SOPA DE CABRA
Teatre Auditori, Granollers
17 d'octubre de 2020
Quants dards enverinats s'han arribat a disparar contra allò que al seu dia es va anomenar Rock Català. Alguns amb certa raó, perquè tota escena té els seus pros i els seus contres. I en aquest sentit no va ser menys aquella onada de grups que, d'una banda, va venir a renovar la música en català ara fa prop de tres dècades però, de l'altra, va acabar generant tota una sèrie d'estigmes dels quals encara avui no han acabat de fer net tota una sèrie d'artistes per a qui les etiquetes solen pesar més que el quilometratge en escenaris de tota mena i condició.
Sí, el Rock Català com a concepte es va impulsar des de determinats despatxos. Però el mateix es podria dir (i no es diu) d'aquella Movida tan celebrada per determinats portaveus de la modernitat més banal i enganyosa. La que aplaudeix a qui s'expressa en la seva llengua materna quan aquesta és el castellà però titlla el mateix gest de provincià (o coses pitjors) quan es tracta de qualsevol altra llengua cooficial. Jo mateix he arribat a ser molt crític i taxatiu amb el Rock Català. I el temps no tan sols no m'ha donat la raó, sinó que m'ha ajudat a observar les coses des de diferents perspectives.
Són reflexions que intercanviava dies enrere per via telemàtica amb un col·lega de professió i que em van tornar a passar pel cap la nit passada durant el segon dels dos concerts que Sopa de Cabra van oferir al Teatre Auditori de Granollers –dues sessions per adaptar l'aforament a l'actual normativa sanitària i no deixar ningú a fora-. L'inici d'una gira per espais tancats que hauria d'haver-se dut a terme durant la passada primavera i que té com a espina dorsal el darrer disc dels gironins, "La gran onada" (2020). Un plàstic de marcat caràcter reflexiu que es deixa seduir per referents contemporanis sense perdre de vista l'essència i la trajectòria del conjunt.
Tota la primera part del concert la van dedicar a desplegar el repertori recent –van caure fins a vuit de les deu peces que conformen el plàstic-. Van dedicar "La llibertat" als presos polítics. Van recordar el drama de les persones refugiades a "Farem que surti el sol". I van prémer l'accelerador amb un "Fràgil" on van ressonar Ryan Adams i The War On Drugs –empasseu-vos aquesta, moderns de manual i defensors últims de no se sap ben bé quines essències-. La segona meitat del set la van dedicar a repescar clàssics com "El boig de la ciutat", "Tot queda igual", "Podré tornar enrere", "El Far del Sud", "L'Empordà" o "Camins", que han seduït (i segueixen seduint) diverses generacions.
A l'entrada del concert em vaig trobar dues persones de la meva generació a qui conec de tota la vida. Quan érem adolescents, elles solien anar als concerts de Sopa de Cabra i companyia mentre jo tendia a escoltar grups que venien de fora i cantaven en anglès perquè, ja se sap, quedava millor. Amb el pas dels anys jo he baixat del burro mentre elles seguien fent la seva sense necessitat de baixar de cap burro. Amb el pas dels anys, jo he hagut d'aprendre a escoltar música més enllà dels prejudicis mentre elles simplement seguien ampliant horitzons al seu aire. Ahir me les vaig trobar a l'entrada d'un concert dels Sopa. Fa prop de tres dècades, la seva cançó era "Si et quedes amb mi". Ara podria perfectament ser "Deien adéu". I aquí segueixen. I aquí seguim. Perquè la música són aquesta mena de coses.
La crònica del concert la publicarem demà a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).
Sí, el Rock Català com a concepte es va impulsar des de determinats despatxos. Però el mateix es podria dir (i no es diu) d'aquella Movida tan celebrada per determinats portaveus de la modernitat més banal i enganyosa. La que aplaudeix a qui s'expressa en la seva llengua materna quan aquesta és el castellà però titlla el mateix gest de provincià (o coses pitjors) quan es tracta de qualsevol altra llengua cooficial. Jo mateix he arribat a ser molt crític i taxatiu amb el Rock Català. I el temps no tan sols no m'ha donat la raó, sinó que m'ha ajudat a observar les coses des de diferents perspectives.
Són reflexions que intercanviava dies enrere per via telemàtica amb un col·lega de professió i que em van tornar a passar pel cap la nit passada durant el segon dels dos concerts que Sopa de Cabra van oferir al Teatre Auditori de Granollers –dues sessions per adaptar l'aforament a l'actual normativa sanitària i no deixar ningú a fora-. L'inici d'una gira per espais tancats que hauria d'haver-se dut a terme durant la passada primavera i que té com a espina dorsal el darrer disc dels gironins, "La gran onada" (2020). Un plàstic de marcat caràcter reflexiu que es deixa seduir per referents contemporanis sense perdre de vista l'essència i la trajectòria del conjunt.
Tota la primera part del concert la van dedicar a desplegar el repertori recent –van caure fins a vuit de les deu peces que conformen el plàstic-. Van dedicar "La llibertat" als presos polítics. Van recordar el drama de les persones refugiades a "Farem que surti el sol". I van prémer l'accelerador amb un "Fràgil" on van ressonar Ryan Adams i The War On Drugs –empasseu-vos aquesta, moderns de manual i defensors últims de no se sap ben bé quines essències-. La segona meitat del set la van dedicar a repescar clàssics com "El boig de la ciutat", "Tot queda igual", "Podré tornar enrere", "El Far del Sud", "L'Empordà" o "Camins", que han seduït (i segueixen seduint) diverses generacions.
A l'entrada del concert em vaig trobar dues persones de la meva generació a qui conec de tota la vida. Quan érem adolescents, elles solien anar als concerts de Sopa de Cabra i companyia mentre jo tendia a escoltar grups que venien de fora i cantaven en anglès perquè, ja se sap, quedava millor. Amb el pas dels anys jo he baixat del burro mentre elles seguien fent la seva sense necessitat de baixar de cap burro. Amb el pas dels anys, jo he hagut d'aprendre a escoltar música més enllà dels prejudicis mentre elles simplement seguien ampliant horitzons al seu aire. Ahir me les vaig trobar a l'entrada d'un concert dels Sopa. Fa prop de tres dècades, la seva cançó era "Si et quedes amb mi". Ara podria perfectament ser "Deien adéu". I aquí segueixen. I aquí seguim. Perquè la música són aquesta mena de coses.
La crònica del concert la publicarem demà a El 9 Nou (edició Vallès Oriental).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada