LA SÍNDROME GRANOLLERS
Granollers és la capital de la comarca del Vallès Oriental. Una ciutat de 60.000 habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona que un periodista local va anomenar una vegada “la capital mundial de l’avorriment”. Em sap greu dir-ho, perquè jo hi vaig néixer, però no podria estar més d’acord amb aquest periodista. I també em sap greu dir-ho, però el cert és que la ciutat s’ha guanyat a pols un títol tan poc honorífic. Recordo perfectament, amb 16, 17, 18 i fins a vint-i-pocs anys, caminar pel centre de Granollers i observar una vida de la qual ja no queda ni rastre. No parlo només de vida nocturna -que també-, sinó de colors en un panorama urbà que actualment és més gris que la fàbrica de ciment que es veu al sortir de Barcelona perla Meridiana (sí, la dels
capellans).
Recordo, per exemple, passar-me hores i hores remenant discos a l’enyorat Sons, una mena de delegació vallesana de Discos Revolver. Va ser allà on em vaig comprar els meus primers discos dels Ramones i Steppenwolf. Va ser allà on amb 14 anys vaig conèixer el significat de la paraula “indie”, quan un dels dependents de l’establiment em va recomanar -amb molt bon ull- un recopilatori anomenat “Universo Sonoro” (algú se’n recorda? El vaig perdre fa anys i donaria un ronyó per recuperar-lo). I va ser allà on em vaig enamorar d’un vinil de Grand Funk que, quan vaig haver estalviat prou per comprar-me’l, ja havia desaparegut de l’expositor (trauma del qual no m’he arribat a recuperar mai). Revolver Sons va tancar ja fa molts anys, i el seu local l’ocupa actualment una botiga no sé ben bé de què. Grisor on abans hi havia color.
A pocs metres hi ha el Centre Comercial Sant Carles, unes galeries on també vaig invertir moltes hores en la meva adolescència i post-adolescència. On ara hi ha botigues d’accessoris per a mòbils i de roba esportiva, hi havia hagut El Món del Còmic -relleu natural d’un altre espai enyorat, el Fantàstic-, un petit oasi on servidor apagava la seva set de clàssics de Marvel i DC. I gairebé al costat hi havia una altra botiga de música que era tota una institució local i comarcal, Disc K7, que va tancar l’estiu passat. No fa ni un any, hi vaig tocar en el marc de la primera edició estatal del Record Store Day, capitanejada precisament per aquest establiment.
L’objectiu d’aquella moguda no era tant salvar un negoci que els seus responsables mantenien directament per amor a l’art -mai millor dit-, com conscienciar a la gent de Granollers i el seu entorn del que és i significa una botiga de discos. No m’atreviria a parlar de fracàs -i menys tenint en compte la dedicació i el savoir faire dela
Rosa i l’Andrés, persones que com diria aquell es llevaven
d’hora, ben d’hora, i ho donaven literalment tot per la música-, però la cosa
no va sortir bé i la botiga va acabar ofegant-se econòmicament. És només
l'últim exemple. Repeteixo: si algú ha anomenat Granollers capital mundial de
l’avorriment, és pels mèrits propis de la ciutat. Una ciutat que es permet
tancar en un període de quatre anys els tres cinemes que havia tingut en ple
centre -locals que porten una pila d’anys acumulant pols i morint-se de fàstic:
l’esclat de la bombolla immobiliària va evitar que els quatre aprofitats de
torn hi fessin pisos-.
Tornant a Disc K7, ahir a la tarda vaig passar pel costat del local on fins mesos enrere brillava la màgia de les caràtules de compactes i vinils. Era la primera vegada que passava per allà des del seu tancament, i em va entristir veure aquell espai reconvertit en una botiga de cafeteres. I ho dic des del màxim respecte cap als seus nous ocupants -en temps com els que corren, és digne d’admirar i celebrar que un emprenedor pugui obrir un negoci-. Però entenguin-me: veure inundat de màquines de Nespresso el lloc on em vaig comprar el meu primer disc de Black Sabbath, fa mal. Molt de mal. Tant com veure una impersonal botiga de roba al local del carrer Tallers de Barcelona on abans hi havia Overstocks -amb un catàleg de discos que es mereixia més d’una i de dues campanes de la facultat-. I tant com provar d’imaginar-me en què dimonis es transformarà el número tres del carrer Valldonzella quan hagi tancat CD Drome. Cuidin les seves botigues de discos, senyors, cuidin-les molt. I cuidin els seus cinemes. I els seus bars. I les seves galeries d'art. I les seves llibreries. I els seus artistes locals. Perquè si no ho fan, tot aquest país acabarà patint la síndrome Granollers.
A la fotografia, el que queda de l'antic cinema Mundial. Tres sales de proporcions monumentals que acumulen pols en una ciutat en coma.
Granollers és la capital de la comarca del Vallès Oriental. Una ciutat de 60.000 habitants de l’àrea metropolitana de Barcelona que un periodista local va anomenar una vegada “la capital mundial de l’avorriment”. Em sap greu dir-ho, perquè jo hi vaig néixer, però no podria estar més d’acord amb aquest periodista. I també em sap greu dir-ho, però el cert és que la ciutat s’ha guanyat a pols un títol tan poc honorífic. Recordo perfectament, amb 16, 17, 18 i fins a vint-i-pocs anys, caminar pel centre de Granollers i observar una vida de la qual ja no queda ni rastre. No parlo només de vida nocturna -que també-, sinó de colors en un panorama urbà que actualment és més gris que la fàbrica de ciment que es veu al sortir de Barcelona per
Recordo, per exemple, passar-me hores i hores remenant discos a l’enyorat Sons, una mena de delegació vallesana de Discos Revolver. Va ser allà on em vaig comprar els meus primers discos dels Ramones i Steppenwolf. Va ser allà on amb 14 anys vaig conèixer el significat de la paraula “indie”, quan un dels dependents de l’establiment em va recomanar -amb molt bon ull- un recopilatori anomenat “Universo Sonoro” (algú se’n recorda? El vaig perdre fa anys i donaria un ronyó per recuperar-lo). I va ser allà on em vaig enamorar d’un vinil de Grand Funk que, quan vaig haver estalviat prou per comprar-me’l, ja havia desaparegut de l’expositor (trauma del qual no m’he arribat a recuperar mai). Revolver Sons va tancar ja fa molts anys, i el seu local l’ocupa actualment una botiga no sé ben bé de què. Grisor on abans hi havia color.
A pocs metres hi ha el Centre Comercial Sant Carles, unes galeries on també vaig invertir moltes hores en la meva adolescència i post-adolescència. On ara hi ha botigues d’accessoris per a mòbils i de roba esportiva, hi havia hagut El Món del Còmic -relleu natural d’un altre espai enyorat, el Fantàstic-, un petit oasi on servidor apagava la seva set de clàssics de Marvel i DC. I gairebé al costat hi havia una altra botiga de música que era tota una institució local i comarcal, Disc K7, que va tancar l’estiu passat. No fa ni un any, hi vaig tocar en el marc de la primera edició estatal del Record Store Day, capitanejada precisament per aquest establiment.
L’objectiu d’aquella moguda no era tant salvar un negoci que els seus responsables mantenien directament per amor a l’art -mai millor dit-, com conscienciar a la gent de Granollers i el seu entorn del que és i significa una botiga de discos. No m’atreviria a parlar de fracàs -i menys tenint en compte la dedicació i el savoir faire de
Tornant a Disc K7, ahir a la tarda vaig passar pel costat del local on fins mesos enrere brillava la màgia de les caràtules de compactes i vinils. Era la primera vegada que passava per allà des del seu tancament, i em va entristir veure aquell espai reconvertit en una botiga de cafeteres. I ho dic des del màxim respecte cap als seus nous ocupants -en temps com els que corren, és digne d’admirar i celebrar que un emprenedor pugui obrir un negoci-. Però entenguin-me: veure inundat de màquines de Nespresso el lloc on em vaig comprar el meu primer disc de Black Sabbath, fa mal. Molt de mal. Tant com veure una impersonal botiga de roba al local del carrer Tallers de Barcelona on abans hi havia Overstocks -amb un catàleg de discos que es mereixia més d’una i de dues campanes de la facultat-. I tant com provar d’imaginar-me en què dimonis es transformarà el número tres del carrer Valldonzella quan hagi tancat CD Drome. Cuidin les seves botigues de discos, senyors, cuidin-les molt. I cuidin els seus cinemes. I els seus bars. I les seves galeries d'art. I les seves llibreries. I els seus artistes locals. Perquè si no ho fan, tot aquest país acabarà patint la síndrome Granollers.
A la fotografia, el que queda de l'antic cinema Mundial. Tres sales de proporcions monumentals que acumulen pols en una ciutat en coma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada