasions durant el tram present del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour –va caure durant la segona nit al Liceu-. I amb la seva incorporació al repertori, aquest va passar de les 17 cançons habituals a un total de 18 –una alteració del guió que fins ara només havia produït l'octubre passat a Nottingham, amb motiu de la mort de Jerry Lee Lewis, i el mes passat durant el primer concert a Barcelona, coincidint amb l'aniversari de Robert Hunter-.
La versió de "Bad Actor" –si no ho tinc mal entès, era el primer cop que Dylan la feia en directe- va esdevenir un dels moments més climàtics del concert d'ahir. Un altre va ser "Gotta Serve Somebody", que va augmentar més que mai el seu aparell elèctric, amb les guitarres de Doug Lancio i Bob Britt dibuixant formes i paisatges evocadors del Sud més profund i pantanós dels Estats Units, aquella regió geogràfica però també conceptual on cohabiten Flannery O'Connor, Allman Brothers i Drive-By Truckers. I després vam tenir "Crossing the Rubicon", que va tornar a mutar fins a manifestar-se totalment diferent, ja no de com ho havia fet dues setmanes enrere a Barcelona, sinó del piano blues de tan sols tres dies abans a Lió. Britt i (sobretot) Lancio van tornar a apujar el volum de les seves guitarres, i el resultat va ser un exercici de blues humit i nocturn, molt més proper a Texas que no pas a Memphis o Chicago.
La d'ahir també va ser la nit en què Dylan es va adreçar en italià al seu públic de Milà, tal com dies abans s'havia adreçat en francès al de Lió. "Grazie Mille!", va deixar anar abans de servir un "When I Paint My Masterpiece" amb deliciós accent de Louisiana. I com en cada concert d'aquesta gira, val la pena fer una menció especial a "Key West (Philosopher Pirate)", invocació d'un paratge paradisíac però també la metàfora de tot entorn que convidi a trobar-se i estar bé amb un mateix. "Key West is the place to be / If you're looking for immortality / Stay on the road, follow the highway sign / Key West is fine and fair / If you lost your mind, you will find it there / Key West is on the horizon line". Efectivament, Key West és qualsevol auditori on s'aturin Dylan i el seu Rough and Rowdy Ways World Wide Tour, ni més ni menys.
dissabte, 1 de juliol del 2023
"Merci, Monsieur Dylan!"
BOB DYLAN
Amphithéâtre 3000, Lió
30 de juny de 2023
I quan et pensaves que ja ho havies escoltat tot en aquesta vida, va Bob Dylan i et sorprèn parlant en francès des d'un escenari. "Merci, mes amis!", va deixar anar ahir a la nit a l'Amphithéâtre 3000 de Lió, davant d'un respectable tan entusiasta com la resposta d'un Dylan molt més obert i simpàtic que de costum. "You are the best!", va arribar a cridar algú des de la platea en un moment donat. Si el públic francòfon s'adreça en anglès al de Duluth per llençar-li floretes tan merescudes com oportunes, ell el saluda en la llengua autòctona i amb el seu millor somriure –sí, a la present gira somriu, dona les gràcies i fins i tot fa bromes amb el públic i els músics que l'acompanyen, coses impensables fa tan sols tres anys-.
Dylan estava content, eufòric de fet, durant la seva segona actuació a Lió. I si el detall de parlar en francès va ser sorprenent, encara ho va ser més el que va venir a continuació. El de Minnesota alterant lleugerament la lletra d'"I'll Be Your Baby Tonight" per deixar-li clar a la seva parròquia que, efectivament, havia vingut a fer-li companyia. He perdut el compte dels cops que l'he escoltat fent aquesta cançó en directe, però mai abans m'havia cregut tant com ahir els versos "Shut the light, shut the shade / You don't have to be afraid / I'll be your baby tonight". Dylan saltant-se la seva pròpia barrera per fer-li saber al públic que no està sol, ni més ni menys.
I no es va acabar aquí la cosa. Saltem fins a "I've Made Up My Mind to Give Myself to You", una de les joies de "Rough and Rowdy Ways" (2020) i un dels moments climàtics del repertori del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. No recordo exactament a quina estrofa, però hi va haver un moment en què va pausar el vers "...to give myself to you" com si efectivament s'estigués adreçant a totes i cada una de les ànimes que omplien l'amfiteatre amb la voluntat expressa de lliurar-s'hi en cos i ànima. Si la nit anterior havia despatxat una actuació a l'alçada de tot allò que se li pressuposa arribat aquest punt, ahir va segellar una vetllada de les que es recordaran durant vides senceres.
He parlat d'"I'll Be Your Baby Tonight" i d'"I've Made Up My Mind to Give Myself to You", però no em puc oblidar de moments com "When I Paint My Masterpiece", amb un solo de piano dins del qual van reviure Fats Domino i Dr. John –insisteixo, crec que es parla poc de la solvència de Dylan al piano-. Tampoc d'un "Gotta Serve Somebody" d'allò més corrosiu on la fe i la temptació van anar més que mai de la mà. Ni de l'inici d'"I Contain Multitudes", amb Dylan posant-se bé el micròfon com qui no acaba de trobar-se a lloc per, tot seguit, aixecar-se i culminar la primera estrofa amb la seguretat que atorguen 82 primaveres essent ell mateix. La mirada de complicitat que va adreçar als ocupants les primeres files, va valer molt més del que aquests haguessin pagat per poder veure el mite de prop.
I encara caldria parlar de "Watching the River Flow", que va completar el seu viratge cap a les coordenades sonores de Nova Orleans amb una expansiva introducció instrumental que va evocar per moments tota la presència d'una marching band abans de començar Dylan a cantar amb aquell "What’s the matter with me / I don’t have much to say" que a aquestes alçades gairebé fon la ironia amb la declaració d'intencions. Durant la recta final del concert va tornar a caure "West L.A. Fadeaway", robusta lectura de l'original de Grateful Dead que ja havia sonat el dia abans, amb Doug Lancio i Bob Britt confirmant-se –si és que encara no ho havien fet- com un inigualable tàndem de guitarristes. Extraordinari és poc.
EL VIATGE D'UN SEGUIDOR DE DYLAN
Durant aquestes dues nits a Lió he tingut el gust de conèixer una bona colla de seguidors de Bob Dylan. Del veterà dylanòleg alemany que l'havia arribat a veure en directe en 138 ocasions i semblava conèixer totes les interioritats de la present gira, fins a les dues universitàries franceses que al·lucinaven després d'haver assistit per primer cop a un dels seus concerts, passant per un matrimoni suís de mitjana edat que es trobaria a mig camí de l'un i de les altres, o un jove del país que havia assistit al concert amb una còpia original en vinil d'"Street Legal" (1978) tot esperant que el mateix Dylan li signés –no farem cap spoiler si expliquem que no se'n va sortir-.
Però la història que em va impressionar més va ser la de l'Ivan, un bielorús de 28 anys que havia viatjat durant 26 hores seguides des de Minsk expressament per assistir al concert de la nit passada i fer realitat el seu somni de veure Dylan en persona al menys un cop a la vida. No entrarem ara a explicar què pot arribar a implicar en el context present el fet de viatjar d'un bloc geopolític a un altre. Mentre escric aquestes línies, ell ja deu anar de tornada cap al seu país –va venir, va veure el concert i va marxar-. 26 hores més de viatge ininterromput per terra i per aire abans d'arribar a casa. La mirada amb què em va respondre quan li vaig preguntar si tot plegat havia valgut la pena, ho explicava tot. We'll meet again someday on the avenue, que cantava Dylan a "Tangled Up in Blue"...
divendres, 30 de juny del 2023
Un ball a la part baixa de la platea
Amphithéâtre 3000, Lió
29 de juny de 2023
Ahir a la nit, mentre Bob Dylan i la seva banda interpretaven "Key West (Philosopher Pirate)" a l'Amphithéâtre 3000 de Lió –primera de les dues aturades del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour a la ciutat-, una parella jove es va aixecar i es va posar a ballar en un lateral de la part baixa de la platea. L'arranjament de la peça en qüestió, més proper al romanticisme de la dècada dels 50 que no pas als vaporosos contorns de la versió inclosa a "Rough and Rowdy Ways" (2020), certament hi convidava –el ball va durar el que va trigar el personal de seguretat a cridar-los l'atenció, amb molt males maneres, per cert-.
Es va adonar Dylan de tot plegat? Tenint en compte que les dimensions de l'Amphithéâtre no són ni molt menys les del Liceu, és possible que alguna cosa arribés a veure des de l'escenari. En tot cas, el concert va continuar sense cap alteració –com no podia haver estat de cap altra manera-. Però aquella parella acabava de posar de manifest quelcom molt important. Que més enllà de tota la transcendència que pugui tenir a aquestes alçades la gira de presentació d'una de les obres capitals d'un dels artistes que van definir el segle XX, la música també va d'aquestes petites coses.
GRAN PIANISTA
Dylan va aterrar a Lió amb un repertori pràcticament calcat al que ha anat desplegant al llarg de tota la present gira, però novament amb un cançoner en constant mutació que va donar peu a un concert substancialment diferent als de fa una setmana al Liceu, per exemple –82 anys i encara creixent a cada concert, que n'aprengui tota la resta-. Com a mostra la inicial "Watching the River Flow", que va adoptar un accent amb fort regust de Nova Orleans. O un "Crossing the Rubicon" on Doug Lancio i Bob Britt van rebaixar l'aparell elèctric de les seves guitarres mentre Dylan projectava des del piano les seves formes més nocturnes.
Arribat aquest punt, em sembla necessari –perquè crec que se'n parla poc- reivindicar el Dylan pianista. No és que es defensi bé, és que està mostrant cada nit un domini extraordinari d'aquest instrument. Ja sigui a ritme de blues d'alta graduació –"Goodbye Jimmy Reed", els inicis de "When I Paint My Masterpiece" i un "I'll Be Your Baby Tonight" que es va manifestar ahir més corrosiu que mai- o en passatges de naturalesa gairebé barroca –la conversa a tres bandes que va mantenir amb Lancio i Britt durant "I've Made Up My Mind to Give Myself to You", els preciosos repunts de la final "Every Grain of Sand" o sobretot el pòsit espiritual de "Mother of Muses"-.
CITA ALS DEAD
Més enllà d'això, la primera nit a Lió també va destacar per la presència al repertori de "West L.A. Fadeaway", tota una perla del catàleg de Grateful Dead que Dylan ja havia rescatat un parell de dies abans a Aix-en-Provence. Una peça que el de Duluth havia interpretat en directe anys enrere –i que per tant, val a dir, no va tenir la transcendència de l'estrena d'"Stella Blue", un altre original dels californians, la setmana passada al Liceu amb motiu de l'aniversari de Robert Hunter-, i que semblava venir a refermar l'aparent desig d'homenatjar als Dead en aquesta gira –en convocatòries anteriors també havien caigut "Truckin'" i "Brokedown Palace"-.
I encara un últim detall. Hi va haver dos moments –a "When I Paint My Masterpiece" i "I've Made Up My Mind to Give Myself to You"- en què Dylan va acabar de cantar un parell de versos amb una claredat i una netedat evocadores del seu timbre vocal de fa ben bé sis dècades, quan tot just començava a escriure una sèrie de cançons que canviarien el curs de molts esdeveniments i que a aquesta alçades ni formen part dels seus repertoris ni se les espera. "It‘s not easy to play those songs but this band is doing pretty good, don’t you think?", va deixar anar durant la presentació dels músics en referència a un set list en clau inequívoca de present. Ja ho podia ben dir.
diumenge, 25 de juny del 2023
"Not Fade Away"
Festival Guitar BCN 2023
Gran Teatre del Liceu, Barcelona
24 de juny de 2023
"Not Fade Away", publicada originalment a l'àlbum "The 'Chirping' Crickets" de 1957, és un clàssic del primer rock'n'roll, però sobretot és un dels pilars de tota una tradició de la qual el mateix Dylan també ha esdevingut part essencial –i un dels grans preservadors durant els nostres dies, val a dir-. Una cançó que pren com a punt de partida el patró rítmic de Bo Diddley per assenyalar els camins que prendran el rock i la música pop en dècades posteriors. No és casualitat, per tant, que "them British bad boys" The Rolling Stones la fessin servir el 1964 per obrir la versió nord-americana del seu primer àlbum.
Amb la seva mètrica directa i la seva lírica desvergonyida, "Not Fade Away" és un crit d'urgència juvenil. Però tot i això té tot el sentit que Dylan la canti als seus 82 anys com si l'hagués acabat de compondre ell mateix ara i aquí. Més enllà de les formes, "Not Fade Away" connecta amb tota la simbologia –i amb tota la mitologia- de l'accident d'aviació en el qual van morir Ritchie Valens, el Big Bopper i el mateix Buddy Holly el 3 de febrer de 1959 –dos dies abans havien actuat a Duluth, amb Dylan de públic a primera fila-. La primera gran tragèdia de l'era rock, que va tenir lloc a pocs quilòmetres del traçat d'un eix igualment simbòlic –mitològic- com és la Ruta 61 –la Highway 61- que enllaça la Minnesota natal de Dylan amb la cruïlla de cultures i bressol de músiques que és Nova Orleans.
Per això té tota la lògica del món que Dylan l'emmarqui enmig d'un repertori com el de "Rough and Rowdy Ways" (2020) –i més concretament entre "I've Made Up My Mind to Give Myself to You" i "Mother of Muses"-. Un àlbum on reflexiona sobre la seva pròpia mortalitat alhora que passa revista a un llegat –el seu, el de la seva música, el de les músiques que l'han inspirat- que sembla disposat a preservar fins a les últimes conseqüències. Un llegat que perviurà mentre Dylan sigui a la carretera, fent aturar el temps amb cada nota i refermant-se com l'últim supervivent d'una manera de fer música que equival també a una forma d'entendre el món. Ja ho crec, que conté multituds.
EL DYLAN BROMISTA
EL DYLAN BROMISTA
Una altra cosa que em va agradar molt del concert d'ahir va ser retrobar-me amb aquell Bob Dylan bromista i jovial que sembla haver-se destapat en aquest Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. Una gira on han estat habituals les paraules d'agraïment cap al públic –cosa que fins ara era poc o gens habitual en ell-, i fins i tot els comentaris en clau de broma –cosa encara menys habitual-.
"That song was called 'Black Rider', in case you didn't guess it", va ironitzar tot somrient després d'aquella èpica balada noir que va esdevenir la peça en qüestió. Però quan realment es va despenjar va ser durant la presentació dels músics que l'acompanyen. "Bob Britt, play a song!", va deixar anar a l'hora de presentar un dels guitarristes. I Britt li va fer cas, i Dylan se li va sumar al piano. I es van posar a jugar sense complexes –i el mateix va fer tot seguit amb Donnie Herron-. I ho van fer a l'escenari del Liceu. Com qui vol venir a dir que, més enllà de tota la solemnitat del moment, la música va d'aquestes petites coses.
Herron ja porta una bona temporada tocant amb Dylan, però Britt es va incorporar a la banda durant l'últim tram del Never Ending Tour i just a temps de gravar "Rough and Rowdy Ways". Més tard s'hi va incorporar Doug Lancio, que ja va debutar durant la present gira. Britt i Lancio són els guitarristes del Rough and Rowdy Ways World Wide Tour. I com a tals no només defineixen la forma com el repertori muta nit rere nit, també han aconseguit que un ja no trobi a faltar el doblet Charlie Sexton i Stu Kimball. I això és molt més del que se li pot exigir a un músic capaç de seguir a Dylan en un escenari.
divendres, 30 de setembre del 2022
Dylan conté multituds
Scandinavium, Göteborg
29 de setembre de 2022
Diu el tòpic que de Bob Dylan només n'hi ha un, però el cert és que la figura pública de Robert Allen Zimmerman ha donat peu durant les passades sis dècades a múltiples versions d'ell mateix. D'aquell jove trobador que solia sacsejar conciències a ritme de cançó protesta, al rebel sense causa que va inaugurar l'era rock tot injectant electricitat a la música folk –i fent pujar la mosca al nas del mateix Pete Seeger-. I del cristià renascut que solia predicar el seu propi evangeli davant d'una parròquia certament desconcertada, a l'honorable veterà que durant anys es va reinventar sobre la marxa en el marc d'un Never Ending Tour que tan sols una pandèmia mundial va ser capaç d'aturar.
El Dylan de 2022 és producte i conseqüència de tots ells, però també es pot explicar per si sol. Per això basa la meitat dels seus repertoris de directe en el seu treball més recent, aquell "Rough and Rowdy Ways" (2020) que va venir a obrir les portes d'un nou món mentre el coronavirus tot just acabava de tancar el vell. I per això obvia peces tan capitals com "Blowin' in the Wind" o "Like a Rolling Stone", que bé podrien ser la Capella Sixtina del segle XX, optant a canvi per material potser no obscur però tampoc evident. Sobre el terreny compta amb el suport d'una renovada banda d'acompanyament que funciona a la perfecció, tot i que Doug Lancio no sigui Charlie Sexton ni Bob Britt Stu Kimball –de l'anterior formació es mantenen a bord Tony Garnier (baix i contrabaix) i Donnie Herron (violí, mandolina, steel guitar).
La nit passada a Göteborg –tercer concert de la seva primera gira europea post-pandèmica- va interpretar tot el darrer disc excepte els 17 minuts de "Murder Most Foul" –comprensible, tot i que la peça sigui prou transcendent per reclamar un lloc al set list-. I el més semblant que va sonar a un hit van ser unes "When I Paint My Masterpiece" i "Gotta Serve Somebody" convenientment deconstruïdes tal com marca des de fa dècades el cànon dylanià. Va començar mirant enrere, amb unes igualment mutants "Watching the River Flow" i "Most Likely You Go Your Way (And I'll Go Mine)", abans d'acabar d'entrar en matèria amb la serenor d'"I Contain Multitudes" i el blues gran reserva de "False Prophet", declaració d'intencions inclosa, que va sonar fins i tot més oxidat i corrosiu que a la versió d'estudi.
A partir d'aquí, va seguir alternant el material de "Rough and Rowdy Ways" –més que l'espina dorsal del repertori, la seva raó de ser- amb comptades cites a un passat que va esdevenir present quan Dylan i la banda van transformar "Gotta Serve Somebody" en un greixós i hipnòtic rockabilly, més proper al juke joint que no pas a l'església, i quan van traslladar "I'll Be Your Baby Tonight" fins a les coordenades del rhythm & blues més arrossegat i ressacós. Va ser aquest últim un dels grans moments de la nit, amb el públic seguint el ritme amb les mans fins que Dylan, per allò de no oferir al respectable allò que aquest vol escoltar, en va rebaixar el tempo en un d'aquells exercicis que el segueixen certificant com un exemplar únic en qualsevol espècie.
Del cançoner recent caldria destacar el plàcid onatge de "Key West (Philosopher Pirate)" i el vals a contrallum d'"I've Made Up My Mind to Give Myself to You", que va deixar pas a l'embranzida swing de "That Old Black Magic", l'estàndard de Johnny Mercer, que va connectar amb l'etapa crooner de Dylan. Es va acomiadar amb una emocionant "Every Grain of Sand", recuperant l'harmònica i tocant-la com feia dècades que no ho havia fet. I aquesta és una altra de les constants que semblen definir el Dylan de 2022. Que amb 81 primaveres a l'esquena, se'l veu més en forma i fins i tot més jovial que en convocatòries passades. Va cantar com mai, va tocar el piano com qui sap que podria prescindir d'una banda –la guitarra ja no l'agafa-, i fins i tot va somriure i es va adreçar al públic entre cançó i cançó en diverses ocasions –també va cridar l'atenció, amb l'elegància que el caracteritza, a un espectador que tenia encès un dispositiu lluminós-.
Si el to crepuscular i fins a un cert punt autobiogràfic de certs passatges de "Rough and Rowdy Ways" feien pensar que Dylan s'estava acomiadant i que aquell podia ser el seu Blackstar, concerts com el que acaba d'oferir a la ciutat sueca li auguren encara molta corda a curt i mitjà termini. Bona notícia, quan Dylan i la seva obra segueixen oferint aquella profunditat que tant es troba a faltar en aquest món líquid on immediatesa equival a caducitat. Els temps hauran canviat o no hauran canviat. Però si una cosa va quedar clara a Göteborg és que, tal com canta ell mateix en un dels seu darrers grans encerts, Dylan conté multituds. A l'alçada d'Elvis i Sinatra, que ningú en tingui cap dubte.
NdR: No hi ha cap fotografia del concert encapçalant aquesta peça perquè Dylan no tan sols ha prohibit l'ús de mòbils i càmeres a les seves actuacions, sinó que ha implementat un mètode molt efectiu per evitar-lo. Cosa que francament és d'agrair. Gairebé dues hores de repertori, amb el públic gaudint del moment en lloc de dedicar-se a fer 'instagrams'. Tots els concerts haurien de ser així.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)