Teatre Auditori, Granollers
1 de febrer de 2019
Imaginem-nos un aficionat d'allò que a finals dels 80 es va anomenar Rock Català. Posem que el seu grup preferit d'aleshores fos Els Pets. Suposem que hagués estat abduït per una nau extraterrestre en algun moment indeterminat entre l'edició de "Brut Natural" (1994) i "Bondia" (1997). I que hagués tornat a la Terra ahir mateix, just a temps d'assistir al concert que els de Constantí van oferir al Teatre Auditori de Granollers. La seva sorpresa hauria estat majúscula, perquè la banda que es va enfilar a l'escenari la nit passada poca cosa té a veure amb aquells nois de posat gamberro que tan sols dues dècades enrere posaven pavellons esportius i festes majors de potes enlaire.
Els Pets de 2019 són una banda de pop adult en el millor sentit, que ha sobreviscut a dos moviments com són el Rock Català dels 90 i el Nou Pop Català de la passada dècada, i encara semblen tenir corda per estona. Els seus seguidors, que han crescut amb ells, ja no volen fer la cabra al ritme de "Profilàctic" i "Tarragona m'esborrona" sinó submergir-se en un univers líric que d'alguna manera relata les seves pròpies experiències vitals. Lluís Gavaldà és el més semblant a un Ray Davies o un Elvis Costello que mai hagi donat el mainstream català. I el més important, acaben de lliurar a aquestes alçades el que moltes veus autoritzades ja han assenyalat com el disc més rodó de la seva trajectòria.
Un "Som" (2018) enregistrat a les ordres de Joan Pons (El Petit de Cal Eril) que ahir va centrar més de la meitat del repertori. Fins a dotze dels seus tretze talls van anar caient al llarg d'una vetllada que va començar amb els apunts malencònics d'"Agost", va començar a tocar fibres amb les emotives "La vida és molt avorrida sense el teu cos" i "La vida és bonica (però complicada)" -dedicada als presos polítics- i va desplegar tota mena de capes i matisos fins a culminar amb un clímax d'urgència rockera que va esclatar en plena recta final de "Blue tack" i va assolir amb "Hospital de mar" cotes pròpies d'una banda de garatge en plenitud de facultats.
Ja en tanda de bisos, "Com anar al cel i tornar" va evocar la unio del citat Costello amb Burt Bacharach, "Llavis nous" va marcar musculatura a ritme de monolític blues elèctric, i "Jo vull ser rei" va revalidar el seu discurs en aquests temps en què uns són intocables i d'altres han de vigilar què canten, què escriuen o què dibuixen. Es van acomiadar amb "Una estona de cel", única cita a "Bondia" i una de les poques concessions que els tarragonins van fer al seu cançoner del segle XX. Ignoro què hauria pensat de tot plegat aquell hipotètic seguidor abduït pels alienígenes, però assistir a aquestes alçades a un concert d'Els Pets equival a una vetllada en companyia d'un clàssic amb totes les lletres i per mèrits propis.
Els Pets de 2019 són una banda de pop adult en el millor sentit, que ha sobreviscut a dos moviments com són el Rock Català dels 90 i el Nou Pop Català de la passada dècada, i encara semblen tenir corda per estona. Els seus seguidors, que han crescut amb ells, ja no volen fer la cabra al ritme de "Profilàctic" i "Tarragona m'esborrona" sinó submergir-se en un univers líric que d'alguna manera relata les seves pròpies experiències vitals. Lluís Gavaldà és el més semblant a un Ray Davies o un Elvis Costello que mai hagi donat el mainstream català. I el més important, acaben de lliurar a aquestes alçades el que moltes veus autoritzades ja han assenyalat com el disc més rodó de la seva trajectòria.
Un "Som" (2018) enregistrat a les ordres de Joan Pons (El Petit de Cal Eril) que ahir va centrar més de la meitat del repertori. Fins a dotze dels seus tretze talls van anar caient al llarg d'una vetllada que va començar amb els apunts malencònics d'"Agost", va començar a tocar fibres amb les emotives "La vida és molt avorrida sense el teu cos" i "La vida és bonica (però complicada)" -dedicada als presos polítics- i va desplegar tota mena de capes i matisos fins a culminar amb un clímax d'urgència rockera que va esclatar en plena recta final de "Blue tack" i va assolir amb "Hospital de mar" cotes pròpies d'una banda de garatge en plenitud de facultats.
Ja en tanda de bisos, "Com anar al cel i tornar" va evocar la unio del citat Costello amb Burt Bacharach, "Llavis nous" va marcar musculatura a ritme de monolític blues elèctric, i "Jo vull ser rei" va revalidar el seu discurs en aquests temps en què uns són intocables i d'altres han de vigilar què canten, què escriuen o què dibuixen. Es van acomiadar amb "Una estona de cel", única cita a "Bondia" i una de les poques concessions que els tarragonins van fer al seu cançoner del segle XX. Ignoro què hauria pensat de tot plegat aquell hipotètic seguidor abduït pels alienígenes, però assistir a aquestes alçades a un concert d'Els Pets equival a una vetllada en companyia d'un clàssic amb totes les lletres i per mèrits propis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada