El crim masclista que va colpejar l'escena de Seattle

Mia Zapata (1965-1993).

No acostuma a sortir el seu nom quan es parla d'allò que algú va anomenar el Club dels 27. Però aquesta és l'edat que tenia Mia Zapata quan va morir assassinada l'estiu de 1993, ara fa poc més de 30 anys. Zapata era la cantant de The Gits, una banda de punk rock formada a Seattle en ple adveniment de l'era grunge. Van lliurar dos àlbums més que notables –"Frenching the Bully" (1992) i "Enter: The Conquering Chicken" (1994), aquest últim publicat a títol pòstum-, i francament haurien merescut més repercussió de la que van tenir al seu dia –possiblement l'haurien assolit si la seva història no s'hagués acabat de la pitjor manera possible-.

El cos sense vida de Zapata va ser trobat la matinada del 7 de juliol de 1993. L'havien colpejat, violat, estrangulat i deixat tirada al mig del carrer. L'autòpsia va revelar que, de no haver mort estrangulada, ho hauria fet a causa de les ferides internes provocades pels forts cops que havia rebut. A l'assassí, un maltractador reincident, no se'l va arribar a identificar fins al cap de 10 anys. Les investigacions posteriors van determinar que l'agressor havia seguit la víctima al sortir aquesta d'un bar, l'havia atacat per sorpresa i l'havia arrossegat fins al seu cotxe, on havia passat tota la resta.

Arran de l'assassinat de Zapata, activistes de Seattle van impulsar la creació de Home Alive, un grup feminista d'autodefensa que va comptar amb el suport d'artistes com Joan Jett o Lydia Lunch, també de la plana major de l'escena de la pròpia ciutat, inclosos Nirvana, Pearl Jam i Soundgarden. El 1996, el segell Epic va publicar el recopilatori "Home Alive (The Art Of Self Defense)", amb rareses de tots ells. Els beneficis es van destinar a la causa de l'organització i a pagar les despeses de la investigació de la mort de la cantant.

Explico el tràgic final de Mia Zapata de la mateixa manera que podria referir-me a la violació que va patir Tori Amos quan tenia 21 anys i que la va portar a compondre una cançó tan colpidora com "Me and a Gun". Són episodis que ressonen molt fort en una jornada com la d'avui, 25 de novembre, Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència envers les Dones, però que caldria recordar cada dia de l'any. Com també caldria tenir presents a totes aquelles víctimes anònimes d'una xacra social que trenca i arrabassa vides. Més encara quan els vells carcamals de tota la vida tornen a bramar amb una poca vergonya que no s'havia vist des de feia dècades.

Wanda Jackson - "Encore" (2021)

Encore, en francès, pot significar encara o de nou. També és el terme amb què els anglosaxons es refereixen, quan van a un concert, a allò que nosaltres anomenem un bis. El 32è àlbum d'estudi de Wanda Jackson, publicat l'estiu passat quan la seva autora era a punt de fer 84 anys, es titula justament "Encore" (2021). Un títol gens gratuït quan la veterana pionera del rockabilly venia de gairebé una dècada de silenci discogràfic i de sobreviure a un infart que ha condicionat el seu dia a dia de forma notable. Va ser després d'aquell episodi, el 2018, quan va decidir posar punt i final a una canònica carrera musical que literalment enllaça Elvis Presley amb Jack White, no sense abans gravar aquest darrer bis que va completar el 2019 però no ha vist la llum fins al cap de dos anys.

El resultat és un àlbum que no sona a comiat sinó a retorn per la porta gran. Un treball que va de cara –vuit cançons en menys de 25 minuts- i on Jackson presumeix d'una fortalesa i d'una vitalitat que contrasten en el millor sentit amb les seves vuit dècades i mitja d'experiència vital. Produeixen Joan Jett i Kenny Laguna –que també publiquen el disc sota el paraigua del seu propi segell, Blackheart Records-, que retornen la d'Oklahoma a les seves essències més pures sense fer-la sonar previsible ni retro. Si Jack White i Justin Townes Earle havien sabut revitalitzar el discurs de Jackson tot aproximant-lo cadascú a les seves pròpies coordenades –a "The Party Ain't Over" (2011) i "Unfinished Business" (2012), respectivament-, Jett i Laguna han optat pel mínim intervencionisme a l'hora de posar-se als controls. La qual cosa, sense voler desmerèixer els seus predecessors, ha estat tot un encert.

El disc comença amb el rock'n'roll gran reserva de "Big Baby" i el rockabilly ben engreixat de "Two Shots", aquesta última amb participació d'Elle King i la pròpia Jett. "You Drive Me Wild" trasllada un vell clàssic de la mateixa Jett i els seus Blackhearts fins a les pantanoses aigües on l'estètica Southern Gothic saluda els American Recordings de Johnny Cash, i "Good Girl Down" és un blues deliciosament corrosiu coescrit per Jackson amb Angaleena Presley –qui també l'acompanya a l'estudi-. "It Keeps Right On a-Hurtin'" revisa l'original de Johnny Tillotson en clau de country crepuscular. I la resta del disc tampoc té cap mena de desperdici. Se'n va la reina del rockabilly amb tots els honors. I la trobarem molt a faltar.

Mick Rock (1948-2021)

MICK ROCK
(1948-2021)

No era cap nom artístic, tot i que ho pogués semblar. I en aquest sentit, el cognom del llegendari fotògraf Mick Rock no podria haver estat més profètic i revelador. Pel seu objectiu hi van passar bona part dels noms capitals de la història del rock a partir de la dècada dels 70. Syd Barrett a la caràtula de "The Madcap Laughs" (1970), Lou Reed a la de "Transformer" (1972), Iggy Pop a la de "Raw Power" (1973) amb els Stooges, David Bowie a la de "Pin Ups" (1973), els components de Queen a la de "Queen II" (1974), Ramones a la d'"End of the Century" (1980) o Joan Jett a la d'"I Love Rock'n Roll" (1981).

Sessions i concerts dels Sex Pistols, T.Rex, Blondie, Mötley Crüe, Thin Lizzy o Roxy Music, entre molts d'altres. I una de les meves imatges preferides del seu catàleg, aquella icònica fotografia on sortien junts, inseparables i (aparentment) immortals uns joves Bowie, Pop i Reed. Mick Rock veia la música a més d'escoltar-la. I va ser a través de la seva mirada com molts vam arribar també a integrar-la al nostre imaginari visual. Ens ha deixat a l'edat de 72 anys. Un dia trist per a la música i la fotografia. Se n'ha anat un dels grans referents del seu ofici, també un dels testimonis d'excepció de la crònica pop de les passades cinc dècades.

Nirvana amb Joan Jett i John McCauley

Els excomponents de Nirvana amb John McCauley (centre), la nit passada al Cal Jam.

Finalment es van confirmar els rumors que havien circulat durant els últims dies, i la nit passada va tenir lloc a San Bernardino el més semblant a una reunió de Nirvana que s'ha pogut veure des de la mort de Kurt Cobain. Els supervivents de l'última formació de la banda de Seattle, Krist Novoselic, Dave Grohl i Pat Smear, van aparèixer plegats i per sorpresa a l'escenari en el marc del Cal Jam, el festival anual que impulsa el propi Grohl de la mà de Foo Fighters. Amb Joan Jett i John McCauley (Deer Tick) alternant-se el lloc de Cobain, la formació -que va tenir la decència de no utilitzar el nom de Nirvana- va interpretar sis temes de la banda, entre els quals "Serve the Servants", "Scentless Apprentice", "Smells Like Teen Spirit" i "All Apologies" -aquest últim amb Brody Dale (The Distillers) al baix i Novoselic a l'acordió-. La cosa va sortir prou bé i va sonar encara millor -poden comprovar-ho vostès mateixos a Youtube-, i a ningú se li escapa que determinats promotors ja deuen estar posant importants sumes econòmiques sobre la taula per tal que no es quedi en una anècdota. Veurem què passa i amb quins resultats.

Una samarreta de Joan Jett

Joan Jett & The Blackhearts.

Guy Garvey (Elbow) va dir que la gent que escolta els Smiths és bona gent. Que hi va haver un temps en què Manchester era una ciutat perillosa, i que en un entorn com aquell sabies que et podies fiar de qualsevol persona que portés una samarreta de la banda. La població on jo visc no és perillosa, però algú la va qualificar una vegada com la capital mundial de l'avorriment. I en un context com aquest una samarreta també pot arribar a establir tanta empatia com simpatia envers qui la porta posada. Aquest matí, poc després de sortir de casa, m'he creuat amb una noia molt jove que portava una samarreta de Joan Jett & The Blackhearts i una guitarra penjada a l'esquena. Petits grans detalls que li alegren a un el dia.

Darlene Love - "Introducing Darlene Love" (2015)

"Milions de fans d'Amy Winehouse haurien de córrer a comprar-lo immediatament", escriu el periodista Nigel Williamson a la ressenya d'"Introducing Darlene Love" (2015, Sony) que publica Uncut aquest mes de novembre. Parlar de Darlene Love és fer-ho de qui va cantar "He's a Rebel" al capdavant de The Crystals i sota l'atenta mirada de Phil Spector. D'una de les veus imprescindibles a l'hora d'explorar la fina frontera que separa el soul més elegant de l'artesania pop més sofisticada. Sí, milions de fans d'Amy Winehouse s'endurien una bona sorpresa si s'acostessin a obres com aquesta -o als catàlegs clàssics de Motown i Stax, si encara no ho han fet-. I els de Bruce Springsteen, si m'ho permeten. I no tan sols perquè dos temes d'"Introducing..." portin la signatura del Boss -les irresistibles "Just Another Lonely Mile" i "Night Closing In", compostes per a l'ocasió-, sinó també perquè va ser Steve Van Zandt -aka Little Steven, eminència en matèria sixties i derivats i guitarrista de The E Street Band- qui va fer tornar la vocalista a l'estudi de gravació i li va produir el seu primer disc en gairebé tres dècades. També Elvis Costello aporta una composició inèdita -"Forbidden Nights"- a un plàstic que es complementa amb originals de Joan Jett i els propis Spector i Van Zandt, entre d'altres.