Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Smash. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Smash. Mostrar tots els missatges
dimarts, 6 de gener del 2026
Antonio Smash (1952-2026)
Ha mort Antonio Rodríguez, bateria i ànima d'Smash. La banda que gairebé va posar tota sola les bases de la música progressiva a l'Espanya dels 60 –els igualment fundacionals Màquina! sempre l'han reivindicat com a influència en els seus inicis–. Pares d'allò que s'anomenaria rock andalús i pioners de la fusió de flamenc i música contemporània, sense ells probablement no hauríem arribat a escoltar Triana, "Omega", Guadalupe Plata, Derby Motoreta's Burrito Kachimba... ni Rosalía. O com a mínim, no els hauríem escoltat tal com ho hem fet. Quant a Antonio Smash, val molt la pena seguir la seva pista en les dècades posteriors. La que porta fins a Lole y Manuel o Pata Negra, però també a projectes menys predicats i tan reivindicables com Goma, amb els quals va parir aquell tros de disc titulat "14 de abril" el mateix any en què va morir el dictador.
diumenge, 28 d’agost del 2022
Manolo Sanlúcar (1943-2022)
(1943-2022)
Ha mort Manolo Sanlúcar, figura capital de la guitarra flamenca i un dels grans renovadors del gènere durant la segona meitat del segle passat. A moltes llars rockeres hi va entrar de la mà d'Smash, una banda amb la qual sempre estarà relacionat ni que sigui de forma accidental malgrat no haver-hi tingut pràcticament res a veure. El 1978, el sempre oportú Vicente "Mariscal" Romero estava buscant temes inèdits de l'aleshores ja dissolta banda andalusa per emmarcar-les al recopilatori "Vanguardia y pureza del flamenco", publicat aquell mateix any. No va trobar prou material, i el disc es va acabar completant amb cinc pistes que Sanlúcar havia gravat pocs anys abans amb el cantaor Agujetas. Peces com "Soleares" y "Bulerías", totes elles a la cara b del plàstic en qüestió, que contrastaven amb l'estètica progressiva d'Smash però alhora la contextualitzaven. Va ser gràcies a aquell disc com la figura de Sanlúcar, i amb ella el flamenc més genuí, va penetrar en molts cors rockers.
diumenge, 23 de maig del 2021
Palou, 50 anys després
El camp de futbol de Palou, on ara fa 50 anys s'estava acabant de celebrar el Festival de Música Progressiva de Granollers. La fotografia és d'ahir a la tarda i s'hi pot apreciar l'estat de degradació en què es troben les instal·lacions. Mig segle enrere, aquest recinte acollia un esdeveniment històric i pioner –el primer festival de rock a l'aire lliure mai celebrat a l'Estat espanyol- amb actuacions com les d'Smash, Pan & Regaliz, Tapiman o els Màquina! d'Emili Baleriola i Carles Benavent, noms forts d'un cartell que encapçalaven els mítics Family de Roger Chapman. Avui ofereix l'aspecte desolador d'un magatzem (o un cementiri?) de contenidors d'escombraries on les males herbes creixen tan fortes com l'oblit. Els efectes del pas del temps com a metàfora d'on som i cap a on anem.
dissabte, 22 de maig del 2021
50 anys del Festival de Música Progressiva de Granollers
Avui fa 50 anys que el camp de futbol de Palou va acollir el Festival de Música Progressiva de Granollers. Un esdeveniment pioner, el primer festival de rock a l'aire lliure mai celebrat a l'Estat espanyol, que va reunir en un mateix escenari el més destacat del rock progressiu autòcton, de Màquina! a Smash passant per Tapiman, Pan & Regaliz o un jove Sisa, i va culminar amb l'apoteòsica actuació dels britànics Family, que pràcticament venien d'haver-ho petat l'any anterior a l'illa de Wight.
El festival de Granollers és anterior al sovint més reivindicat Canet Rock –el dels 70, que poca cosa tenia a veure amb l'actual-, i s'emmarca en un context històric en què la capital vallesana era la capital catalana de la cultura pop, tal i com va dir una vegada el periodista i crític musical Karles Torra. Durant els anys immediatament posteriors, el municipi va acollir entre d'altres els dos primers concerts de King Crimson en territori espanyol –el debut de Gay Mercader com a promotor professional- i el multitudinari happening de Dalí a la plaça de la Porxada.
Qualsevol altra població hauria commemorat aquest cinquantè aniversari amb tota la pompa que requereix l'ocasió, però Granollers és diferent. Acostumada des de fa anys a pensar 'en blanc i blau' i a viure d'esquena a una part del seu propi llegat, la capital mundial de l'avorriment –tal i com la va rebatejar anys enrere un altre periodista local- amb prou feina és conscient de tot allò que va arribar a ser en altres temps. L'única excepció, un sucós article de dues pàgines que va publicar ahir El 9 Nou del Vallès Oriental, signat per la companya Teresa Terradas, on parlen dues autoritats en matèria progressiva com són el propi Karles Torra i el també periodista musical Àlex Gómez-Font.
Justament, ara fa set anys vaig tenir el gust de participar de l'organització de PRO-GRA-SSIU, una jornada d'anàlisi, memòria i recuperació del Festival de Música Progressiva de Granollers impulsada pel propi Àlex Gómez-Font i l'associació cultural Brubaker. Hi van intervenir alguns dels protagonistes d'aquella vetllada històrica, Emili Baleriola (Màquina!), Miguel Ángel Núñez (Tapiman), Jordi Batiste (Màquina!) i Manel Joseph, també el mateix Karles Torra. Van actuar Baleriola i Batiste amb les seves respectives bandes, i al final es van enfilar tots els músics a l'escenari per fer una atòmica lectura de "Why?", el clàssic de Màquina!.
Al seu moment ho vaig explicar en aquesta crònica que em sembla oportú recuperar en un dia com avui:
https://dancingwiththeclown.blogspot.com/2014/05/de-palou-la-b1-la-granollers-progressiva.html
https://dancingwiththeclown.blogspot.com/2014/05/de-palou-la-b1-la-granollers-progressiva.html
Subscriure's a:
Missatges (Atom)


